Lanthimos gira l'esquena als Oscars i torna al terror més pertorbador

Enviat especial a CanesAmb les dues últimes pel·lícules, La favorita (2019) i Pobres criatures (2023), Yorgos Lanthimos va rebaixar el nivell d'estranyesa i incomoditat del seu cinema i va aconseguir cinc Oscars i vint-i-una nominacions que l'han convertit en un dels directors de moda a Hollywood. Lluny d'acomodar-se, el cineasta grec ha aprofitat la seva posició per deixar enrere les incursions en el gènere històric i retornar als registres més incòmodes i terrorífics que el van donar a conèixer internacionalment amb Caní (2009). Presentada aquest divendres al Festival de Canes, Kinds of kindness és la pel·lícula més pertorbadora de Lanthimos des d'El sacrifici d'un cérvol sagrat (2017) i la més ambiciosa de la seva carrera: dura prop de tres hores i la formen tres històries independents que interpreten la mateixa troupe d'actors hollywoodians de prestigi (Emma Stone, Jesse Plemons, Willem Dafoe i Margaret Qualley, entre d'altres), tot i que fent personatges diferents.

The death of R.M.F. és el primer i el millor dels tres relats del film. Plemons interpreta un executiu d'una empresa que segueix al peu de la lletra les instruccions del seu cap (Dafoe), però no només a la feina: també li dicta què ha de menjar cada dia, quan ha de tenir relacions amb la dona o si pot o no tenir fills amb ella. La submissió voluntària es veu recompensada per favors sexuals del seu cap, un estatus social elevat i regals excèntrics, fins que un dia l'executiu es planta i es nega a complir una de les ordres. Lanthimos i el seu coguionista, Efthimis Filippou (el mateix que a Caní, Llagosta o El sacrifici d'un cérvol sagrat), juguen amb el contrast entre l'ordre d'una existència regida per una entitat superior i el caos d'una vida subjecta a l'atzar i el lliure albir de la qual el protagonista mira d'escapar quan s'hi torna a trobar.

En els poc més de 45 minuts del seu extraordinari primer relat, Kinds of kindness crea unes expectatives que les altres històries no acaben de satisfer. El segon acte del film aprofundeix en el tema del control, la dependència i l'abús a través de la història d'un policia (Plemons) que es retroba amb la seva dona desapareguda durant setmanes en un accident estrany i que comença a sospitar que ella (Stone) no és realment qui diu. La història que tanca el tríptic la protagonitza una dona (Stone) que ha abandonat el marit i la filla per unir-se a una estranya secta a la recerca d'algú amb el poder de ressuscitar els morts. L'única connexió narrativa entre els relats és un personatge silenciós que té una presència discreta en la primera història i l'última i a qui coneixem únicament per les inicials: R.M.F.

Lanthimos torna a excel·lir com a creador d'atmosferes malsanes i de personatges inquietants que segueixen una lògica interna misteriosa que els fa dir i fer les barbaritats més esgarrifoses com si res. Les imatges d'impacte abunden al film, així com les rialles nervioses entre el públic. Però el format de tríptic té l'efecte indesitjat de ressaltar els recursos que el director utilitza en les seves històries: la naturalesa opaca dels personatges, les ruptures brutals del to, els agressius tocs de corda de la banda sonora... En lloc d'enriquir l'univers de Lanthimos, la multiplicació de relats posa en relleu la repetició d'estratègies i trucs narratius i evidencia tot el que té de fórmula el cinema del grec. I tampoc acaba de treure tot el suc del ball de personatges de la seva troupe d'actors habituals: Dafoe, per exemple, interpreta bàsicament el mateix personatge en dues de les històries.

Res de nou sota el sol romanès

Ja fa gairebé dues dècades de l'esclat de la Nova Onada Romanesa als festivals de cinema, que a Canes es va traduir en el triomf de La mort del senyor Lazarescu (2005) a la secció paral·lela Un Certain Regard i, sobretot, en la Palma d'Or de Quatre mesos, tres setmanes i dos dies (2007). Tanmateix, les constants formals i les preocupacions temàtiques d'aquest moviment continuen més o menys intactes en pel·lícules com Trei kilometri pana la capatul lumii (Tres quilòmetres per a la fi del món), presentada a competició a Canes. Emanuel Parvu mostra amb l'habitual rigor narratiu del cinema romanès (plans llargs, interpretacions naturalistes, absència de banda sonora) els valors retrògrads i patriarcals que perviuen en un poble del delta del Danubi on l'homosexualitat es cura a cop d'exorcisme i la policia no té gaires ganes d'investigar una brutal pallissa a un noi gai. Correcta en tots els aspectes, la cinta de Parvu no ofereix cap novetat destacable i el focus que assegura la competició oficial de Canes potser no li fa cap favor.