Salaris i pobresa laboral (abans de la pandèmia)

L’Agència Estatal de l’Administració Tributària (AEAT) publica cada mes de novembre l’informe intitulat Mercat de treball i pensions a les fonts tributàries. És una estadística fonamental -amb molta informació de les comunitats autònomes- per copsar el tarannà de la situació sociolaboral formal, a partir de les dades referides a percepcions salarials i de pensions de l’exercici fiscal precedent. Precisar que aquest informe de la hisenda espanyola permet l’anàlisi de la situació laboral formal no és balder, car el conjunt de dades prové de les retencions i liquidacions de l’IRPF i, per tant, tot allò que té a veure amb els treballs remunerats informalment són figues d’un altre paner.

Val a dir que les dades de 2019, publicades aquesta setmana, tenen una rellevància particular perquè, pel que fa a salaris -tema a què em referiré en aquestes línies-, són les de l’any d’abans de la pandèmia de la covid-19. Les grans xifres són les següents: a) El nombre de persones assalariades s’enfila fins a un total de 546.659, seguint la tendència alcista d’ençà que el 2012, amb 448.185, es registrà la xifra mínima. En aquests “vuit anys prodigiosos”, l’augment de la població illenca assalariada ha estat gairebé del 22%. b) Del total de persones assalariades el 2019, el 52% foren homes i el 48%, dones; els darrers anys no hi ha hagut gran variació en la paritària composició de la població assalariada illenca. c) El salari anual mitjà de 2019 se situà en 19.834 €. En la darrera dècada la percepció salarial anual mitjana illenca ha augmentat tot just a 1.690 € (un 9,3%). Si ho comparam amb les pujades de preus d’elements essencials per viure una vida digna, com ara tot el que està relacionat amb l’habitatge, és fàcil concloure que la pèrdua de capacitat adquisitiva del salari ha minvat força. d) Els homes cobraren un salari anual de 21.432 €, mentre que les dones només arribaren a cobrar-ne 18.104; és a dir, que la bretxa salarial de gènere, segons aquesta font, va ser del 15,5%. e) El salari més elevat (207.239 € de mitjana anual) el cobrà un selecte grup de 1.469 persones (el 0,02% de la població assalariada), el 82,5% de les quals eren homes i el 17,5%, dones. El fet que les dones siguin molt minoritàries en els grups de salaris més elevats corrobora que el sostre de vidre i el sòl enganxós illencs no són una metàfora irreal. f) Del total de persones assalariades, el 20% tenen nacionalitat estrangera i el seu salari és un 35% inferior al de les persones amb nacionalitat espanyola. g) Els baixos salaris fins als trenta-sis anys posa en relleu dos greus problemes socials: per una banda, la problematització entorn de l’emancipació de la gent jove i, per una altra banda, la freqüència de “males experiències inicials en el mercat laboral”, amb salaris mitjans anuals de 8.546 € per a la gent compresa en la franja de 18 a 25 anys.

Treballadors pobres

I, tanmateix, allò que em sembla més interessant de tot plegat són les dades que ens permeten fer una aproximació quantitativa al fenomen de la pobresa laboral, posant algunes xifres al fenomen dels working poor o treballadors i treballadores pobres. Altrament dit, les dades de l’AEAT ens permeten explicar amb xifres la gran transformació del perfil de les persones que diàriament podem veure fent cua al cèntric convent dels caputxins de Palma, o a qualsevol altra entitat de caritat, o de les que són usuàries dels serveis socials públics. Efectivament, el perfil de les persones pobres i/o empobrides ha sofert un radical canvi en la darrera dècada: cada cop n’hi ha més que, malgrat tenir una ocupació i un salari, no se’n surten de patir carències materials més o menys severes. L’ocupació ha deixat de ser garantia d’integració social!

El panorama sobre aquesta nostrada pobresa laboral que dibuixen les dades de l’any passat publicades per l’AEAT és el següent: 1) El nombre de persones assalariades amb retribucions anuals que no arriben al Salari Mínim Interprofessional, és a dir, a 12.600 €, és de 192.509, el 35% del total (l’any anterior aquest percentatge era el 29%). 2) El punt més rellevant és, sens dubte, el pes important de la pobresa laboral extrema: un total de 87.445 persones (gairebé un 14% més que el 2018) no superen una retribució salarial anual equivalent a la meitat del Salari Mínim Interprofessional. 3) El salari mitjà anual de les persones amb percepcions salarials inferiors a la meitat del SMI va ser de 2.898 €, i el de les que no arribaren al SMI, de 9.712.

Aquesta és la realitat salarial de les Illes Balears que, abans de la pandèmia, ja presentava problemes de pobresa laboral, bretxes de gènere, discriminacions i grans diferències. Els efectes de la crisi econòmica, social i laboral com a conseqüència de la crisi sanitària de 2020 serà un ploure sobre aquest banyat.