"Zelenski és el Cèsar de la nostra època"
Santiago Posteguillo novel·la la vida de l'emperador, el gran líder romà
Tessalònica"No devia ser gaire diferent la Pel·la (Grècia) que veiem ara de la que va trepitjar Cèsar quan va venir a parlar amb els macedonis. Ara són ruïnes i aleshores era una gran ciutat fantasma, destruïda pel terratrèmol", diu Santiago Posteguillo mentre es passeja per la ciutat que va veure néixer Alexandre el Gran. L’escriptor valencià ha engegat una ambiciosa sèrie que vol recórrer la vida de Juli Cèsar (100-44 aC), que comença amb la seva infància i joventut a Roma soc jo (Rosa dels Vents / Ediciones B). El seu propòsit és escriure’n sis i explicar així tota la vida del líder romà: des de la Guerra de les Gàl·lies fins a la història d’amor amb Cleopatra.
A Pel·la, davant d’un gran mosaic que mostra com Teseu rapta una Helena de tan sols 12 anys, Posteguillo explica com els macedonis van canviar el destí de Juli Cèsar. Els nobles de l’acròpolis de Tessalònica van demanar al jove Cèsar que fos el seu advocat en el judici per corrupció contra el senador Dolabel·la. Era el 77 aC, tenia 23 anys i va acceptar ser el fiscal d’un cas que ningú volia, perquè significava enfrontar-se a un poder que resolia els problemes matant aquells que destorbaven. "A Macedònia li devem Alexandre el Gran i haver posat en marxa el judici que va donar a conèixer Cèsar; va canviar el seu destí i el del món occidental –diu Posteguillo–. Si els macedonis no haguessin tingut la valentia de recórrer a la justícia romana, el nostre món hauria estat molt diferent".
Cèsar s'enfronta a la corrupció
Pel·la, que ara té poc més de 3.000 habitants i està envoltada de camps de cotó, era abans de la conquesta romana una ciutat molt rica. Els carrers eren amplis, i les cases, immenses i modernes, exhibien impressionants mosaics. Al cim d’un petit turó sobreviuen les restes del palau d’Alexandre el Gran, que malgrat les promeses del govern grec encara no és visitable. La riquesa dels antics macedonis no és un mite. Els museus arqueològics de Pel·la i Tessalònica mostren joies, estàtues i ceràmiques, i una gran profusió d’or, que s'extreia de les lleres del riu Gal·likós, el qual discorre entre Tessalònica i Pel·la.
Tanta riquesa era una temptació per als optimats romans, que veien els territoris conquerits com a terres a espoliar i explotar. Els optimats s’autodenominaven els millors dels millors, i eren la facció més conservadora del senat romà. Dolabel·la pertanyia a aquesta classe i Sul·la, el dictador de Roma, va premiar la seva fidelitat convertint-lo en governador de Macedònia. Dolabel·la va arrasar: va espoliar tot el que va poder i es va embutxacar els diners dels impostos. Cèsar va ser prou audaç per plantar-li cara: "Zelenski és el Cèsar de l’època actual perquè demostra com una persona pot canviar la història. Cèsar es va enfrontar al govern corrupte i Zelenski, en comptes d’abandonar Ucraïna, s'ha posat l’uniforme i la defensa", resumeix l’autor valencià.
El Cèsar de Posteguillo és extraordinàriament modern. No és feminista però s’hi acosta, defensa els drets del poble romà i dels homes i les dones de les províncies. "No podia ser feminista però vivia amb la mare, dues germanes, una tieta i la seva filla, entenia l’univers femení i respectava l’opinió de les dones", assegura l’escriptor. En el judici va defensar la credibilitat de Myrtale, que va acusar Dolabel·la d’haver-la violat: "Va ser un home avançat en el temps, va promoure el préstec bibliotecari –explica Posteguillo–. I no m’invento res, quan va dominar Roma va portar els senadors de les províncies i això va suposar una gran transformació".
Els discursos del judici contra el corrupte Dolabel·la es van perdre, però això no ha sigut un obstacle per escriure. "El judici era la millor manera d’arrencar la novel·la", diu Posteguillo. L’escriptor ha hagut de ficcionar a partir, però, de dades reals: Cèsar va ser l’advocat acusador, l’acusat va ser Dolabel·la, i els que formaven part del tribunal pertanyien a la facció més conservadora del senat romà. Per tant, la justícia no era independent. "Plaute feia obres de teatre i les situava 200 anys enrere per evitar problemes, jo les situo 2.000 anys enrere però hi ha paral·lelismes posats amb intenció, el lector ho pot veure", afirma Posteguillo.
Les dones egípcies
El Cèsar de Roma soc jo és idealista. A les següents novel·les això anirà canviant. "Va anar transformant-se, abandonant l’idealisme pel realisme, sobretot quan la justícia romana el va anar decebent perquè no li servia per complir amb els seus objectius", detalla l’autor. Aquesta transformació es va produir en molts aspectes. A la novel·la hi ha un moment que la joveníssima dona del Cèsar, Cornèlia, li suggereix fer una fel·lació tal com li ha ensenyat una esclava egípcia. Cèsar li respon que les matrones romanes no fan això i que mai se n’anirà al llit amb una egípcia. La història demostrarà el contrari.
Per a Posteguillo, les batalles que ocupen moltes pàgines de la novel·la són importants: "Des del punt de vista narratiu, necessito el conflicte i el dramatisme", diu. Roma no s’entén sense un exèrcit que també va revolucionar el tiet del Cèsar, Gai Mari (157-86 aC), perquè va donar armes al poble. Fins a aquell moment, només els propietaris podien ser legionaris.
Posteguillo, un dels autors més venuts de novel·la històrica en castellà, amb més de 4 milions de lectors només a Espanya, no s’ha volgut enfrontar a Cèsar, a qui admira des que era lector d'Astèrix, fins després de dues trilogies sobre Roma: "Tinc més coneixement perquè he escrit sobre l’abans i el després de Cèsar i tinc una certa maduresa narrativa", diu. L’autor, que és filòleg i lingüista i dona classes de literatura anglesa a la Universitat Jaume I de Castelló, explica que un antic professor li va dir que la millor manera que tenia d’aprendre sobre un tema era escriure un llibre, perquè segur que es documentaria molt per fer-ho. De moment, porta més de 7.000 pàgines sobre romans.
Grècia era important per a Cèsar. La seva mare i la seva dona llegien grec i ell admirava Alexandre el Gran i Eurípides, el poeta grec que va morir a Pel·la. "Oficialment, va morir caçant, però en realitat el van assassinar per revelar els secrets sobre els rituals dionisíacs que se celebraven", explica Posteguillo davant un crater que mostra una festa dionisíaca: a Tessalònica se celebraven de manera intensa. A aquesta ciutat que mira al mar Egeu és també on va néixer la terrible llegenda que plana sobre la novel·la. Quan va morir Alexandre el Gran, Tessalònica, la seva germanastra i qui dona nom a la ciutat, desesperada, es va llançar al mar. Al fer-ho es va convertir en una sirena furiosa que pregunta als mariners si Alexandre continua viu. Depenent de la resposta, els engolia.
L’estàtua del gran conqueridor presideix el passeig marítim d’una ciutat que mira al golf Termaic i on, en el passat, havien conviscut moltes cultures que han deixat rastre: adoradors del deu del vi, de la rauxa i del teatre; musulmans, jueus i ortodoxos. Ara, però, qui domina els carrers són els 100.000 estudiants de la universitat d’Aristòtil, la més gran de tota Grècia.