Preocupar-se i ocupar-se pel finançament de les nostres institucions

Professor de la UPFAlgú que segueixi els avatars de la política autonòmica pot arribar a pensar que la preocupació mostrada per la defensa d’un finançament just per a les nostres institucions illenques és excessiva. Ja ho va dir aquell que “a aquestes discussions de la política autonòmica millor arribar-hi plorats”. Però la causa del cansament -més que justificat- amb el qual afrontem el finançament autonòmic de les Illes rau, al meu entendre, en la manera com es contextualitza la seva resolució. Ho feim encara des d’un sentiment de pertinença escàs, un parlament dividit en partits d’obediència determinada i una societat civil poc conscienciada en la qual uns pocs senten que fan el que poden per fer front a tots els descosits als quals han de respondre, suplint o compensant un sector públic insuficient a vegades, sense nord altres vegades. Però des del més comú dels sentits sabem que ens hem de preocupar del finançament autonòmic perquè darrere les seves xifres de doblers guaiten les de la despesa del nostre estat de benestar: per fer aquelles coses que són necessàries però que molts, aïlladament, no senten com a pròpies; coses que són de tots i que no són de ningú, i que si no s’assumeixen des de les institucions no es realitzaran mai.

Solidaritat

La nostra Comunitat és molt solidària, no tan sols pels fluxos fiscals que patim per la via dels ingressos, sinó també perquè portem els nostres recursos naturals al límit, l’oferta turística als marges del que és sostenible, i una important erosió del capital social i de la convivència avui ja preocupants. I, tot això, per bé de crear una ocupació també beneficiosa per a treballadors i empreses de la Península i de fora, i per fer rodar el negoci hoteler omplint les arques espanyoles de divises exteriors. Això ha tensat, des de la xarxa econòmica desplegada, totes les costures de la cohesió social: l’agreujament de la desigualtat a les rendes percebudes, la reducció general de la productivitat i dels salaris en termes mitjans pel tipus d’ocupació creat i la forta estacionalització soferta. Així mateix, es ressent la capacitat adquisitiva real de la ciutadania amb preus inflats per la demanda externa i es fractura la població en la manera d’entendre la gestió del patrimoni i la preservació de la cultura pròpia. S’ha ‘fragilitzat’ l’educació dels nouvinguts. Sobretot, el cost de l’habitatge i el preu dels abastiments, també per als autòctons, pateix la presència de la llengua en els serveis públics, l’accés a fruir de la natura per a una bona part dels residents, a la congestió estacional del transport i altres aspectes que marquen el cost del desenvolupament poc sostenible.

Les Illes han sigut i són, així, un gran indret generador de divises per a Espanya, d’ocupació per a l’Estat, de negocis per a l’empresa internacionalitzada. Demanar, a més, que per la via del retorn de la despesa finançada autonòmicament suportem un reiterat dèficit fiscal ja és, per part de l’Estat, demanar massa. Però acceptar-ho és el que a les Illes diem fer el passerell.

Interessos productius

Forçar els sectors socials pels interessos productius globals amb els anteriors objectius ha donat certament beneficis per a Espanya, però també molts sacrificis locals. Una part d’aquests últims es podrien minorar avui si del retorn fiscal que aquelles disfuncions comporten, se’n derivés un millor finançament de serveis públics per a l’educació i la salut de tots, per poder fer polítiques d’integració i compensació cultural per als treballadors entrants, per una formació que compensi el deteriorament que alguns vectors de creixement dels mercats actuals generen sobre el capital humà, a l’escola, als serveis socials, a la protecció mediambiental, a la preservació de recursos no renovables, a la salvaguarda del patrimoni arquitectònic, arqueològic i cultural. Tot això ara no és possible sense un bon finançament de les nostres institucions. Val a dir, en tot cas, que el clam de més recursos no és, però, un xec en blanc que negligeixi la necessitat de fer millors polítiques públiques per adreçar els problemes anteriors; no es tracta de ‘fer més despesa’. Ha de voler dir focalitzar més be el que fem, com ho prioritzem i com n’avaluem els resultats. Aquestes també són les tasques pendents que ens han de preocupar i han d’ocupar els polítics illencs.

La nostra Comunitat, amb divisions internes i desorientacions diverses d’on es troben efectivament els interessos compartits, ha quedat sola en aliances o supeditada a objectius aliens i, políticament, sense prou múscul per rectificar-les. Malgrat això, el finançament, que tots diem que ens preocupa, de moment no ens ha ocupat prou. Però mai no és massa tard.