Els compradors estrangers fan pujar el preu de l’habitatge illenc

PalmaLa compravenda d’habitatges a les Balears per part d’estrangers ha augmentat molt notablement en els darrers anys. Concretament, la darrera dècada, la taxa ha pujat un 109,53%: s’ha passat que al primer semestre del 2011 els clients forans comprassin 1.342 immobles al fet que el 2021, també al primer semestre, hagin estat 2.812, d’acord amb les dades de l’informe bianual del Consell General del Notariat. Una pujada molt significativa que també s’observa interanualment, ja que ha crescut un 69,4%. Aquest increment de la compravenda, segons han explicat diversos experts, ha causat que la planta general d’habitatges a les Illes s’hagi encarit.

Una dada que referma aquesta teoria és l’increment del preu mitjà que paga el client estranger per metre quadrat a les Illes Balears. La variació en la darrera dècada mostra un augment del 38,46%, de manera que s’assoleix una diferència exactament de 1.002 euros del preu del metre quadrat entre el primer semestre d’enguany i del de fa deu anys. El 2011, els estrangers varen pagar una mitjana de 2.605 euros per metre quadrat i al primer semestre d’enguany la mitjana ha estat de 3.607 euros.

Pel que fa a les nacionalitats dels clients forans que compren habitatge a les Illes, és quelcom poc sorprenent. El 58% dels no residents a les Illes que compren i venen immobles són alemanys. En segon lloc, s’hi troben els ciutadans britànics, amb el 9% de la compravenda. La història no canvia gaire quant als estrangers residents a les Balears, només en els percentatges: el 28% són alemanys i el 12%, britànics. Són unes dades que es contraposen a les de l’Estat, ja que els residents que majoritàriament compraren més immobles foren els marroquins i els romanesos.

Més i més car

Els estrangers compren més i més car, i, segons sembla, el preu no és cap problema. La propietària de la immobiliària mallorquina Crèdit Illes, Maria Faidella, explica que aquest tipus de client paga “preus desorbitats”. A més, tenen un modus operandi oposat al d’un comprador illenc o espanyol. Aquests darrers, si volen comprar i tenen un pressupost, cercaran l’immoble que s’adapti a la quantitat de diners que vulguin invertir; sempre dins uns marges de localització, però sent molt més dúctils que els estrangers. Aquests altres esperaran fins a trobar l’habitatge que estigui a la zona que volen; “al costat dels amics” o en indrets específics que estan de moda o que històricament són del gust d’aquesta clientela, indica Faidella.

D’exemples, assenyala la propietària de Crèdit Illes, n’hi ha molts. En zones marcades d’interès estranger, s’ha passat de pagar 300.000 euros per un immoble a primera línia a 900.000. En molts casos s’ha triplicat i també quadruplicat en segons quins altres. I, segons Faidella, no es tracta d’indrets de suposada exclusivitat. Explica el cas concret d’un segon pis davant el club nàutic del Molinar: “Per a un client local o de l’Estat, es podia vendre per 250.000 o 300.000 euros, però hi va intervenir una agència estrangera i va vendre la propietat per 900.000 euros”. A més, després s’hi va fer una reforma per valor de 500.000 euros.

Un altre exemple és el d’una planta baixa devora Ciutat Jardí. El preu era de 150.000 euros, però una agència estrangera va seguir el mateix procediment i es va acabar venent per 430.000. “Els compradors espanyols cerquen més l’exclusivitat de la zona, però per als estrangers, si els agrada el lloc, veuen que és a prop de Palma i té bon accés a l’autopista i a l’aeroport, té molt de valor”, precisa Maria Faidella. A més, com s’ha pogut veure, no només compren luxe, sinó que són ells que a partir de reformes ho converteixen amb exclusiu.

El motiu de l’augment

El catedràtic en Geografia de la Universitat de les Illes Balears, Onofre Rullán, creu que aquest increment de compravenda per part de capital estranger s’ha d’explicar començant per la crisi del 2008. Quan va ocórrer la gran fallida de la primera dècada del segle XXI, molts doblers varen “anar a parar” a paradisos fiscals, explica Rullán. Va ser una mesura “acovardida”, segons el catedràtic de la UIB, però que, així i tot, va aguantar fins al 2011-12, aproximadament. Llavors el capital va tornar a posar-se en moviment i va anar cap a “inversions segures, com per exemple el mercat immobiliari”, diu Rullán.

Això no obstant, el mercat immobiliari de la compravenda com a tal, després de la gran crisi, estava obsolet. Així que es va començar a invertir en dos sectors polaritzats: el mercat humil (és a dir, la compravenda per llogar) i el luxe. El 2012 varen pujar els lloguers després que es privatitzàs tot el parc immobiliari de l’Ajuntament de Madrid i de tota la comunitat autònoma. Va ser una reacció en cadena a bona part de l’Estat d’inversió “segura”. Es va fer a partir de les Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió en el Mercat Immobiliari (SOCIMI) –Real Estate en anglès–, un tipus d’empreses afavorides pels governs europeus que tenen la particularitat d’estar exemptes d’obligacions fiscals, és a dir, no paguen certs impostos. Així doncs, segons Rullán, la pregunta no és si hi haurà una altra bombolla immobiliària, sinó quan és que esclatarà.u