'La zingarella' i 'Il trovatore'

BarcelonaLiceu.- A Verdi ja li tornà a succeir amb Otel·lo. Qui més qui menys opinava que el nom de l’òpera hauria d’haver estat Iago. Amb Il trovatore és de consens que l’autèntica protagonista és La zingarella –l’abietta zingara– per la qual cosa no hauria estat malament que la tal Azuzena hagués figurat en el lloc d’honor. No va ser així i el tenor va copar l’encapçalament. Del que no hi ha dubte és que en la trajectòria del compositor hi ha un abans i un després de Rigoletto i Il trovatore. El més sorprenent és que ho va fer sense rompre amb tot el que l’havia precedit, iniciant la recerca del legato perfecte i el pristí aliatge entre el belcantisme i un dramatisme molt més realista –Canto di slancio, en diuen de la combinació.

El Liceu torna a proposar el muntatge d’Àlex Ollé, que, suposadament, trasllada l’acció que originalment va transcórrer a Aragó i Biscaia, en temps del Compromís de Casp, a la Primera Guerra Mundial, tot i que pel vestuari dels soldats del comte Lluna seria més que discutible. Una circumstància que tampoc té gaire importància, com anecdòtic és el fet que estigui basat en la novel·la del mateix títol, original d’Antonio García Gutiérrez, tan absurd com increïble, però que emparella passió i tragèdia, amor i mort, elements que donaven molta munició al compositor. Ell va ser qui va embarcar el llibretista Salvatore Cammarano, finat abans de concloure’l. I per això el va finalitzar Leone Emmanuelle Bardare. Verdi va escriure que Il trovatore s’havia de cantar “amb el diable al cos”, i així ho han fer els protagonistes de la funció. Tots i cadascun d’ells, junts o per separat. Junts per exemple quan Vittorio Grigolo i Kenia Dudmikova –Manrico i Azuzena– interpretaren Soli or siamo... o quan Juan Jesús Rodríguez i Saioa Hernández –el comte Lluna i Eleonora– cantaren el duet A te davanti !... Qual voce!.

Per separat no cal dir que Di quella la pira en la veu i l’expressivitat de Grigolo va sonar poderosa amb l’intrincat final que Verdi no havia escrit els do aguts finals, però per una altra banda Ah si ben mio! va sonar tan càlida com cal. Amb Il valen del suo sorriso, Juan Jesús Rodríguez va mostrar bona part de les seves virtuts, contundent i poderós, però al mateix temps irat i desesperat, mentre que Saioa Hernández va fer una Leonora molt versemblant mentre exhibia el perquè és una de les veus que du camí de l’Olimp. Kènia Dudmikova, “la protagonista” tampoc no va quedar enrere i, és clar, va lluir color i tessitura també amb Stride la vampa. El cor una altra meravella, tant amb “l’encruia” com amb el Miserere. Per la seva banda, Riccardo Frizza va conduir l’orquestra amb meticulosa potència i va sonar amb aquest acoblament amb la línia de cant que li ve d’origen, dins un context que bé podria semblar un grup de grans peces d’acer de la factoria Richard Serra amb el moviment d’Ollé.