La cara oculta de les fusions bancàries

Ja tornem a sentir-ho: "Calen fusions que reforcin els bancs europeus", deia fa un parell de setmanes la ministra Nadia Calviño en una entrevista a El Periódico. Pablo Hernández de Cos, governador del Banc d’Espanya, ho expressa amb prosa versallesca, però el missatge és el mateix: "Els processos de consolidació poden ser un instrument útil addicional per afrontar els reptes del futur en millor posició". La idea és que sempre calen més fusions a la banca. La lògica sembla indicar-ho: amb tipus d’interès en mínims històrics, als bancs els costa guanyar diners. Amb les fusions guanyen dimensió i generen economies d’escala que els permeten estalviar costos i, en definitiva, ser més rendibles.

És curiós, però, que sempre s’emfatitzi la necessitat de guanyar eficiència augmentant el volum. Com si ser més gran sempre volgués dir ser millor, i no té perquè ser així. La prova és que, d’entre els cinc bancs espanyols més grans, el més rendible de tots és Bankinter, malgrat que és el més petit, com assenyala Maarten de Jongh, soci de Norgestion. Si Bankinter lidera la rendibilitat des del 2015 és pel seu model de negoci: no té oficines, compta amb molts menys treballadors i, en definitiva, com que és un banc més nou, probablement no té les herències del passat que arrosseguen els seus competidors. Es tracta, per tant, d’un tema de model de negoci, no de dimensió. Desgraciadament, els acomiadaments massius estan garantits amb fusions o sense, com ha passat en molts sectors capgirats per la digitalització.

Bankinter té un ROE (return on equity, o retorn de la inversió) que supera l’11%, mentre que el Santander i el BBVA estan per sota del 10% (sorprenentment, fa un any estaven tots dos per sota del 4%), mentre que CaixaBank s’acosta al 7% i el Sabadell està en l’1%. De mitjana, Bankinter té uns actius de més de 16 milions d’euros per treballador; a l’altre extrem, el BBVA, menys de la meitat.

El que es troba a faltar és que les veus que tan incessantment reclamen més fusions també tinguin en compte un tema sovint silenciat: els problemes de competència que està generant aquesta concentració bancària sense precedents que s’està produint a Espanya. Des del 2008: 55 bancs s’han anat fusionant per passar a quedar-ne només 11. La reducció de la competència és molt accentuada i l’oferta bancària per als ciutadans i les empreses és limitada.

Quan se’ls pregunta directament per aquest tema, des del Banc d’Espanya admeten preocupació pels efectes de les fusions sobre la competència, però se’n renten les mans adduint que qui ha de vetllar per això és la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), però tampoc sembla que la CNMC estigui gaire preocupada. A les institucions els preocupa més que creixi la rendibilitat dels bancs perquè, si no millora, "ens podem trobar amb una crisi de solvència", segons va dir la setmana passada Luis de Guindos, actualment vicepresident del BCE. I les fusions són la via ràpida per guanyar rendibilitat. Això no vol dir que sigui la millor.

"El Banc d’Espanya té una doble ànima: d’una banda parla del servei que els bancs donen a usuaris i empreses, però alhora ha de garantir la solvència dels bancs", explica el catedràtic Guillem López Casasnovas, que havia sigut conseller del Banc d’Espanya. "Per tant, una fusió està ben vista perquè millora la solvència dels bancs encara que, com a conseqüència, el sector s’oligopolitzi", resumeix.

Obstacles a les fusions transfrontereres

La gran solució d’aquests mals són les fusions entre bancs de diferents països. El motiu és senzill: si a Espanya hi ha 15 bancs i a França n’hi ha 15 més, en cas de fusió entre un de cada país hi seguiria havent 15 bancs a Espanya i el mateix nombre a França. Els bancs podrien guanyar volum, però no es minvaria el nombre d’entitats competidores en cada estat.

Però això té un asterisc: "Les fusions transfrontereres no es produeixen perquè no generen sinergies", expliquen des del Banc d’Espanya. Normalment, el gran atractiu de les fusions bancàries és que generen estalvis: hi ha tantes duplicitats de personal i oficines que permet reduir costos (després de dolorosos ERO, això sí). Però si es fusiona un banc espanyol i un de francès, o italià, o alemany, quines duplicitats hi ha? Molt poques. Sobretot a la cúpula, però els treballadors i la xarxa d’oficines se solapen molt poc. Per tant, no hi ha estalvis a la vista i per això es descarten, asseguren aquestes veus. Tampoc hi ajuda la regulació europea, amb una unió bancària a mig fer (encara no hi ha un fons de garantia de dipòsits comú, per exemple).

Tot i això, López Casasnovas qüestiona aquesta lògica: "Si el que es destaca és que a les fusions transfrontereres no hi ha sinergies és perquè només et fixes en els costos de gestió i no penses en la competència". El catedràtic està convençut que "el que necessitem és concentració europea, no local". Però de moment això és com clamar al desert.