Alexandre Miquel: “Quin model turístic tenim? Cal que ens preguntem també pel model social”

PalmaAlexandre Miquel, antropòleg, professor i membre del comitè d’empresa de la UIB, ofereix una mirada sociolaboral del turisme de gatera, una mirada que va molt més enllà de les conseqüències visibles del fenomen.

Què és allò que entenem per turisme de gatera?

Si anam a Txèquia, és possible que el primer que facem és anar a beure cervesa txeca. Si anam a França, prendrem vi francès. Potser beurem molt, però això no és turisme de gatera, que és aquell que caracteritza un espai mancat de normes i fora del control moral quotidià. Les lleis o la pressió social indiquen allò que una comunitat pot fer o no. Beure enmig del carrer està mal vist a molts indrets. Però aquí, la majoria d’hotelers i touroperadors han venut la idea que els turistes poden venir a fer el que vulguin; especialment a beure de manera explícitament incontrolada.

Com s’explica el mal comportament d’aquest turista i el poc respecte que mostra cap al medi o cap als nostres treballadors?

Hi ha una gran diferència entre el nostre model turístic i el de París, per exemple. A la capital francesa, el turista s’ha d’adaptar a l’espai, al mode de vida, a la ‘urbanitat’, a la moral i a les normes franceses. Però aquí passa exactament el contrari: és la població resident i treballadora la que s’ha d’adaptar a les condicions del turista. Per això és tan barat. El turisme propi del viatger, de qui cerca i aprèn reconeixent l’espai i els seus habitants, s’està extingint: són incompatibles, no poden conviure en el mateix espai.

Per què una classe treballadora -la visitant- ve a gaudir de l’oci a costa del patiment d’una altra classe treballadora -la resident?

Els joves, majoritàriament de classe obrera i que provenen dels barris durs, marcats per l’atur i una quotidianitat gens atractiva, viatgen a Magaluf per fer un ritual de pas: s’engaten i, així, ‘esdevenen homes’. Quin model turístic tenim? Cal que ens preguntem, també, pel model social. A diferència d’altres indrets, el turisme més desregulat ve com a actor protagonista i, a més, tot ha d’estar en funció de les seves necessitats, creades sovint pel mateix paquet turístic. De fet, no ve, sinó que és atret amb aquesta finalitat. Molts hotelers han basat el negoci en el curt termini: un negoci el marge de beneficis del qual és aparentment i comparativament molt baix. Aquests solen extreure els seus guanys exclusivament de l’explotació dels treballadors. Amb aquest objectiu, abaixen les condicions de treball, incrementen el nombre d’hores, redueixen els salaris o utilitzen l’acomiadament com a espasa de Dàmocles, d’acord amb la reforma laboral. I són els hotelers els que han fet aquesta aposta i els que han construït aquest model.

Cursiosament, una major categoria de l’establiment turístic no sol traduir-se en millors condicions per als treballadors...

La demostració més clara de l’explotació laboral que patim com a societat és que tenim, històricament, les pensions més baixes de tot l’Estat. No obstant això, sempre hem tingut la percepció que aquí s’hi vivia bé. Però són els salaris indirectes, com les pensions, allò que indica quina és la capacitat adquisitiva real i el que la gent rep a canvi de treballar. La taxa d’explotació és brutal. A més, un estudi dels professors Carles Manera, Javier Franconetti i Ferran Navinés demostra que l’increment de més del 3% de l’economia balear està exclusivament fonamentada en la pujada de la taxa d’explotació laboral, és a dir, en la reducció de salaris i l’empitjorament de les condicions laborals, com en el cas de les cambreres de pisos, perquè l’empresari pugui extreure’n més profit.

Per tant, cap on ha d’encaminar-se la solució?

Gran part dels empresaris turístics més locals, inclosos aquells més petits que s’hi creuen quan són només falsos autònoms que s’exploten a si mateixos, cerquen únicament el curt termini i l’augment incrontolable de la quantitat de gent.Hem funcionat així històricament. Però és hora de frenar aquest creixement. Hem de decréixer i hem de reorganitzar o diversificar l’economia. També hem d’advocar per un altre tipus de model economicista. A més, cal que els treballadors deixin de sentir-se obligats a suportar qualsevol cosa, a banda de cobrar un salari baixíssim. Es tracta de canviar un model social i no només un model econòmic. Hem de deixar de ser una ‘societat turística’ i hem de començar a ser una ‘societat amb turisme’. Hem de començar a controlar i regular molt més allò que pot fer el turista reduint el nombre de persones, replantejant-ne la tipologia o les regles de comportament cívic. Un dels greus problemes, a més, és que no hi ha un espai diferenciat per a residents i turistes, encara que les seves quotidianitats són incompatibles.