El retorn del rei i l’adeu del mestre

PalmaDes de les tribunes més ràncies de l’oportunisme, molts varen aventurar que el temps de Rafel Nadal ja havia passat; que no tornaria a ser aquell colós que no mostrava fissura; que no podria tornar a exhibir el seu domini indiscutible del circuit; que no podria reascendir el cim del tennis mundial. Era massa tard i el seu cos estava massa castigat per anys de portar-lo al límit. Des del del 2014 que no era número 1 ni alçava cap Grand Slam. Però el que desconeixien aquestes aprofitades veus era la capacitat de superació d’un tennista únic i irrepetible. El 2017 ha estat l’any del retorn del rei. Del retorn del tennista imbatible. Temible. Aquell que contradiu la lògica i fa el que ningú no ha fet mai. Perquè per tornar al més alt havia de transformar-se. Una evolució que s’ha efectuat en paral·lel a l’adeu del mestre. El 2017 també ha estat el darrer any que Toni Nadal forma part de l’equip tècnic del seu nebot.

Història a París

Si una ciutat pot explicar la carrera de Rafel Nadal és París. I a la capital francesa el manacorí va escriure un nou capítol de la seva història. El diumenge 11 de juny va alçar el seu desè títol de Roland Garros, una fita que mai ningú no havia assolit. Ho va fer demostrant una superioritat abassegadora. No va cedir cap set durant tot el torneig i a la final va capolar Stan Wawrinka amb un tennis més agressiu. Nadal va reprendre el seu idil·li amb la ciutat dels enamorats. La capital d’una República que no ha tingut més remei que retre’s a la paradoxa: té un rei de Manacor.

Un sobirà que enguany ha tornat a arxivar registres de quan tenia vint anys. Ha jugat 78 partits repartits en 18 tornejos. Ha aixecat sis títols, entre els quals hi ha dos Grand Slams, Roland Garros i l’Obert dels Estats Units, i s’ha convertit en el jugador més veterà (31 anys) en tancar l’any com a número 1.

Nadal planifica d’una altra manera. Renuncia als tornejos si creu que el cos no està preparat. L’evolució li ha permès tornar al més alt sense que el seu cos rebi tant de càstig. De totes maneres, el manacorí va haver de tancar la temporada amb una retirada del Màster de Londres. El genoll li ho va impedir i ell el va escoltar. “A aquestes altures, no tenc cap obligació de fer res. El que faig és perquè realment em fa ganes fer-ho, perquè ho sent”, va destacar als periodistes a Londres després d’haver de retirar-se.

Ja no ha de demostrar res a ningú, tot i que el 2018 comenci amb un repte al qual mai s’ha enfrontat. Serà el primer any que l’oncle Toni no serà a la graderia. L’entrenador és Carles Moyà, que haurà de mantenir l’ambició d’un sobirà que durant el 2017 ha recuperat el tron. Ara tocarà defensar-lo.