Cases per un dòlar com a solució per als barris degradats

Vendre cases per 1 dòlar. Era una idea per regenerar habitatge que va implantar-se fa mig segle als Estats Units i que s'ha estès a altres parts del món. Però ¿la venda de propietats buides i abandonades per una quantitat nominal pot ajudar a resoldre la degradació urbana? I qui són els guanyadors i els perdedors d'aquests plans?

La casa de Judy Aleksalza –destaca un article de la BBC– a la zona de Pigtown de Baltimore sembla una versió real de la Tardis, la famosa cabina de policia que viatja en el temps a la sèrie Doctor Who. Sembla més gran per dins que per fora. Forma part d'una filera de cases adossades del segle XIX cuidades de manera impecable: hi ha testos acabats de regar a la façana i no hi ha deixalles ni grafitis.

La senyora Aleksalza va comprar la propietat abandonada l'any 1976 pel mateix preu que els seus veïns: 1 dòlar. Des de llavors, ha gastat desenes de milers de dòlars per transformar-la. "Vaig estar molt a prop de declarar-me en fallida personal -explica-. Va ser com un part, però després d'haver-ho acabat tot, vaig dir: «És meu, és tot meu», i l'estabilitat que dona tenir casa pròpia ho és tot", assegura Aleksalza a la BBC.

Baltimore, l'origen

Baltimore, uns 60 km al nord-est de Washington DC, va ser una de les primeres ciutats dels Estats Units a provar el que van anomenar "autosuficiència urbana". Les propietats buides es van vendre per només un dòlar, cosa que va permetre convertir-se en propietaris a molta gent que d'altra manera no s'ho podria permetre.

El pla va ser dirigit per Jay Brodie, que en aquell moment era una figura important del departament d'Habitatge de la ciutat. "Vam escollir persones a l'atzar i vam començar a reunir-nos-hi", recorda. El projecte es va aturar el 1988 després que Brodie abandonés el departament a principis dels anys vuitanta, però finalment va acabar prosperant.

El 2013, Liverpool, que s'havia enfrontat a problemes similars de decadència urbana, va decidir provar una cosa semblant. Tony Mousedale, del departament d'Habitatge de l'Ajuntament de Liverpool, havia sentit a parlar de la idea de vendre propietats abandonades a baix cost i es van començar a oferir propietats a la zona del Webster Triangle de Wavertree per només una lliura.

Tot i que va despertar molt d'interès, alguns dels més de cent compradors es van endur un disgust. "Hi va haver una plaga de rates i vaig tenir un arbre que creixia al marc de la finestra del davant -diu Maxine Sharples, una de les compradores-. Va ser molt esgotador i brut". Malgrat tot, Maxine Sharples diu que va valer la pena. "Ha canviat completament la meva vida", explica a la BBC. De fet, esquemes similars també s'han introduït en altres països, entre els quals Itàlia i Espanya.

Escepticisme

A principis d'any, Baltimore va presentar nous plans per ajudar a regenerar els seus barris deteriorats. Es tracta d'un projecte anomenat Programa de preus fixos, que permetria als residents comprar una propietat abandonada per només 1 dòlar. Això sí: qualsevol persona que vulgui comprar una casa per un dòlar ha de demostrar que té 90.000 dòlars per renovar-la. A més, ja han de viure a la ciutat i prometre residir a la propietat renovada durant almenys cinc anys.

L'interès pel projecte és elevat, però fins ara només un grapat de persones han complert els criteris. Aquests esquemes d'habitatges per 1 dòlar acaparen ràpidament els titulars dels mitjans, però els crítics en qüestionen els resultats. Un d'aquests escèptics és David Simon, el creador de l'exitosa sèrie de televisió The wire, que es va ambientar a Baltimore. Simon diu que el pla original de Baltimore no va beneficiar els que estaven econòmicament marginats, ja que les propietats les van comprar persones que tenien prou diners per reparar-les.

"Va tornar la base imposable a la ciutat -diu Simon, que encara viu i treballa a Baltimore-. Però no crec que tingués èxit a l'hora d'equilibrar la riquesa; i no crec que cap renovació ni cap recuperació urbana a la ciutat hagi estat mai igualitària". A l'oficina del comissionat d'Habitatge de Baltimore, Alice Kennedy diu que és conscient dels problemes que han generat els anteriors esquemes de renovació. "Una prioritat màxima per a tots els que treballem a la ciutat és corregir les polítiques racistes d'habitatge del passat i la segregació socioeconòmica -diu-. Per a mi, l'èxit és saber realment que els nostres barris tornaran a estar plens i que tindran la capacitat de prosperar a la ciutat de Baltimore".