“Òbviament s’ha de regular; és com quan l’avortament era il·legal”

Antònia Genovart

Té dues filles per gestació subrogada

El cas d’Antònia Genovart es remunta a fa molts anys. Diu que ella i el seu home intentaren ser pares durant 10 anys. Primer, ella de manera monoparental. “Som una persona que des que era molt petita sempre havia pensat que adoptaria”, explica. Quan va trobar parella, en va inforar l’IMAS i des d’allà se li va dir que havia d’aturar-se el procés. S’havien de casar i, després d’un any de matrimoni, tornar a entrar a les llistes. “Teníem clar tots dos que volíem una cosa transparent i legal”, apunta. És a dir, no volien anar a un altre país a cercar una adopció, sinó fer-ho tot des de l’administració. Un dels països que seleccionaren, a través de l’administració local, foren les Filipines, però després de dos anys d’espera, problemes amb la legalitat d’aquell país els van fer sortir de la llista.

Després de triar Colòmbia com una nova opció, una revisió ginecològica canvià els plans de la família. Van anunciar a Genovart que els seus òvuls eren vells i que, si volia ser mare biològica, era “ara o mai”. En aquest punt, diu, s’ho va replantejar i van intentar tenir un fill de manera biològica. Per això van haver de fer sis fecundacions in vitro -a Mallorca i a València-. Però no funcionà. Un avortament no volgut la va “enfonsar” anímicament. I va ser aleshores quan, per casualitat, va conèixer la gestació subrogada.

En el seu cas va fer-ho a través d’una agència de Barcelona. Als EUA, el preu era d’uns 120.000 euros, sense cap garantia de poder tenir el fill. A Ucraïna, la meitat. I allà va conèixer la seva dona gestant -que prefereix no donar el nom-. La vida, asseguren totes dues, els va canviar.

A Genovart, li va permetre tenir dues filles -ara tenen un any i mig-, mentre que per a la gestant va suposar un suport econòmic i, segons defensa, poder complir el propòsit d’ajudar altra gent.

Genovart pensa que aquest hauria de ser, “òbviament”, un procés regulat a l’Estat. Diu que ho compara amb l’avortament, quan era il·legal i les dones havien de partir a altres països. “Quin sentit té?”, es pregunta. Així mateix, critica de manera dura els sectors que alhora són crítics amb la gestació subrogada. “Opinar sense tenir ni idea del que opines és massa fàcil. Diuen disbarats”, sentencia. En aquest sentit, assegura que la gent que no ha viscut el procés no coneix què és realment. Afirma que hi ha, en tot, bons i mals professionals, però que en el seu cas no se’n penedeix. “Sí que hi ha agències que no et deixen tenir contacte amb la teva gestant”, denuncia. La seva, però, sí ho permet i cada dia es parlen per Whatsapp i cada any es visiten. “Són com una família”, assegura.

La dona gestant, per part seva, es mostra molt satisfeta d’haver tingut a la seva panxa les dues filles de Genovart. És una dona molt religiosa i era una manera de tenir doblers i ajudar algú alhora. “Som molt feliç de veure com creixen les nines”, detalla, i assegura que va ser “dur físicament”, però que allò més important per a ella és la felicitat de la família de Genovart.

Segons la mare de les nines, la dona gestant va rebre atenció psicològica en tot moment. Necessitava els doblers per fer front als pagaments de la malaltia del seu pare i poder cuidar els seus fills. Genovart, a més, defensa que es pagui. “És com si donar òvuls no estigués remunerat”, exemplifica.

Maria Antònia Oliver

Té una filla per gestació subrogada

Maria Antònia Oliver i la seva parella continuen mantenint relació amb la dona que va gestar la seva filla. El vincle, diu, és molt fort, i la relació va anar “molt més enllà de la qüestió econòmica” des del principi. Fa dos anys i mig que va començar aquest procés i un dels requisits que varen posar, explica, era poder conèixer la gestant i seguir l’embaràs. “Volíem un procés bastant ètic i amb dignitat”, diu Oliver.

La decisió d’optar per “aquesta tècnica de reproducció la vàrem prendre el 2012”. Oliver pateix colitis ulcerosa, una malaltia que en principi no hauria d’ocasionar problemes, però que a ella sí que li’n va causar. “Arran de les diverses operacions que em varen fer, em varen detectar una situació d’infertilitat”. Tampoc podien optar per la fecundació in vitro, ja que “un embaràs era inviable en el meu cas”. Després d’això, es varen plantejar començar un procés d’adopció, en el qual es varen trobar unes llistes d’espera d’entre set i deu anys per a adopció a Espanya, “i per a la internacional ens varen dir que no enviarien l’expedient per la malaltia”. “Tenia 33 anys i, si esperàvem, ens n’anàvem als quaranta i busques i sense saber si arribaria”.

Oliver reconeix que abans de començar amb el procés “tenia molts de dubtes”, però que finalment es varen decidir per tenir una criatura per gestació subrogada. Primer, explica, varen mirar opcions a l’Índia quan encara era legal que persones de fora del país poguessin optar-hi, tot i que no varen poder fer-ho finalment perquè va entrar en vigor la nova legislació del país. Als Estats Units era “inviable econòmicament”, així que es varen decidir finalment per Ucraïna. Tenien molt clar com volien viure el procés, i així ho varen fer.

Una vegada va néixer la criatura, va quedar registrada a Ucraïna com a filla seva i de la seva parella, i “també hi va quedar com havia nascut”. Tot i això, el Consolat espanyol no va acceptar la partida de naixement com a prova que era filla de tots dos i varen haver d’inscriure-la com a filla de l’home i la dona gestant. Quan varen tornar, la gestant va haver de renunciar a l’infant dues vegades perquè ella pogués començar els tràmits d’adopció. “No hi va haver cap tipus de problemes, però era estrany i incòmode, perquè la nina tenia el segon cognom de la dona gestant a Espanya, mentre que a Ucraïna estava amb el meu”.

Malgrat això, destaca que la gestació subrogada té “una part molt positiva i molt humana”, i creu que “és possible una gestació per substitució amb dignitat, tant aquí com a altres països”. Oliver pensa que la regulació ha d’arribar a l’estat espanyol i establir de manera molt clara un nivell de compensació per a la dona gestant, tot i que considera que és possible que s’estableixi una regulació en què aquesta gestació es faci de manera altruista. “Moltes persones de l’entorn estarien disposades a fer-ho. Per exemple, dues persones es varen oferir a gestar per mi”, però com que no estava regulat, no va poder fer-se.

Sobre les crítiques que llegeix sobre la gestació subrogada, diu que les que més l’afecten són les que parlen d’Ucraïna: “Estaria bé que es preocupassin de veres per conèixer diversos processos i les diferents realitats”, explica. Ella no es veu gens identificada amb el que mostren “alguns programes” sobre el país i les dones gestants. “Em preocupa molt quan els fills llegeixin tota aquesta informació, ells sabran la seva història”, però creu que el tractament d’alguns casos esbiaixa l’experiència que han viscut tant ella com la seva parella.