Zahara: "Un home que maltracta físicament una dona abans l'ha maltractat psicològicament"

BarcelonaZahara (Úbeda, 1983) ha fet un viatge al fons del malestar, i allà ha estirat el fil dels abusos, l'assetjament i el maltractament. De l'experiència personal viscuda en la infantesa, del paternalisme amb què la va tractar la indústria discogràfica i de la indignació davant la toxicitat masclista en surt el disc Puta, un treball de pop electrònic a estones crispat on Zahara s'emmiralla en Fiona Apple i Taylor Swift per expressar-se sense embuts. Aquest divendres el presenta al Festival Jardins de Pedralbes.

¿Quines sensacions estàs tenint al cantar les cançons de Puta en concert?

— Tècnicament és un directe complicat perquè requereix moltíssima concentració, perquè només som tres músics a l'escenari i tot és com una coreografia brutal entre l'equip tècnic i nosaltres. Al principi estava tan concentrada en la part més tècnica que sentia que posava el fre a les emocions. Hi havia una part de mi que tenia molta por a connectar-hi massa per si passava el que va passar en el primer concert a Madrid, que em vaig tirar deu minuts plorant sense parar. Tanmateix, va ser genial perquè no era un plor de tristesa, sinó d'emoció. Estàvem fent TAYLOR i vaig començar a connectar amb el que dic en una cançó que parla de com he trobat a faltar la sensació d'estar davant del públic. Va ser increïble. La sensació ha sigut tan alliberadora. És com part del que suposo que necessitava amb aquest disc, no quedar-me a mitges.

¿Pot ser que l'origen de Puta ja estigués a la cançó Hoy la bestia cena en casa que vas publicar fa tres anys?

— Sí que va ser decisiva. Quan estava component el disc Astronauta, tenia aquesta lletra i és el Martí [Perarnau] qui se l'emporta a aquest món de la música de ball i l'electrònica. Va ser el primer pas. De fet, el Martí, que va ser el coautor d’Hoy la bestia cena en casa, és el productor de Puta i cocompositor de moltes de les cançons. Amb aquesta cançó vaig aprendre que es podia ser clara i que es podien utilitzar les cançons no només per fer ballar la gent, sinó fer-la ballar amb un missatge polític. Quan vaig fer les cançons de Puta tenia clar que aquests textos no podien anar acompanyats d'un context musical més folk o de cantautor. Tot i que hi ha una cançó com SANSA, que té un moment menys electrònic, sí que necessitava que el caràcter del disc fos diferent d'això. Vinc de la cançó d'autor i potser estic més acostumada a escoltar unes lletres compromeses en aquell context, però sempre he pensat que el pop és un cavall de Troia meravellós.

¿Durant l'elaboració del disc vas arribar a pensar que t'estaves mostrant massa?

— Sí que vaig pensar que ho estava explicant tot, però sentia que era el que necessitava fer. En cap moment vaig pensar que havia de parar o que hi havia certes coses que no hauria d’explicar. Sentia més aviat el contrari. He obert aquesta capsa de pandora i estan sortint tots els meus terrors a la llum, i el que necessito és que acabin de sortir. Tenia la sensació que era ara o mai: o ho treia tot i vomitava fins i tot la bilis o em quedaria amb una mala sensació la resta de la vida. Mai vaig sentir pudor en aquest sentit, ni vaig pensar que seria massa explícita.

El catàleg de terrors del disc és ampli: abusos, trastorn alimentari, maltractament psicològic, depressió, anul·lació, masclisme sistemàtic...

— I només amb un ja podria haver fet tot un disc. El que passa és que tot ve del mateix lloc, o està terriblement connectat. El més greu que li pot passar a un ésser humà és que n'abusin durant la infància, perquè això ho condiciona tot. Tot ve del mateix lloc: d'un masclisme sistèmic en una societat que encara no sap educar en la igualtat, el respecte i l'empatia. Se segueixen replicant i perpetuant determinats rols, i això porta a abusar d'una nena que després sent inseguretat, que odia el seu cos, que no s’estima i que se sent culpable de tot el que li passa.

¿Creus que les generacions més joves ho tenen més clar?

— No ho sé. Per exemple, jo vaig deixar de depilar-me les aixelles quan vaig veure que l’Amaya d'OT no es depilava. Per a ella era natural, però jo vaig haver de fer un exercici molt conscient. I des que no em depilo m'adono que m'encanta i que em sembla sexi el pèl a l'aixella tant d'una dona com d'un home. Però ha hagut de ser veient l’Amaya, una noia que llavors tindria 17 o 18 anys i que és la que em va ensenyar que és possible. En aquest sentit, crec que ho tenen més avançat que nosaltres, però alhora han nascut en un moment en què la pressió per l'acceptació social és molt més bèstia, amb això de les xarxes socials i els filtres.

¿La teva condició d'artista ho complica tot? A la cançó TAYLOR dius: "Som ionquis de l'afecte aliè".

— I tant! Quan ets dalt dels escenaris des de molt jove i experimentes aquest amor, que és una cosa brutal i que em va fer plorar l'altre dia, t’adones que és una cosa realment única. És una mena de felicitat i d'estar en pau amb tu mateixa que jo només he experimentat a l’escenari. Era l'únic lloc on tenia tant d'amor aliè i això em generava una mica d'amor propi. Però quan això desapareixia, marxava també l'amor propi, perquè no era real. Molts artistes acabem construint la nostra relació amb nosaltres mateixos sobre la base del que els altres opinen, volen, necessiten. Encara que és veritat que aquesta cançó parla de mi com a artista, això li passa a tothom. La meva mare no és artista però quan va escoltar la cançó es va posar a plorar perquè hi va connectar, amb aquesta idea de necessitar que l’estimin i amb la pregunta de per què necessito que m’estimi gent que no conec.

¿Com és que obres el disc amb fluctuante, una cançó amb un to de disculpa?

— Al disc hi ha una part més agressiva, una altra més bonica, hi ha Taylor Swift, Lana de Rey, Fiona Apple, unes artistes que per a mi són referents. Però abans d'explicar-te tota la meva merda, demano perdó als homes que vaig estimar malament perquè no sabia estimar-me jo. M'agradaria poder dir: explico tot això i a prendre pel sac. Però no soc així. No sóc capaç d'explicar tot el que explicaré si abans no m’he adreçat a aquests homes que han format part de la meva vida i a qui no he estimat bé.

No obstant això, a SANSA denúncies el maltractament psicològic que et va infligir un home.

— Esclar, perquè aquest home no està entre els homes a qui demano perdó. Només demano perdó als homes bons de la meva vida a qui no vaig ser capaç de estimar-bé. O com jo entenc que s'estima bé. Una de les maneres d'estimar malament és com em van estimar a mi a la història que explico a SANSA, on poso el focus en el maltractament psicològic perquè és el gran oblidat, i per desgràcia el més comú i el primer. Un home que maltracta físicament una dona abans l'ha maltractat psicològicament. És el que provoca que sorgeixi tota la resta, i et deixa desvalguda, amb la inseguretat que ningú et creurà, que estàs exagerant, que tampoc n'hi ha per a tant. Aquest mateix maltractador et nega tot el que estàs vivint, i llavors no entens res del que estàs vivint.

A joker suggereixes que cal abraçar l’home que et crida "puta roja antisistema". ¿Es pot abraçar aquesta ultradreta que, entre altres coses, nega la violència masclista?

— Ho recomano. Una altra cosa és que en sigui capaç. A tots aquests que estan tan emprenyats, que no saben escoltar i que es neguen a veure la realitat també els falta amor propi, però en comptes de deixar-se sotmetre són els que exerceixen la posició de poder, els assetjadors.

—