Adeu a la crisi que ha enfrontat economistes i bancs centrals
L'època de preus disparats ha estat l'epíleg de la covid i es va agreujar amb la guerra a Ucraïna
BarcelonaLa decisió aquest dijous del Banc Central Europeu (BCE) de retallar els tipus d'interès arriba menys de dos anys després de la primera pujada, el juliol del 2022. La crisi de preus que ha afectat el conjunt de les economies avançades –sobretot les europees– s'ha allargat més de tres anys i els responsables de l'organisme monetari consideren que ha arribat el moment d'afluixar i tornar a abaratir el crèdit davant unes condicions que ja no són com les de fa dos estius: els preus s'han moderat a tot arreu i el creixement en bona part del continent és gairebé inexistent.
Els preus a la zona euro, com a la resta del món, es van començar a enfilar el 2021 amb la reobertura gradual de l'economia després d'un any amb restriccions a tot el món per la pandèmia. La reobertura va comportar escassetat de primeres matèries i colls d'ampolla a les cadenes de subministrament de la indústria. Van ser mesos en què, per exemple, fabricants de cotxes com Seat van haver d'aturar la producció perquè no tenien prou xips. En aquell context, la Reserva Federal (la Fed, el banc central dels Estats Units) ja va començar a parlar de possibles pujades dels tipus d'interès, però no les va aprovar fins al març del 2022, dies després que Rússia envaís Ucraïna.
La guerra a Ucraïna va ser el catalitzador d'una segona onada inflacionària que va impactar de ple els països del centre i l'est d'Europa, exportadors de productes industrials que depenien dels subministrament barat de gas natural i petroli russos. Així doncs, mentre se solucionaven els problemes a les cadenes industrials i l'arribada de primeres matèries, es va encarir l'energia.
A més, tant Rússia com Ucraïna es troben entre els principals exportadors de cereals i fertilitzants, cosa que, uns mesos més tard, va tenir efectes directes també sobre el preu dels aliments. L'estiu del 2022, doncs, la inflació a Europa va arribar a taxes anuals superiors al 10% (en països com Estònia va superar el 20%), unes xifres inèdites des de les crisis del petroli dels anys 70 i 80. Actualment es troba en el 2,6% de mitjana als països de l'euro, molt més a prop del 2% que marca el BCE com a objectiu.
En aquell context, tot i que l'economia europea no estava recuperada del tot del sotrac de la covid, el BCE va seguir el camí marcat per la Fed i va incrementar el preu del diner mig punt el juliol del 2022. Al llarg d'un any, tant el banc central nord-americà com l'europeu van anar aprovant increments fins a arribar a l'últim, el setembre del 2023, quan el BCE va deixar els tipus bàsics al 4,5%. Entre el març del 2016 i les pujades del 2022, els tipus a la zona euro havien estat del 0%.
La resposta de la Fed i del BCE va ser la mateixa i la que marquen els manuals d'economia tradicionals: si hi ha inflació, els bancs centrals han d'apujar els tipus d'interès, que són el que cobren als bancs comercials per prestar-los diners. Un augment dels tipus bàsics obliga els bancs a incrementar també el que cobren als clients, de manera que el crèdit s'acaba encarint per a tothom. Això vol dir que empreses i famílies tenen més difícil demanar hipoteques i préstecs per consumir o invertir, de manera que l'activitat econòmica baixa i, de retruc, els preus.
Crítiques a la política dels bancs centrals
Ara bé, hi ha economistes –els més intervencionistes– que posen en dubte que la solució dels increments de tipus sigui la més adequada, perquè impacta la banda de la demanda de l'economia (consum i inversió), quan en realitat la inflació té l'arrel a la banda de l'oferta (subministrament i escassetat de primeres matèries, energia i béns intermedis). Durant les inflacions de fa més quaranta anys, les pujades de sous eren la principal causa de les escalades de preus, però en l'episodi actual els costos salarials s'han mantingut estables de mitjana, segons ha confirmat aquest mateix dijous la presidenta del BCE, Christine Lagarde.
El guanyador del Nobel Paul Krugman fa mesos que argumenta que no només calia abaixar els tipus a la zona euro, sinó també als EUA. "És molt difícil de justificar [mantenir els tipus alts], la inflació s'ha acabat", va dir al canal Yahoo Finance. En una línia semblant, Claudia Sahm, economista que havia treballat a la Fed i creadora d'un indicador per predir recessions, es va mostrar contrària des del primer moment a les pujades de tipus a les dues bandes de l'Atlàntic perquè considera que afecten negativament l'ocupació i limiten el creixement econòmic.
En un sentit semblant s'ha pronunciat la professora de la Universitat de Massachusetts i assessora del govern alemany Isabella Weber, que va rebre tota mena de desqualificacions (Krugman va haver de demanar disculpes per titllar de "veritablement estúpid" un article de Weber al Guardian) per haver proposat que els governs haurien d'aprovar controls de preus sobre alguns béns, perquè la inflació no només era fruit de problemes de subministrament i de l'encariment dels costos empresarials, sinó també d'un augment dels marges de beneficis de grans empreses, una hipòtesi corroborada amb dades pel mateix BCE.
Segons aquests economistes, la moderació de la inflació l'últim any tindria poc a veure amb les pujades de tipus i estaria motivada, sobretot, per la caiguda dels preus de l'energia després del pic del 2022, la reobertura de les exportacions de gra ucraïnès i la normalització de les cadenes de producció industrial i logístiques una vegada passada la recuperació postpandèmia. Segons el seu parer, els tipus alts només haurien servit per encarir el crèdit a famílies i empreses i alentir l'activitat econòmica. I els bancs, que han disparat els guanys, haurien estat els grans beneficiats de la política del BCE.