Montoro, regidor d’Hisenda

Vicepresident del Consell de MallorcaLes entitats locals arrosseguen un greu problema de finançament que segueix sense esser resolt: la insuficiència financera.

Des de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP) o la mateixa Federació d’Entitats Locals de les Illes Balears (FELIB) s’ha reclamat, des de fa molts d’anys, la reforma del sistema de finançament local amb un millor repartiment dels recursos públics entre l’Estat, les comunitats autònomes i les entitats locals.

Suficiència financera

Però les diferents iniciatives que s’han impulsat en els darrers temps per donar compliment al principi de suficiència financera s’han caracteritzat per atacar i minvar l’autonomia local.

La resposta de l’Estat sempre ha estat allargar en el temps l’adopció d’una solució a través de condicionar aquest debat a altres paral·lels com el finançament autonòmic, la crisi econòmica, la crisi territorial... La novetat més recent fou l’aprovació de la Llei 27/2013 de racionalització i sostenibilitat de l’administració local, també anomenada llei Montoro.

Amb l’aprovació d’aquesta llei es pretenien moltes coses, però realment ha suposat l’eliminació de capacitats o competències als ajuntaments per prestar diferents serveis a la ciutadania.

Així les coses, davant el repte de proposar una solució a aquest problema etern, topam amb dos models diferents d’entendre l’estructura i el funcionament de l’Estat: un basat en la proposta de més centralisme i l’altre que pretén aprofundir en l’autonomia per assolir un vertader federalisme.

L’estratègia de convertir el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, en el regidor d’Hisenda dels 8.124 ajuntaments i de la resta d’entitats locals com les diputacions provincials, els cabildos i els consells insulars respon a la voluntat de minvar les capacitats i oportunitats d’aquestes administracions per organitzar els serveis públics que presten als seus ciutadans i ciutadanes.

Les mesures que s’han imposat a les administracions públiques, amb l’excusa de racionalitzar i ordenar els serveis públics i evitar duplicitats, realment cerquen reduir l’impacte econòmic i social de la mateixa Administració.

És la cançó de sempre, afavorir la iniciativa privada amb la seva suposada optimització de l’aprofitament dels recursos per donar resposta a les necessitats dels clients, disculpau, dels ciutadans, i que el Mercat ho reguli tot.

La proposta centralista també treballa amb el pensament que l’Administració Pública és innecessària, posa traves i és malbaratadora dels imposts dels ciutadans i ciutadanes. Sense Administració, però, no hi ha mecanismes de control, regulació, inspecció o garanties que s’estableixin per assolir la igualtat d’oportunitats per afavorir la cohesió entorn d’un projecte social.

No hi ha projecte social possible ni a mitjan i ni a llarg termini sense unes administracions consolidades treballant amb unes estratègies i amb uns lideratges per renovar i modernitzar les seves estructures.

És urgent arribar a uns acords mínims comuns que assegurin una estabilitat i el compromís per assolir els reptes de l’Administració Pública.

Cal establir unes mesures de control i de seguiment pressupostari que incideixin en l’optimització de la gestió pública i a afavorir la transparència en la seva gestió.

S’ha de fer el possible perquè els millors estudiants de les nostres facultats arribin a l’Administració perquè els millors professionals han de treballar al servei dels interessos de tots, els qui s’administren des de les administracions, per fer-los sostenibles i viables en el temps.

Servei centrat en la persona

S’ha de promoure la proximitat per assolir el servei centrat en la persona. Calen uns serveis flexibles i dinàmics que s’adaptin a les necessitats de la ciutadania i no adaptar la ciutadania a les diferents modalitats de serveis que s’ofereixen des de les administracions.

La defensa dels nostres ajuntaments és molt més que defensar l’existència d’una delegació administrativa al nostre poble amb un responsable del govern central, defensar els nostres ajuntaments és creure en la corresponsabilitat institucional i en l’autonomia de les diferents institucions de l’Estat.

En lloc d’oportunismes i ocurrències electoralistes, com ara suprimir les diputacions o agrupar municipis, cal el reconeixement social cap als ajuntaments pel foment de la participació ciutadana en la presa de decisions que ens afecten a tots, creure en la proximitat com un valor i no com una debilitat.

Però tot això, no es pot fer abolint l’autonomia local com ha fet Montoro. Els ajuntaments i la resta d’entitats locals no es poden conformar amb el retorn per fascicles de l’autonomia que els correspon i que administra el ministre com si fos el regidor d’Hisenda del meu poble.