A la recerca d’un “fals afecte”

PalmaFer-nos visibles al món mai no havia estat tan fàcil com avui. Sols basten uns clics per exhibir-nos sense traves davant un nombre infinit d’espectadors coneguts o anònims. Els regalam, per al gaudi dels seus ulls, el que consideram que ens fa millors, però també les nostres febleses més profundes, que arrelen en un cúmul d’insuficiències en el terreny de l’autoconsciència i l’amor propi. Mireia Cabero, psicòloga i professora de la UOC, situa en el centre del seu discurs la maduresa emocional, que implica ser capaç de valdre’s d’un criteri íntim i propi sobre qui som i com ens valoram, més que no utilitzant el criteri dels altres. “Com més maduresa emocional, més autonomia emocional”, assevera Cabero. Ser autònom, per la psicòloga, significa “no necessitar saber constantment com ens veuen, valoren, reconeixen i ens aplaudeixen els altres”, indica. Tanmateix, no dubta a afirmar que “com més autonomia emocional, menys necessitat tindrem d’utilitzar determinades xarxes socials”.

Valoracions externes

Fa 40 anys, explica Cabero, la situació era força diferent: “Abans ens ho havíem de treballar més per generar la nostra pròpia autonomia emocional”, indica. Ara, però, aquells que tenen Instagram o Facebook des de 14 anys comencen a rebre ben prest valoracions externes en allau que “poden menyscabar la necessitat de desenvolupar un criteri propi”, explica. Les xarxes socials i l’afany de compartir-hi imatges nostres per rebre aplaudiments han accelerat un procés en què “cada vegada reclamam amb més vehemència l’acceptació de l’altre en detriment del que nosaltres desitjam ser”, puntualitza.

“En el fons”, continua Cabero, “a les xarxes cercam l’afectivitat compartida, la pertinença al grup, no sentir-nos sols”. No obstant això, considera que “únicament hi trobam un fals afecte”, ja que el “reconeixement autèntic” es produeix quan “es comprenen les qualitats, però també tot allò que no és tan bell”. Per Cabero, a les xarxes socials “hi ha molt de fer i de tenir, però molt poc de ser” perquè “no mostram qui som a través de quatre fotos compartides, sinó quan ens pregunten si estam bé des de la confiança, esperant una resposta molt més profunda que un like”, assenyala. Qui ens estima de veritat, segons la psicòloga, “ens preguntarà com ha anat al metge i si necessitam alguna cosa”. A més, Cabero destaca que “la imatge és el contingut més superficial de les persones”, ja que “és sols el meu cos, els meu cabells, els meus pits, el meu cul i poca cosa més”, però “no reflecteix el que som autènticament”, remarca. “Si volem conèixer realment algú, no utilitzarem les xarxes socials, sinó que ens asseurem davant la persona per fer un cafè i hi parlarem unes hores”, afegeix. El problema, diu, és que “no se’ns ha educat per establir una relació amb els altres”, sinó més aviat “per ser exitosos, competitius i donar un rendiment favorable en determinats llocs de treball”, conclou.

Connectar

No obstant això, no pot considerar-se que totes les xarxes socials ens ofereixin el mateix, ni que “nodreixin de les mateixes mancançes humanes”, indica Cabero. Un WhatsApp, per exemple, “permet comunicar-nos amb una profunditat que a la vida real de vegades no ens atrevim a establir”, assenyala. Fent-ne un bon ús, per la psicòloga, “permet posar paraules a sentiments que en un altre moment ens faria vergonya o compartir imatges més íntimes cap a una sola persona”. Igualment, “obre la possibilitat d’estar molt a prop de l’altre, tot i la distància física”, subratlla, i tanmateix “permet establir una relació de tu a tu, a un nivell molt superior que Facebook i Instagram, on la major part de les comunicacions són públiques i van dirigides a tothom”, afegeix, i planteja la necessitat d’una xarxa social “que permeti encara més una personalització i una identificació, com també expressar els nostres sentiments, preocupacions, pensaments i valors”.

El perquè

Amb tot, considera que allò bàsic, en l’àmbit de les relacions humanes, és “la calidesa del tacte, l’abraçada, plorar i riure junts”. Al final, “és més fàcil que un se senti acompanyat de veritat quan fa un cafè amb un amic. Aquests mecanismes no han de substituir mai les trobades físiques. Igualment, la psicòloga considera que abans de compartir qualsevol contingut a través de les xarxes ens hauríem de preguntar tres coses: per a què volem que ens serveixi aquesta xarxa social? Què diu de nosaltres aquesta necessitat? Què cobriria de nosaltres que no puguem cobrir d’una altra manera?e