Les causes del mal finançament de Balears

Conseller d’Economia (1999-2003)Els primers estudis seriosos sobre la balança fiscal de les Illes Balears amb l’Estat foren al principi dels anys noranta i els va fer la Conselleria d’Hisenda quan el seu titular era Alexandre Forcades. Aquests estudis donaren un resultat clarament favorable a Balears. Fins aleshores, hi havia la creença que les Balears eren perceptores netes de recursos, per això l’esquerra estatal es qüestionà els resultats publicats per la Conselleria.

És cert que no hem de confondre les balances fiscals amb el finançament autonòmic, ja que també s’ha de tenir en compte la despesa estatal territorialitzada per comunitats autònomes, la distribució territorialitzada dels Fons europeus i el Fons de Compensació Interterritorial. Durant molts anys, els ciutadans de Balears hem estat a la coa en despesa per habitant per cadascun d’aquests conceptes. Tot i això, el govern central, que considerava Balears una comunitat rica, es negava a acceptar que fos deficitària en recepció de recursos fiscals i en despesa pública. Això va ser així fins el 10 d’octubre de 2007 quan, en resposta a una pregunta oral formulada en el ple del Senat, el vicepresident del govern, el senyor Solbes, va reconèixer: “Si vostra senyoria el que em planteja és que el finançament per càpita és inferior, he de dir-vos que és cert, és un fet històric, no és una novetat, deriva de l’inici del sistema autonòmic, com una conseqüència, precisament, de les transferències, de la despesa efectiva que en aquell moment es produïa a les Bal0ears, més les pujades que posteriorment s’han anat produint. És veritat que un punt baix de partida dona lloc a una situació com l’actual”. Aquesta declaració en seu parlamentària és doblement important, primer, perquè és el primer reconeixement públic que fa una autoritat estatal del mal finançament de l’autonomia de Balears; segon, perquè, a més, reconeix que el mal finançament té l’origen en la baixa despesa que l’Estat ja aplicava a Balears en el moment de les primeres transferències, en els orígens de l’autonomia. Vol dir que l’extracció de recursos fiscals de Balears és històrica, com també passa amb Catalunya i el País Valencià.

Però, si això no bastava, les dues transferències més importants rebudes anys més tard, primer Educació i després Sanitat, afegiren al banyat, ja que la dotació per habitant, per alumne o per usuari de la sanitat pública, es miri com es miri, fou molt inferior a la mitjana estatal. Tan inferior que quedàrem a la coa en despesa per habitant per les dues competències que suposen la major despesa pressupostària i que són el bessó de l’estat del benestar.

En el fons, tots els sistemes de finançament autonòmic han patit dels mateixos defectes: la manca de transparència i la injustícia. Es pot afirmar que el sistema està pensat per arribar a uns resultats determinats per a cada comunitat, i que, posteriorment, es dissenyen les fórmules matemàtiques que donin el resultat desitjat, que no és un altre que la perpetuació de la transferència de recursos fiscals cap als territoris de l’Estat històricament receptors de recursos.

Solidaritat interritorial

Tot plegat es disfressa amb el tòpic de la solidaritat interterritorial. Però, amb el temps, aquesta excusa ha caigut per la força de les xifres. En posarem dos exemples: en els anys noranta, les Illes Balears ocupaven el primer lloc del rànquing de riquesa per habitant. Avui ja n’ocupen el setè lloc, per sota d’algunes comunitats que continuen percebent recursos del sistema, tot i tenir una riquesa per càpita per sobre de la mitjana espanyola. El segon, la distribució del Fons de Compensació Interterritorial, justificat inicialment per transferir recursos a les comunitats que estaven per sota de la mitjana espanyola pel que fa a la renda per habitant. Bé, tot i que ja fa bastants d’anys que algunes de les comunitats perceptores han superat la mitjana i que algunes superen Balears en riquesa, continuen accedint anualment a la distribució del Fons.

En definitiva, està bé reclamar un increment del finançament autonòmic de Balears. També seria important aprovar un Règim Especial per a les Illes Balears que preveiés algunes mesures efectives, però tant els negociadors com el conjunt de ciutadans d’aquestes Illes hem de saber que cap de les comunitats espanyoles receptores de recursos voldrà renunciar als privilegis dels quals ha gaudit històricament. Perquè qüestionar aquesta tradició és qüestionar la mateixa essència d’Espanya.