Per què la borsa és més important als EUA que a Europa?

BarcelonaLa caiguda de les borses com a resposta als aranzels imposats per la Casa Blanca a la majoria de països del món té un impacte molt diferent als Estats Units que a Europa. A les dues bandes de l'Atlàntic, els mercats de valors tenen un rol bastant diferent dintre de l'economia: als EUA són una peça clau, tant per al sector empresarial com per a les famílies, mentre que a Europa tenen un paper més secundari.

Un dels elements a tenir en compte és que els mercats financers als EUA tenen molta més liquiditat que no pas els europeus. Segons un estudi d'Euronext, la companyia que gestiona borses europees com la de París, Milà, Amsterdam o Lisboa, el 2023 els mercats borsaris dels EUA van tenir un volum d'operacions equivalent a 288.000 milions d'euros diaris, davant dels 65.000 milions a Europa (incloent-hi la UE, Suïssa, el Regne Unit i altres països). És a dir, hi ha una diferència entre la liquiditat en els mercats de 220.000 milions d'euros per jornada.

El valor de les empreses cotitzades també és molt diferent. Si es calcula la capitalització total dels mercats de valors, les empreses nord-americanes sumaven, el 2022, uns 56 bilions de dòlars, cosa que equival a un 200% del producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura la mida d'una economia) dels EUA. A Alemanya, aquest percentatge era del 60%; a França, del 87%; i a Espanya i a Itàlia, del 36,5%.

Això té causes tant pel cantó de l'oferta com pel de la demanda. Per una banda, les empreses nord-americanes tenen més tendència a buscar finançament a la borsa per continuar creixent. Així, és més habitual als EUA que les companyies surtin als mercats o emetin noves accions per trobar diners per a plans d'inversió, fins i tot en casos d'empreses mitjanes. Aquest principi també s'aplica en l'emissió de deute: el mercat de bons corporatius és molt més gran als Estats Units que a Europa.

En canvi, a Europa moltes empreses són més reticents a sortir als mercats i opten per finançar el seu creixement amb ampliacions de capital pactades entre els accionistes (sobretot en el cas de les empreses familiars) o per mitjà dels beneficis, cosa que retalla el repartiment de dividends entre els propietaris.

Un canalitzador dels estalvis

Per la banda de la demanda, hi ha un factor determinant: la classe mitjana dels EUA inverteix a la borsa —a través de diversos mecanismes— una part molt gran dels seus estalvis. En molts països d'Europa, entre els quals hi ha Espanya, les famílies opten per altres formes d'estalvi, com per exemple el món immobiliari.

Una altra diferència entre els EUA i Europa és l'"enorme mobilitat laboral" que hi ha al país nord-americà, on ja des de ben jove la gent abandona la casa familiar per anar a estudiar o a treballar, sovint fora de la seva ciutat o fins i tot del seu estat, explica Xavier Brun, director acadèmic del màster en finances i banca de la UPF-BSM. Això fa que les famílies adquireixin un habitatge més tard que, per exemple, a Espanya i que, d'entrada, apostin més per fons d'inversió en borsa (o per invertir-hi directament ells) com a mètodes per obtenir rendiments dels seus estalvis.

Als EUA, el percentatge de famílies que viuen en cases de propietat és del 65%, mentre que a Espanya és del 76%, segons el Banc d'Espanya, tot i que en els anys immediatament abans de l'esclat de la bombolla immobiliària del 2008 havia superat el 80%.

Una altra diferència és com funciona el sistema de jubilacions. Als EUA, "si vols tenir una jubilació bona, has d'invertir", explica Brun, mentre que a Europa els ciutadans confien en sistemes de jubilació eminentment públics. Els plans de pensions privats serveixen per complementar les prestacions públiques en el cas dels europeus, però per als nord-americans són un element fonamental de l'economia domèstica.

Els plans de pensions nord-americans els fan tant els ciutadans de manera privada com les empreses en nom dels seus treballadors. Així, les empreses dediquen una part del sou dels seus treballadors —sovint ampliats amb una aportació pròpia— a fons de pensions que retornen un rendiment, de manera que quan un empleat es jubila recupera els diners amb interessos. "És un deute per pensions que l'empresa deu als treballadors", indica Brun. Això explica per què en l'economia nord-americana hi ha una presència molt més gran de gestores de pensions amb un paper molt actiu en els mercats financers.