Del 'desarrollismo' franquista al xalet en propietat: així es va construir la classe mitjana a Espanya

BarcelonaPrincipis dels anys 70. Als Estats Units, Richard Nixon ocupava la Casa Blanca. A Espanya, els rumors sobre l'estat de salut de Franco eren un secret de domini públic. Preocupat pel procés de successió del dictador, el president nord-americà va enviar el general Vernon Walters a Madrid a aclarir què passaria al país un cop morís. En aquesta trobada al palau del Pardo, Franco va ser concís i directe sobre el llegat que sobreviuria al seu règim: "Jo deixaré una cosa que no vaig trobar en assumir el govern d'aquest país fa quaranta anys: la classe mitjana espanyola". Aquesta és l'anècdota amb què el sociòleg i historiador Emmanuel Rodríguez va decidir arrencar la introducció del seu llibre El efecto clase media. Crítica y crisis de la paz social (Traficantes de Sueños, 2022), un assaig en què analitza com aquest element es va convertir en una aspiració amb la qual s'identifiquen la majoria dels espanyols, fins i tot aquells que no en formen part estadísticament.

Encara que altres experts en situen el naixement amb l'arribada de la revolució industrial, la irrupció de la burgesia i el creixement de les ciutats, Rodríguez creu que "la societat de classes mitjanes" apareix a Espanya en els anys del desarrollismo franquista. "A partir de la dècada dels 50, i encara més en els 60 i 70, s'inicien els processos d'expansió de l'estat intervencionista, la creació de grans empreses, la burocràcia, i apareix la figura dels treballadors d'oficines no manuals de manera massiva, que no tenen res a veure amb aquella antiga petita burgesia associada a una botiga o a certs béns immobiliaris", apunta l'autor. Aquest és el germen d'una nova classe a Espanya, que ja no era ni la dels obrers ni la dels seus capatassos.

El franquisme, afegeix Rodríguez, es va dedicar a emular "de manera autoritària" el que havia començat a passar als països de l'entorn. Espanya venia d'una postguerra duríssima i continuava enfonsada en una pobresa que la dictadura va voler contrarestar amb el pla d'estabilització del 1959 per mantenir la pau social. "Això ho van impulsar els tecnòcrates de l'Opus Dei en el moment en què Franco s'obria a l'economia estrangera perquè la seva autarquia no havia funcionat. Es van animar a aplicar reformes per a la industrialització, i el progrés econòmic va fer emergir les primeres classes mitjanes", argumenta el professor de sociologia de la Universitat de Sevilla i expert en mobilitat social Ildefonso Marqués-Perales.

Tot plegat s'emmirallava en un imaginari que ja s'havia estès als Estats Units i que reflecteix a la perfecció l'exposició Subúrbia. La construcció del somni americà, del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). "Quan els marines nord-americans tornen a casa al final de la Segona Guerra Mundial, la idea de comprar una casa amb jardí s'ha estandarditzat i funciona com a contrapunt d'altres models com el comunisme de la Unió Soviètica", raona el comissari de la mostra, Philipp Engel en conversa amb l'ARA. L'habitatge en propietat i el cotxe es van convertir en símbols d'estatus per indicar que "havies triomfat, encara que fos modestament" i els mateixos governs van donar ales a aquestes aspiracions. L'exposició també mostra com la publicitat i la televisió van contribuir a la nova societat de consum, que animava els ciutadans a comprar nous productes per completar aquesta "vida perfecta". "El progrés de l'habitatge unifamiliar és paral·lel al del liberalisme. El sistema pensa que quan ets propietari et tornes més conservador", diu Engel.

"Una Espanya de propietaris, no de proletaris"

El règim franquista –recorda Marqués-Perales– va replicar aquest somni americà amb una política d'habitatge públic impulsada per l'ala falangista del règim. "Molta gent va poder comprar un pis per quantitats ínfimes", destaca l'acadèmic. El sociòleg i historiador Emmanuel Rodríguez coincideix en el diagnòstic i recorda que les constructores d'aleshores es van fer d'or amb l'onada de promocions barates. D'aquella etapa també en van quedar les paraules de l'exministre d'Habitatge franquista José Luis Arrese, que reivindicava una "Espanya no de proletaris, sinó de propietaris". Per a Rodríguez, la imatge de prosperitat pròpia de l'època tenia el rostre d'aquella classe mitjana professional a l'alça, que també es va beneficiar de l'expansió de l'educació i la sanitat pública. "Fraga i els sectors reformadors ho van tenir sempre al cap. La continuïtat dels assoliments del franquisme era la consolidació de la classe mitjana. Eren la seva clientela principal", diu. A més, la seva existència com a subjecte polític i mediàtic allunyava la divisió incòmoda per al poder que havia dominat la història del segle XX: la lluita de classes entre pobres i rics.

Però aquesta mobilitat social, indica Marqués-Perales, només va ser ascendent fins que l'ascensor es va espatllar. El sociòleg posa una data concreta al moment en què l'economia espanyola va començar a patir més per col·locar tots aquells futurs professionals que sortien de les universitats i que esperaven viure millor que els seus pares: "Segons les enquestes que tinc recollides, per als homes va ser el 1992 i per a les dones l'any 2000". Aquí s'inicia, a parer seu, el deteriorament de la classe mitjana i l'entrada en una nova etapa marcada per la frustració d'un col·lectiu de treballadors sobrequalificats. La Gran Recessió del 2008 va suposar un cop encara més dur per a aquest estrat social, que va veure com es destruïa bona part de la riquesa financera i immobiliària acumulada durant les dècades anteriors. Un efecte, conclou Rodríguez, que també va tenir la seva pròpia expressió en forma de moviment polític: "El 15-M va ser una resposta a la crisi social dels mecanismes de reproducció de la classe mitjana".