Sebastià Alzamora,l’escriptura sense límits

PalmaTé gairebé tots els grans premis de la literatura en llengua catalana i la seva obra, que a hores d’ara suma ja més de trenta llibres, ha estat traduïda a una desena de llengües, que han posat el nostre escriptor en els territoris de parla anglesa, castellana, francesa, portuguesa, italiana, danesa o hebreua. Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), als 14 anys, va descobrir Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i ja va decidir, segons paraules seves, que “volia fer el mateix que ells”. I ho va fer i ho fa des de la gosadia de qui no es posa límits ni fa gaires concessions per obrir camins a una literatura que entèn en la seva totalitat i que treballa des de la poesia, la novel·la, l’assaig o la narrativa breu, així com amb un enorme respecte als mestres de totes les èpoques, als quals sempre torna.

Imparable

Alzamora és un corredor de fons que mai no perd la força. Ja va irrompre amb una potència inusitada amb el seu primer llibre, el poemari Rafel, amb el qual va guanyar el premi Salvador Espriu (1993). Seguidament vendrien, entre d’altres, Apoteosi del cercle (premi Bartomeu Rosselló-Pòrcel de poesia, 1997), L’extinció (premi Documenta de narrativa, 1998), Sara i Jeremies (premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma de narrativa, 2002), El benestar (Jocs Florals de Barcelona, 2003), La pell i la princesa (premi Josep Pla de narrativa, 2005), La part visible (premi Carles Riba de poesia, 2008) o Crim de sang (premi Sant Jordi de novel·la, 2009).

Imparable, com el col·lectiu que formà amb Héctor Bofill i Manel Forcano, Alzamora ha publicat aquest 2018 el recull de poemes La netedat (Proa) i, amb només uns mesos, el llibre ja té tercera edició. També serà aquest, l’any que veurà una edició més de Mula morta (Proa, 2003) i l’any en què probablement posarà punt i final a la novel·la que treballa, sobre les relacions entre el financer Joan March i l’orientalista Joan Mascaró.

Imparable. I així i tot, el llucmajorer, que a més de la prolífica obra literària du mitja vida publicant articles d’opinió diaris a la premsa del país (actualment, a l’ ARA ), no s’està de recordar que “l’escriptura d’un és un continu que es fa al llarg de la vida”, com declarà recentment. I sap que es fa no només de l’escriptura, sinó sobretot de lectures, músiques, cinema, i d’entendre la cultura, d’aquí i d’arreu, passat i present, com un tot que enriqueix la vida i i, de passada, l’obra.