Yo La Tengo, els altres herois musicals de Nova Jersey

Entre concert i concert de Bruce Springsteen i la E Street Band, Barcelona va acollir dissabte l'actuació d'una altra banda de Nova Jersey. Yo La Tengo són dipositaris d'una tradició molt diferent de l'espectacle rock que practiquen Springsteen i companyia, però que és igual d'important: la que té el seu big bang en el primer disc de The Velvet Underground i es cova a partir dels anys 80 en el magma dels segells independents del rock nord-americà. A cavall entre l'huracà implacable del noise i la delicadesa pop minimalista, el mosaic sonor de Yo La Tengo no requereix una vintena de músics a l'escenari, tan sols James McNew, Ira Kaplan i Georgia Hubley, respectivament baix, guitarra i bateria –tot i que els canvis d'instrument són habituals–. I en el seu escenari natural, el d'una sala plena del seu públic, un concert seu és una de les millors experiències que pot viure algú que estimi la música.

Un preciós Big day coming quasi xiuxiuejat va obrir la primera part d'una nit extraordinària a l'Apolo. Amb l'excusa de presentar el disc This stupid world (2023), la banda va fer un recorregut per totes les facetes del grup:la melancolia somiadora de Tears are in your eyes, el trance guitarrer de Sinatra drive breakdown, el pop refulgent de The summer, la cavalcada noise d'I heard you looking... Que fàcil que sembla construir una cançó a partir d'una progressió de tres notes de baix i una tempesta de distorsió i cops de bateria, però que difícil és fer-ho amb la intensitat i l'emoció amb què ho fan Yo La Tengo, tan sobrats de confiança que van prescindir de tots els seus hits –si és que se'ls pot dir hits a Tom Courtenay, Autumn sweater, You can have it all i Mr. Tough–. No va importar, perquè a un concert de Yo La Tengo no hi vas a passar llista dels temes que sonen sinó a deixar-te portar pel mur de guitarres de Deeper into movies i Double dare, i a celebrar la perfecció pop de Stockholm syndrome.

Abans dels bisos, que van incloure versions de Devo (Gut feeling) i John Cale (Hanky panky nohow), Kaplan va bromejar sobre un suposat pacte que havien fet el dia abans: "El Bruce havia de tocar avui amb nosaltres, i nosaltres demà amb ell. Havia de venir amb Steven Spielberg, el Barack, la Michelle... Però no els veig enlloc, així que nosaltres tampoc hi anirem demà. Un tracte és un tracte". No passarà mai, perquè pertanyen a galàxies diferents, però seria bonic veure un dia junts els dos herois musicals de Nova Jersey.