Així és com el ganxet destapa les vergonyes de la moda ràpida

BarcelonaPer a Albina Vilalta, el moment perfecte acostuma a ser just abans d’anar a dormir. És aleshores quan, després de sopar, s’estira el llit, posa la sèrie que està mirant i treu l’agulla de ganxet. Té una botiga de roba a Manlleu, però en el seu temps lliure va començar a fer bosses amb aquesta tècnica que ara ven al mateix negoci. “M’hi estic unes tres hores per fer-ne un i els venc a 30 euros, però els he vist de molt semblants per 10 euros a Shein”, explica. A diferència d’altres sistemes per fer teixits que les màquines han aconseguit reproduir a gran escala, si et trobes amb una peça de ganxet el més probable és que al darrere de cada puntada hi hagi una persona que ha dedicat diverses hores a passar un anell de fil per sobre d’un altre fins a aconseguir el resultat final. “Es poden fer algunes imitacions a màquina, però si és ganxet i és molt barat és perquè al darrere hi ha d’haver explotació. Les coses tenen un preu i els treballadors no viuen de l’aire”, lamenta Vilalta.

Els dissenyadors i petites marques que reivindiquen el ganxet com un producte artesà fa temps que han engegat la seva pròpia campanya a les xarxes per exposar la contradicció que les multinacionals del fast fashion s’hagin fet seva una moda bàsicament feta a mà. “Recordo veure l’estiu passat unes peces precioses i intricades de ganxet a Zara que, sincerament, mai hauria tingut la paciència de fer [...] Soc una teixidora força ràpida, ara ja he practicat durant molt temps, i m’hauria costat la feina de tot un dia. Això va posar una mica de llum sobre problemes molt més amplis: ara la gent sent l’impacte del fast fashion en un nivell més emocional que només moral”, explicava Evvia Gonzales, la creadora de la firma britànica especialitzada en ganxet Loupy Studio a la revista Refinery29, després de trobar-se amb alguns dels seus models copiats per marques de moda ràpida a un preu molt inferior.

Les plataformes que reclamen un futur més verd i ètic per a la indústria també posen de manifest que si el fast fashion pot assumir vendre un top de ganxet per cinc euros o un vestit per 15 és perquè la seva estructura de costos és molt inferior. “Fer servir treballadors en països fora d’Europa és molt més barat que produir localment. I això a la llarga obliga els artesans a vendre les seves peces per molts menys diners per poder-hi competir”, indica Niki de Schryver, fundadora i consellera delegada de COSH, un cercador per trobar marques de moda sostenible arreu del món. El que voldria, reconeix, és que els consumidors no ens posem contents per aconseguir una ganga a les rebaixes, sinó per endur-nos a casa un objecte especial, que ens posarem durant més temps i donarà suport a un petit creador.

Productes fets a mà

Això és el que encara motiva l’Anna Cantalapiedra a continuar combinant la seva feina com a tècnica de control de qualitat en una empresa amb La Coloure, la seva pròpia marca de productes fets de ganxet. “Un estiu m’hi vaig interessar i li vaig demanar a la meva àvia, que va ser cosidora, que m’expliqués com es feia”, recorda. Aquesta barcelonina de 23 anys pot confeccionar una de les seves bosses i mitenes de colors llampants en aproximadament una hora de feina i va decidir vendre-les a 15 euros perquè el seu públic eren majoritàriament persones joves –la primera empenta en les vendes li va arribar després d’enviar una bossa a la creadora de contingut catalana Juliana Canet.

Ella mateixa tampoc acaba d’entendre, però, com el ganxet ha arribat a les botigues de fast fashion on les tendències només duren unes setmanes tenint en compte el cost en temps d’aquesta tècnica. També recorda que hi ha màquines que imiten el tipus de punt, però que un entès en la matèria el pot identificar ràpidament com una còpia. “Aquest model genera una mentalitat en què s’oblida que al darrere d’una peça hi ha una persona que hi dedica moltes hores”, reclama.