El controvertit negoci d'Alemanya amb el plasma: un exemple a seguir per a la UE?

Brussel·lesAlemanya, Àustria, Hongria o Txèquia són alguns dels estats membres de la Unió Europea on el sistema de donacions de plasma està liberalitzat i les farmacèutiques desemborsen compensacions econòmiques més elevades als donants. I precisament en aquests països és on s'obté més quantitat d'aquest component sanguini. Actualment, per cada 1.000 alemanys s'extreuen 36 litres de plasma, o per cada 1.000 austríacs, 75. En canvi, segons un estudi de la patronal Associació Terapèutica de Proteïnes de Plasma (PPTA, per les sigles en anglès), aquesta proporció és molt més baixa en estats on les farmacèutiques no recompensen per donació i el sistema d'obtenció de plasma és completament públic, com Espanya (8/1.000) o França (13/1.000).

Més enllà de les bones xifres que assoleixen aquests països, el sistema de donació de plasma alemany presenta bastantes contrapartides, tant bioètiques com d'autosuficiència. Diferents veus del sector critiquen que a Alemanya es permeti oferir una trentena euros per donació i que, per tant, els voluntaris en treguin rèdit econòmic. És a dir, que no siguin compensats sinó pagats per donar plasma, cosa que vulnera els tractats de bioètica del Consell d'Europa. A més, algunes empreses, especialment a Txèquia, redueixen els pagaments als voluntaris que no hi van tan sovint com les mateixes companyies voldrien. Aquesta estratègia vol ser un incentiu, cosa que incompleix encara de manera més clara els tractats europeus sobre la matèria.

Malgrat que aquestes quantitats de diners no siguin gens menyspreables, sobretot per a les capes de la societat amb menys ingressos, en cap cas arriben a les xifres que es paguen als Estats Units, que és d'on la UE importa el 40% del plasma que consumeix. Segons un anunci de la farmacèutica catalana Grifols, un donant habitual estatunidenc es pot embutxacar uns 400 euros al mes.

També cal recordar que el fet que el sistema d'obtenció de plasma estigui liberalitzat fa que les grans farmacèutiques que operen en aquests estats no tinguin l'obligació de prioritzar la distribució d'aquest plasma als seus conciutadans o del global de la Unió Europea, sinó que el poden vendre al millor postor. Així doncs, aquestes companyies s'acaben convertint en grans exportadors de plasma i els mateixos països no tenen garantida l'autosuficiència. A vegades, principalment a Txèquia, hi ha hagut mancances serioses de plasma, tot i que n'obté molt més del que necessita.

El sistema alemany versus el català

Amb els problemes de subministrament de plasma a la UE durant el covid, el debat sobre com augmentar l'obtenció de plasma i assolir l'autonomia europea en aquesta matèria ha tornat a ressorgir. Per incentivar-ne les donacions, Brussel·les va fer una proposta legislativa del primer reglament sobre substàncies d'origen humà que permetrà les compensacions. És a dir, que es costegi als voluntaris les despeses que puguin tenir per dietes o, entre d'altres, transport per cada donació.

Aquesta normativa està en plenes negociacions entre Consell (estats membres) i Parlament Europeu, que tenen posicions lleugerament diferents. Els socis europeus aposten per donar com més marge millor a les farmacèutiques i administracions a l'hora de compensar econòmicament els voluntaris. I l'Eurocambra vol acotar al màxim fins a quin punt i quines despeses se'ls pot costejar per evitar que en puguin treure rèdit econòmic i que s'obri la porta a les elevades compensacions econòmiques que es fan a Alemanya, Txèquia, Hongria o Àustria.

Sigui quin sigui el text legislatiu final, que fonts diplomàtiques i europarlamentàries creuen que s'acordarà el 15 de desembre, no es preveu que el sistema de donació de plasma a Catalunya variï gaire. A casa nostra, el model és totalment públic i, per tant, les administracions són les que acabaran decidint què i com compensen, encara que la llei europea i la transposada a l'Estat acabés donant màniga ampla.

A més, el president del Banc de Sang i Teixits de Catalunya, Joan Ramon Grífols (no té cap vincle amb l'empresa Grifols), està convençut que el sistema de donacions de sang és un "èxit" i que és un "model perfectament exportable al plasma". Així doncs, per què fins ara Catalunya no ha aconseguit l'autosuficiència i n'ha hagut d'importar? "S'ha de visibilitzar, és un tipus de donació històricament desconeguda", respon Grifols a l'ARA.

En aquest sentit, el president del Banc de Sang i Teixits reivindica la necessitat de comptar amb més recursos per poder extreure i tractar el plasma, i de fer més campanyes de conscienciació i pedagogia, tal com s'ha fet amb la sang. De fet, segons Grifols, Catalunya no està tan lluny de l'objectiu. "Ara mateix hi ha uns 11.000 donants fidels de plasma i el 55% només en dona una vegada. Si els voluntaris incrementessin el nombre de donacions a tres o quatre vegades l'any, ja gairebé cobriríem les necessitats més vitals dels malalts. Només en necessitem unes 50.000", calcula.

Grifols també recorda que sovint als donants els genera desconfiança que els seus components sanguinis siguin extrets i gestionats per una farmacèutica que en pot fer el que vulgui i en treu rèdit econòmic. Per aquest motiu, el Banc de Sang i de Teixits aposta per potenciar el sistema de voluntarietat i, en cap cas, seguir les petjades del model alemany, que "provoca dubtes bioètics" i tampoc garanteix "l'autosuficiència perquè el plasma que donen els alemanys a vegades no repercuteix a la seva societat".