¿És 'La zona de interés' la pel·lícula més incòmoda sobre la barbàrie nazi?

Mostrar o no mostrar, vet aquí una qüestió que encara sacseja els teòrics de les imatges de l’extermini. El cinema modern, argumenta el crític Jaime Pena, s’ha construït sobre aquest interrogant i la necessitat de representar una absència dolorosa, i d’ençà que Claude Lanzmann va utilitzar el fora de camp com la clau per resoldre aquest dilema, hem vist declinacions d’aquest recurs en diverses pel·lícules sobre genocidis.

Amb La zona de interés, Jonathan Glazer també vol sacsejar-nos, és clar, perquè una obra sobre el camp d’extermini d’Auschwitz està destinada indefectiblement a provocar malestar. Però el seu film pretén inquietar des d’una premissa doblement pertorbadora: els protagonistes són els nazis, Rudolf Höss i la seva família, i la pel·lícula mostra el seu dia a dia vivint al costat del camp com si aquest no existís, com si només fos un soroll de fons. Els Höss van al riu a banyar-se; la mare –una gèlida Sandra Hüller, l'actriu de l’any– té cura de les flors, que de tant en tant apareixen tacades de cendra; es parla d’un crematori; també d’un spa... La vida nazi a plena llum del dia. Un retrat tan hiperrealista que convida a pensar que potser va succeir tal com ho imagina Glazer.

De fet, mai un film havia enlluernat amb tanta potència les conductes associades amb allò que Hannah Arendt va anomenar la banalitat del mal, però també és cert que, de vegades, tanta claredat i intenció discursiva pot eclipsar qualsevol altra possibilitat narrativa. Encapsulat en el dispositiu de recreació, aquest petit teatre de gestos rutinaris i insuportables observa els Höss des d’una distància moral prudencial, transformant els seus motius i moviments en una coreografia potser massa abstracta. Només l’estremidor i magnífic disseny sonor de Mica Levi ens recorda el que els nostres ulls no estan veient: la veritable foscor de l’ànima humana.