Carles Tusquets: “La banca se’n va sortir a base de no donar ni un duro a l’economia real”

BarcelonaCarles Tusquets (Barcelona, 1951) va inventar-se en el seu dia Fibanc i actualment és la cara visible de Mediolanum a Espanya. Des del palauet de l’entitat, a la Diagonal, es mira els problemes del sector amb una satisfeta distància que no li impedeix entrar-hi a fons.

Vostè ha sigut un pioner.

Fibanc va constituir el fons número u del registre espanyol. El 1983 la banca pagava el 0,10% en comptes corrents i els tipus estaven al 13% i 14%. La idea de la qual va partir és que hi havia un marge importantíssim que podia beneficiar molt més el client. Va ser una còpia del que ja es feia als EUA.

Fibanc va ser adquirit per Mediolanum però segueix sense ser un banc normal i no ha tingut cap dels problemes que ha tingut la banca.

És un banc de persones físiques, no d’empreses. Si donem crèdit ho fem a famílies amb la garantia del seu patrimoni. Entre el 2001 i el 2007, per cada euro que tenia en dipòsit la banca n’havia prestat 1,8. Així va finançar la bombolla. I en plena bombolla seguia obrint oficines, tot i que internet i la telefonia feia anys que estaven inventades. Segon problema: el finançament que donava la banca estava en un sol sector, l’immobiliari. Quan peta, la majoria de caixes han de plegar. Tercer: la banca va haver de desendeutar-se a si mateixa, retornar els 0,8 euros. Per això no hi ha hagut finançament.

No era una tasca fàcil.

La va ajudar el BCE. Hi ha hagut un programa per comprar bons sobirans que ha beneficiat molt Espanya i Itàlia. Ha matat dos ocells d’un tret: un, fer guanyar diners als bancs perquè netegessin balanços i fessin provisions. Dos, abaixar la prima de risc d’Espanya i Itàlia. Va estar molt ben fet, però la banca se’n va sortir a base de no donar ni un duro a l’economia real. I ara s’han inventat la compra de bons d’empreses, però a Espanya la reducció d’entitats ha augmentat el nivell de riscos. I Basilea penalitza el crèdit a llarg termini i a pimes.

La seva feina sembla més fàcil.

És veritat. La nostra feina és la gestió de patrimonis que dóna servei bancari tradicional com a complement sense oficines i molt recolzat en la tecnologia... La banca del futur ha de ser high-tech i high-touch. El contacte amb el client no el pot fer un robot. No aniràs al psiquiatre amb un robot, no aniràs a confessar-te a un robot. Cal gent molt més ben preparada que ara. Per a mi el repte més important de la nova banca és la formació del seu personal.

És xocant saber que fins ara no calia res per treballar en un banc.

És veritat. Tu anaves pel carrer amb una targeta que deia que eres assessor financer i ja està. Ara ja no. Es regularà per primer cop en 500 anys.

¿I la banca està ben orientada per sortir-se’n?

La banca sap perfectament que ha de fer els deures. El tema és que no és ràpid. Un exemple: abans de la crisi hi havia 46.200 oficines a Espanya, una cada 1.000 habitants, rècord mundial, que també teníem en nombre de bars. N’hem tancat 16.000, acomiadant entre 70.000 i 80.000 persones. Però Espanya segueix estant al capdavant d’Europa en nombre d’oficines.

Vostès no en tenen.

Vam néixer quan ja hi havia internet. El que necessites és tenir contacte amb el client, que ho tingui fàcil per accedir a la problemàtica administrativa i amb punts de trobada que no necessàriament han de ser oficines. Aquest és un model del segle XXI, no del XIX. Per a nosaltres la crisi ha sigut dir: “¿Veus com anàvem pel bon camí, que els altres han de fer el que fem nosaltres?”

A Europa els ciutadans treballen de mitjana 35 anys de la seva vida i vostè està a punt d’arribar-hi.

No tinc sou enlloc. Sóc empresari.

Però treballa. Quins plans té?

Ni idea, però jugar a golf cada dia no. Seguiré aquí fins que em fotin fora. Havia d’haver marxat el 2005 però hi ha molt bona amistat amb la família Doris, propietaris principals a Itàlia, i m’han fet conseller del grup allà i tenim molt bona relació.

Què li preocupa de l’economia?

A nivell mundial no anem malament. El Món SA continua creixent. Em preocupa que tornem al proteccionisme.

Vostè ha tractat amb Berlusconi.

No gaire, bàsicament de futbol [riu].

¿Té algun consol per a la gent espantada per Trump?

És més fàcil implantar política business friendly als EUA que a Itàlia. Les traves que tenia Berlusconi per impulsar la seva mentalitat eren tan grans que no van funcionar. Als EUA les estructures polítiques ho fan més fàcil. És una contradicció que una persona que teòricament ha de ser business friendly posi murs. Tret que siguin només frases per guanyar les eleccions i després les posi al calaix: els tractats de la Xina i Europa, el mur de Mèxic...

Què preocupa als empresaris?

Els populismes, que es puguin carregar l’economia de mercat. I l’excessiva burocràcia. Cal mentalitat oberta perquè els polítics ajudin els empresaris a crear riquesa: si no n’hi ha, poc es pot repartir. Arreglar les coses apujant impostos... Els preocupa que tenim administracions que miren com collar-los.

Diu que el món va bé. ¿No li fa por que la gent pensi que viu fora de la realitat?

No: tot el que ha passat amb la banca a nosaltres no ens ha passat.

Li preocupa el procés sobiranista?

Esclar: és canviar una estructura que porta molts anys amb millor o pitjor recorregut. Defenso que Catalunya té una singularitat que no està prou reconeguda. El sistema de finançament l’he criticat com a president del Cercle. Han passat 25 anys i no m’han fet cas [riu]. Una de les crítiques del sistema de finançament que comparteixen unionistes com [Ángel] De la Fuente és que és arbitrari. I injust. No afavoreix el desenvolupament de les zones pobres. A les regions més pobres no se’ls ha ensenyat a pescar, se’ls han regalat peixos. Per què? Perquè la base de vots més important d’Espanya és a Andalusia. O es retoca el seu statu quo o no podrem evitar el secessionisme de Catalunya. L’única manera d’evitar-ho és que el president del govern posi sobre la taula immediatament el tema del finançament autonòmic. Però retocar aquest statu quo pot costar perdre les eleccions. O s’afronta això o no acabarem mai.

¿I això seria suficient per a la gent que es manifesta per la Diada?

Els respecto. Però si això canviés, molta gent canviaria d’opinió.