Una qüestió irresolta amb diferents respostes arreu del món

PalmaLa gestació subrogada és una qüestió controvertida que no disposa d’una legislació homogènia ni a escala internacional ni europea.

Tot i tractar-se d’un àmbit poc regulat, prenent com a referència les xifres publicades per les principals agències del sector i fonts consultades pel mitjà, l’import total del procés de subrogació pot oscil·lar entre els 26.000 i els 200.000 euros, depenent de factors com el país de gestació, els serveis jurídics contractats i de si l’embaràs té complicacions. Aquestes despeses inclouen el tractament de reproducció assistida, les despeses d’agència -que s’encarrega de seleccionar i oferir les dones que gestaran la criatura-, les despeses legals del país de gestació, les despeses addicionals en cas de contractrar assessors legals nacionals i la compensació econòmica a la gestant. Aquest darrer concepte pot variar entre els 6.000 i els 30.000 euros, encara que els països que permeten la gestació comercial no especifiquen quantitats orientatives o mínimes. Habitualment, la gestant rep entre un 10% i un 20% de la despesa total dels pares d’intenció, i s’arriba a unmàxim del 35%.

Els Estats Units

Els Estats Units són el país que té un mercat més desenvolupat i obert a l’estranger de gestació subrogada, una pràctica que va iniciar-se als anys noranta. El país no disposa d’una regulació general, sinó que depèn de cada estat, que fixa condicions pròpies -en qüestions com les tècniques de reproducció artificial permeses-. Tretze estats permeten per jurisprudència o llei l’aplicació d’aquesta tècnica, i Califòrnia és l’estat amb una trajectòria més consolidada. En general, qualsevol model de família, independentment de l’orientació sexual o de si és monoparental, pot accedir-hi. Malgrat que la subrogació comercial sigui la més publicitada per les agències, també hi ha estats que només la permeten sense ànim de lucre. Existeix un segon grup d’estats que es mostren favorables a la subrogacó, però no tenen una llei clara en aquest sentit i són els tribunals els que decideixen en cada cas a qui concedir la maternitat. Idaho i Rhode Island en són dos exemples. La despesa total pel procés de gestació pot anar des dels 80.000 euros, a l’interior del país, fins a superar els 150.000 en estats com Califòrnia. D’aquests, la gestant en rebrà entre 10.000 i 30.000.

L’Europa de l’Est

Els tres països europeus on es permet la subrogació comercial es troben a l’est. Rússia, Geòrgia i Ucraïna permeten aquest tipus de pràctiques i atreuen l’interès de ciutadans, principalment europeus, gràcies a uns preus que poden arribar a un terç de l’import que pagarien als Estats Units. En aquests indrets, el preu pot oscil·lar entre els 30.000 i els 80.000 euros, del quals les gestants en rebran entre 6.000 i 15.000. Per l’advocat expert en dret de la família Jorge Marfil, aquesta diferència es deu al fet que en aquests països els serveis són menys personalitzats i els costos són menors.

A Rússia només poden accedir a la gestació subrogada les parelles heterosexuals, casades o no, en què la mare d’intenció no pugui quedar embarassada o fer-ho sense posar en risc la seva vida o la del nadó. També s’hi permet l’accés a dones fadrines. La gestant, d’entre 20 i 35 anys, ha de ser mare d’un fill previ i passar un test físic i psicològic. En cas d’estar casada, només pot participar en la gestació amb el consentiment del marit.

A Ucraïna, la llei permet la gestació subrogada per a les parelles heterosexuals casades en què com a mínim el pare aporti el seu material genètic i la mare d’intenció sigui mèdicament incapaç de gestar. La despesa total oscil·la entre els 35.000 i els 60.000 euros, dels quals la gestant en rebrà uns 7.000. Geòrgia té unes condicions similars i accepta únicament els matrimonis heterosexuals. El tractament al país va dels 40.000 als 55.000 euros.

La Unió Europea

A l’interior de la UE són majoritaris els països que no permeten la subrogació en cap format. És el cas de França, Alemanya, Espanya i Itàlia, entre d’altres. Tanmateix, hi ha una sèrie de països en què s’exerceix, però de manera ‘altruista’, és a dir, sense que la gestant rebi cap compensació econòmica més enllà de la cobertura de les despeses mèdiques i altres imports derivats de l’embaràs. Portugal ha estat el darrer país a aprovar-ho i podran accedir-hi les dones estèrils, que hauran de dur a terme una prova de fertilitat a Portugal mateix, a més d’un test psicològic. La llei explicita que la gestant haurà de tenir-hi “el mínim contacte indispensable” després del part “pels potencials riscos psicològics i afectius”. Els estrangers hi poden optar, sempre que els tractaments de reproducció assistida es realitzin en un centre mèdic portuguès.

Un altre cas és Grècia, per a les parelles heterosexuals i les dones fadrines que no puguin tenir fills de cap altra manera. La llei preveu que es pagui a la gestant per despeses mèdiques fins a un màxim de 12.000 euros. La despesa total pot oscil·lar entre els 35.000 i els 55.000 euros. En situació similar es troba el Regne Unit, tot i que només poden accedir-hi parelles homosexuals i heterosexuals i la despesa ronda els 55.000 euros.