Fa temps que sabem que el concepte ‘desconstrucció’ és quelcom molt més important que una tendència i tècnica gastronòmica. Des dels anys seixanta del segle passat, el filòsof Jacques Derrida ens va ensenyar que els textos i els llenguatges de les ciències socials adquireixen un nou significat a la llum dels seus propis supòsits i absències. Pel que fa a l’ocupació retribuïda, em sembla escaient parlar de la seva desconstrucció, considerant els supòsits reals de la precarietat i l’absència de garantia d’inclusió social (absència de risc de pobresa i/o exclusió social) de l’ocupació retribuïda postcrisi-estafa.
Així ho corroboren tot un seguit d’institucions i organitzacions tan diferents com ara l’Organització Internacional del Treball (OIT), que, en el seu nou informe de Perspectives socials i de l’ocupació al món. Tendències 2018, adverteix que el Regne d’Espanya no està al marge de la consolidació del precariat i de l’augment del nombre de persones treballadores amb ocupacions vulnerables; o Oxfam-Intermon, que en el seu recent informe Realitat o ficció? La recuperació econòmica en mans d’una minoria posa sobre la taula el creixement del fenomen, i dels treballadors i de les treballadores vulnerables; o, per no allargar-me en excés, un treball que acaba de publicar Càritas de Barcelona (però amb conclusions perfectament aplicables a casa nostra) titulat Vinyes precàries. Quan la precarietat ho envaeix tot, i que ens parla a les clares dels efectes humans de la pobresa laboral.
En les següents línies intentaré esbossar una anàlisi de les principals dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2017 des d’aquesta perspectiva. És a dir, intentaré fer una aproximació a la resposta a la següent qüestió: Es contraresta la dinàmica desconstructiva de l’ocupació retribuïda illenca oferint a cada vegada més treballadors i treballadores seguretat, suficiència econòmica, i trajectòries de vida dignes i esperançades de millora socioeconòmica? Val a dir que, per a un mercat laboral tan estacional com segueix sent el balear, el quart trimestre és relativament poc significatiu per captar les tendències de fons. Per a això caldrà esperar que, en unes setmanes, l’INE i l’Ibestat ens proporcionin els resultats mitjans de tot l’any 2017.
En qualsevol cas, el primer que cal comentar és que, en els tres darrers mesos de l’any passat, la població activa -la que vol i està en condicions d’incorporar-se a l’activitat laboral i, per això, és classificada com a ocupada o aturada- s’estima en 595.500 persones. En termes absoluts, les variacions en els darrers anys no són gaire significatives. Però no es pot dir el mateix pel que fa a la taxa d’activitat, que, amb un 61,6%, és la més baixa dels, almenys, darrers deu quarts trimestres. En termes de tendència, és especialment significativa la taxa d’activitat de la gent menor de 25 anys que, pel que fa al final de 2017, s’ha estimat en un 40,07%, la qual cosa suposa un 11,69% menys que el 2008. Tot indica, idò, que, en aquests anys de crisi d’ocupació, hi ha una major permanència (volguda o forçada) en el sistema educatiu. Sens dubte, això és una cosa molt positiva, però té un efecte que no es pot menystenir a l’hora d’analitzar l’evolució de la taxa de població ocupada i aturada.
Població ocupada
Amb tot, una de les dades més rellevants és el rècord en la sèrie històrica del quart trimestre de població ocupada, estimada en 520.300 persones. Cal advertir que l’EPA considera persona ocupada aquella que ha treballat amb retribució, almenys, una hora en el trimestre. És, doncs, inevitable associar aquest rècord amb el de contractes de curta i molt curta durada (el nombre de contractes d’1 a 5 dies ha tingut un espectacular estirabot del 159% en el darrer decenni), tan habituals en mesos de finalització de temporada turística, i festes nadalenques. I, tanmateix, tot i que no acaba de reeixir la taxa d’ocupació -el percentatge de la població activa amb ocupació-, que, amb un 53,82%, queda mot lluny de taxes de l’entorn del 57% de fa deu anys, el que sí que millora són les estimacions de població aturada (75.100 persones en termes absoluts, i una taxa del 12,61%). Sens dubte, pot haver-hi alguns paranys estadístics (la “benevolència” de l’EPA per considerar les persones com a ocupades contrasta amb la “rigidesa” per a considerar-les aturades). Però el fet veritablement rellevant és, a parer meu, que les polítiques de desconstrucció de l’ocupació (conversió de les ocupacions en subocupacions) aconsegueixen reduir l’atur. Bona notícia? Ben segur que ho seria si no fos que, amb la devaluació salarial i la baixada espectacular de la taxa de cobertura de les prestacions per desocupació (gairebé 7 de cada 10 persones desocupades no han cobrat cap prestació durant el 2017), ara hi ha gent que, treballant, és més pobra que abans, estant en situació de desocupació!
Salaris baixos
La immensa majoria de les investigacions sobre el fenomen de les ocupacions amb salaris baixos conclouen que les causes que el provoquen són múltiples (la flexibilitat en la determinació dels salaris, la cobertura i estructura de la negociació col·lectiva, la legislació sobre el salari mínim, les prestacions socials tant a persones desocupades com ocupades, la protecció de l’estabilitat laboral i davant l’acomiadament, i la facilitació de determinades estratègies empresarials associades a la subcontractació i l’externalització). La Reforma Laboral de 2012 és, sens dubte, una clara i rotunda aposta per l’extensió d’aquest tipus d’ocupacions, i és causa de situacions de precarietat laboral com les que ha palesat aquesta darrera entrega de l’EPA: a) Hem tingut l’estimació rècord de temporalitat de la gent assalariada, amb 130.600 persones afectades (el 31% del total). b) El nombre estimat de persones ocupades a temps parcial és de 70.700. Són gairebé un 4% més que en el mateix període de l’any anterior, i, com és habitual, en la immensa majoria ho són involuntàriament. c) Un 36,6% de la població ocupada (154.300 persones en termes absoluts) ho està en les categories de ‘treballadors/es per compte propi’ i ‘empresaris/àries sense assalariats o treballador/a independent’. Aquesta última dada requereix un comentari desmitificador de les bondats de l’autoocupació (precària i majoritàriament no desitjada). Resulta que, amb dades estadístiques de l’OCDE, es conclou que els països més rics -i amb millor distribució de la riquesa generada- són aquells que tenen les taxes d’autònoms més baixes. Per tant, és fàcil concloure que la consolidació a l’alça de fenòmens com els denominats bogus self-employed, ‘falsos autònoms’ o ‘autònoms forçats’ no és més que una estratègia del capital per a la precarització més gran del factor treball.
En fi, a l’espera d’un balanç més concloent del que ha passat durant el 2017 en el mercat laboral illenc, crec poder avançar que estem on estàvem ara fa un any: en la disputa de més o menys justícia social com a fórmula de sortida de la crisi laboral i social. La desconstrucció de l’ocupació apunta a una clara sortida injusta.