Donar veu i visibilitat a les víctimes i els desapareguts
De víctimes innocents i violència injustificada n’hi va haver a ambdós bàndols, certament, però el tracte institucional i social que reberen les víctimes posteriorment no va ser el mateix
Regidor De Cultura De PalmaUn poble que perd la memòria perd la indentitat. Tots estam d’acord que la Guerra Civil, com totes les guerres, va ser terrible. De víctimes innocents i violència injustificada n’hi va haver a ambdós bàndols, certament, però el tracte institucional i social que reberen les víctimes posteriorment no va ser el mateix. En el cas de Mallorca, algunes víctimes varen rebre homenatges, condecoracions, ajudes i reconeixements, mentre que unes altres varen ser silenciades, depurades, perseguides i estigmatitzades durant anys.
Per aquest motiu, el passat dijous, el ple va proclamar el 24 de febrer Dia del record a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme sense el vot contrari de cap dels regidors presents. Així, l’Ajuntament intentava tancar una ferida antiga i ignominiosa conscient del seu deute històric cap a totes les víctimes, però, sobretot, envers aquestes segones. No podem oblidar que elles eren les que estaven al costat de la legalitat vigent, dels valors i dels principis democràtics de la legalitat republicana.
Així, la repressió dels sublevats contra els republicans durant la Guerra Civil a Mallorca, segons les dades que aportà el doctor en història i màxim especialista Bartomeu Garí, fou de 2.400 assassinats, 480 dels quals foren afusellades a Son Tril·lo, al cementeri municipal de Palma. A aquesta xifra hi podem sumar també la d’un altre espai municipal, el castell de Bellver, que és convertí en una presó improvisada amb 800 empresonats, aproximadament.
Totes aquestes dades, a més de no ser mai oficials, podrien fluctuar. Sempre, el perill d’intentar comptabilitzar el dolor és deshumanitzar-lo. Així, la veritat és que sembla important remarcar que darrere cadascuna d’aquestes dades, hi havia persones. Persones amb famílies que no tornarien a ser les mateixes. Persones de tot tipus i condició, des d’obrers de la fàbrica fins a empresaris, o des d’analfabets -alguns d’ells aprengueren a escriure durant el captiveri-, fins a intel·lectuals més destacats de la seva generació, com ara Alexandre Jaume. Persones, bones persones, assassinades per les seves idees. Idees i valors cívics tan dignes i tan en perill avui dia com la llibertat de consciència i expressió, el sufragi femení i el respecte a tots els pobles de la terra.
El 24 de febrer del 1937 va ser una data clau d’aquesta repressió. Emili Darder, batle de Palma; Alexandre Jaume, diputat a Corts (ambdós fills il·lustres de la nostra ciutat); Antoni Mateu, batle d’Inca, i Antoni Maria Ques, empresari, de cap manera eren individus anònims. Els botxins tenien molt clar qui eren i què havien fet durant la República i, sobretot, pensaven, encara n’hi ha que ho pensen, que el silenci institucional i social els seria còmplice per sempre.
Els quatre foren representants del Noucentisme, aquell moviment cultural i cívic que pretenia modernitzar el país. Malauradament, la bona gent en política pot ser perillosa per als poders tradicionals i aquests no els ho varen perdonar mai. La sentència del Consell de Guerra del febrer del 1937 ho deixà molt clar: “Que debemos condenar y condenamos a los procesados Alejandro Jaume, Antonio María Ques Ventanyol, Emilio Darder Cánaves y Antonio Mateu Ferrer como autores responsables por ejecución directa en un delito de rebelión militar a la pena de muerte, declarando asimismo su responsabilidad civil”. Es fa necessari remarcar que aquesta sentència, en cap cas, els desacredita, sinó que, més aviat, els dona més dignitat i els converteix en un símbol.
Passats els anys, aquest silenci de què parlàvem abans ha caigut. Hem donat veu i visibilitat a les víctimes, als morts i desapareguts, i als seus familiars, que han sofert aquesta situació durant anys. Però el nostre compromís ha estat ferm i això ens ha permès esmenar la situació i demostrar que, com a societat, som capaços de posar-nos a la pell dels més desemparats.
La gran tasca de sensibilització realitzada tant per la Comissió 24 de Febrer, formada per diferents entitats socials i polítiques, com per l’Associació per a la Memòria de Mallorca, són els que ho han fet possible. D’aquesta manera, l’Ajuntament de Palma ha oficialitzat la data històrica del 24 febrer com el Dia del record. Així, aquest consistori esmena un error històric alhora que repara una part del dolor i el silenci ocasionats per la Guerra Civil i la dictadura de Franco.