Londres/Roma/Dortmund/WashingtonPosar en marxa un negoci no costa el mateix–en temps i diners– a tots els països. El dret continental europeu, molt més garantista i codificat, imposa molta més burocràcia, com demostren els casos d'Alemanya i Itàlia, mentre que la tradició anglesa, més lliberal, facilita els tràmits, com es pot comprovar al Regne Unit i els Estats Units.
Al Regne Unit la creació d’una empresa és, en termes generals, un tràmit relativament senzill que pot completar-se via telemàtica i que té un cost bàsic, sempre que no s’utilitzin intermediaris, de no més de 22 euros. El grau de complexitat i la documentació a aportar, però, dependrà del tipus jurídic que es vulgui adoptar: des de la societat anònima fins a la companyia privada limitada per accions. Sempre caldran, en tot cas, el passaport, el telèfon, el número de la Seguretat Social i una adreça. El primer que un emprenedor ha de fer és registrar la societat/empresa a la Companies House. Cal seguir unes mínimes normes a l’hora de donar-li un nom, però. I hi ha unes 200 paraules sensibles que no es poden fer servir tret que l’empresa tingui l’activitat que hi descriu. Per exemple, no es pot utilitzar la paraula banc si l’empresa no ho és. El segon pas és la comptabilitat i els impostos. Qualsevol empresari, petit o gran, pot decidir dur la seva pròpia comptabilitat o bé contractar-la de manera externa. Al mateix temps, cal registrar-se per a la declaració d’IVA, ara el 20% en el tipus habitual. I, finalment, en el cas de tenir empleats, donar-los d’alta tant a la Seguretat Social com a Hisenda. Per a un autònom –el cas més freqüent–, en 24 hores la nova empresa pot ser perfectament legal i tenir el permís per operar.
La burocràcia alemanya exigeix un alt grau de tolerància a la frustració a qui es plantegi posar en marxa una empresa. Permís de residència, autoritzacions depenent del sector de feina, certificacions, cites amb les oficines comercial i fiscal locals, amb el notari... Calen molts tràmits. I tot i que la digitalització avança, sovint l’administració alemanya reclama correspondència per correu postal. Els màxims obstacles per a la fundació d’una empresa són el finançament i la qüestió de les subvencions, a més de les laborioses obligacions de registre i informació a les autoritats corresponents. “De deu start-ups, com a màxim una es pot establir de manera exitosa”, assegura Mathias Härchen, vicegerent de la Cambra d’Indústria i Comerç de Colònia.
El temps que triga una empresa a veure el seu nom publicat al Registre Mercantil des que el fundador té cita amb el notari varia molt d’una seu de jutjat de primera instància a una altra. En algunes ciutats, els emprenedors han d’esperar mesos fins que l’empresa és al registre. En altres, és qüestió de dies. Segons les estadístiques citades pel setmanari Wirtschaftswoche, per exemple, una empresa nova a Berlín triga una mitjana de 37 dies a ser inscrita i publicada al Registre Mercantil.
L’economista italià i exdirectiu de l’FMI Carlo Cottarelli se sol referir a l’excés de burocràcia a Itàlia com un dels set pecats capitals de l’economia transalpina. I no és una opinió aïllada. Segons un estudi de la Universitat d’Oxford, Roma ocupa el lloc 27è a la llista que compara el funcionament de l’administració pública en 31 països, només per davant de la República Txeca, Grècia, Hongria i Eslovàquia. En el cas dels emprenedors, la burocràcia italiana sovint es converteix en un mur impossible d’escalar, començant per l’elevat cost d’obrir una empresa a Itàlia –uns 4.100 euros de mitjana–, el més alt de la UE segons una estimació del Banc Mundial. A això cal sumar-hi una muntanya de permisos i llicències, depenent de la forma jurídica triada, el sector i la regió.
En general, per obrir una empresa a Itàlia el primer que cal és donar-se d’alta com a autònom a l’Agència Tributària. Més tard caldrà inscriure la nova societat al Registre Mercantil i triar el règim de cotització. A més, s'haurà d’enviar documentació específica sobre la posada en marxa de l’activitat a la cambra de comerç i a l’ajuntament, que podrà exigir altres documents. No cal una llicència especial per obrir un negoci, però en restaurants, venda d’alimentació i centres de bellesa són necessaris permisos i autoritzacions específiques. La patronal italiana calcula que l’impacte de la burocràcia en una pime arriba al 4% de la seva facturació.
Segons el Banc Mundial, de mitjana només es triguen uns quatre dies a començar i registrar un nou negoci als Estats Units. La facilitat de creació d’empreses, vinculada a una tradició d’emprenedoria i capitalisme cabdal en la idiosincràsia dels EUA, comença en el fet que en la majoria de casos no cal registrar la companyia davant organismes federals, més enllà d’aconseguir un número d’identificador fiscal –gratuït i pràcticament immediat una vegada es fa la sol·licitud– per qüestió d’impostos. La tasca de registre és feina dels governs locals i estatals, i cadascun d’ells té una regulació i requisits diferents. La creació d’una empresa, per tant, tindrà més o menys passos –i, com a resultat, burocràcia, papers, llicències i permisos– en funció de l’estat on s’estableixi. No és el mateix fer-ho en un estat com Delaware, un paradís fiscal de facto, que a Nova York, amb moltes més regulacions. Hi ha casos, especialment de microempreses sense seu física ni activitat altament regulada, que ni tan sols cal que es registrin. En empreses de més grandària, l’únic aspecte que cal tenir en compte és saber quin és l’organisme que regula l’activitat econòmica: una agència federal (com en el cas d’agricultura o transport, per exemple) o simplement l’ajuntament, com en el cas de la restauració. El preu de les llicències, la seva validesa i els permisos requerits varien en funció de la localitat, el comtat, i l’estat on s’estableixin.
![La bretxa digital i les dificultats idiomàtiques són barreres perquè els més vulnerables puguin accedir a ajuts.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)