Un 'thriller' de Singapur s'endú el Lleopard d'Or
'A land imagined', un film oníric sobre l'explotació laboral, triomfa al Festival de Locarno
LocarnoNo era a la quiniela de favorites, però el Lleopard d'Or a 'A land imagined' de Yeo Siew Hua corona una edició del Festival de Locarno que havia posat els drets humans en el punt de mira sense renunciar a la reivindicació d'un cinema que explora camins nous. 'A land imagined' parteix de les convencions del 'thriller' policíac per denunciar l'explotació dels treballadors estrangers en un estat tan pròsper com Singapur. Dos policies investiguen la desaparició d'un parell d'obrers d'un gran projecte de construcció en terres guanyades al mar. El film no triga a endinsar-se en un territori més oníric i misteriós, en consonància en part amb l'estat d'insomni i paranoia en què està un dels dos treballadors abans de la seva desaparició.
El jurat presidit pel cineasta xinès Jia Zhanke ha decidit així posar en valor una pel·lícula alhora clàssica i innovadora d'un director poc conegut provinent d'una cinematografia minoritària com la de Singapur. Per tant, ha deixat fora del palmarès la preferida de bona part de la crítica, l'argentina 'La flor', de Mariano Llinás. 'La flor' no ha destacat en aquesta 71a edició del Festival de Locarno només per la seva extraordinària durada de 808 minuts. Vistes de manera independent, algunes de les seves parts de dues hores també resulten per elles mateixes molt més poderoses que la resta de films de la competició internacional, que aquest any no podia presumir d'un nivell mitjà tan interessant com el d'edicions anteriors.
Més dones premiades
En la seva totalitat, el palmarès ha volgut reflectir la puixança del cinema dirigit per dones arreu del món. Com ha apuntat el director artístic del festival, Carlo Chatrian, dels 25 premis concedits 12 els han recollit dones. El premi especial del jurat ha recaigut en 'M', un asfixiant documental de Yolande Zauberman que segueix l'actor Menachem Lang en un viatge al fons de la nit dels abusos sexuals a menors en la comunitat més ultraortodoxa d'Israel.
El guardó a la millor direcció ha recaigut en la xilena Dominga Sotomayor per 'Tarde para morir joven', la seva rememoració de l'intent de construir una mena de comuna ecologista utòpica al Xile de principis dels noranta, tot just acabada la dictadura de Pinochet, a través de les tribulacions emocionals d'una jove que hi viu. I una directora alacantina que ha treballat durant anys a la Universitat de Ginebra, Elena López Riera, ha guanyat el Pardino d'Or al millor curt suís per 'Los que desean', una fascinant immersió en les dinàmiques que regeixen una competició columbòfila marcada no per la velocitat sinó pel desig: un estol de mascles ha d'intentar seduir l'únic colom femella.
Les novetats de Hong Sang-soo
Hong Sang-soo manté l'envejable ritme de dirigir un o dos títols a l'any, films que, a més, presenta en festivals de primera categoria. Després de guanyar el Lleopard d'Or el 2015 per 'Ahora sí, antes no', ha tornat a recalar a Locarno amb 'Hotel by the river', la segona pel·lícula que presenta aquest 2018, després d'estrenar 'Grass' al passat Festival de Berlín, que ha valgut el premi a la millor interpretació masculina al seu protagonista, Ki Joobong. 'Hotel by the river' suposa un important canvi en el cinema de variacions sobre el mateix tema propi del sud-coreà. Aquí el (des)encontre amorós ja no és la clau de volta que sustenta les relaciones entre els personatges. El protagonista, un vell poeta de certa fama, convoca els seus dos fills en aquest hotel vora el riu Han, perquè intueix que s'acosta la seva fi i vol reparar els vincles familiars malmesos.
En el mateix establiment sojornen un parell d'amigues. Una acompanya l'altra, que s'està recuperant d'una ruptura amorosa, de manera que Hong continua explorant aquest territori de l'amistat femenina que va començar a cobrar espai en el seu cinema amb 'La cámara de Claire'. El director firma una de les seves obres més melangioses, una història hivernal sobre la qual s'estén l'ombra de la mort. També és un dels seus films més lineals, però, com sempre, l'aparent senzillesa de l'estructura amaga un joc més profund sobre les connexions entre els personatges. Sobretot pel que fa a com el poeta veu les dues protagonistes femenines, per a ell una mena d'àngels que encarnen tota la bellesa de la vida, de l'art i de la mort.
