Com desintoxicar les polítiques migratòries

Cada dia, les pantalles d'arreu del món s'omplen d'imatges lúgubres de Gaza, on gairebé dos milions de palestins han estat forçats a sortir de casa seva. Un nombre encara més gran de persones estan sent desplaçades al Congo, el Sudan, Síria i Ucraïna. La majoria de la gent sent compassió quan veu com els altres humans fugen de bombes, bales o matxets. Però molts també experimenten una altra emoció: la por.

Vist a través d'una pantalla, el món pot semblar violent i espantós fins i tot per als residents de llocs segurs i rics. Molts es preocupen perquè un nombre cada cop més gran de refugiats i altres migrants augmenti a través de les seves fronteres. Els polítics nativistes (que defensen els ciutadans nascuts al país per sobre dels estrangers) parlen d'una "invasió". La por ha encallat la política del món ric. Un home que una vegada va defensar la prohibició de l'Alcorà podria ser el pròxim primer ministre holandès. El Partit Conservador britànic està trepitjant les normes constitucionals per intentar enviar els sol·licitants d'asil a un viatge només d'anada a Ruanda. Donald Trump diu a les multituds exultants que els immigrants il·legals estan "enverinant la sang del nostre país".

Cal una mica de perspectiva. La gran majoria de les persones que emigren ho fan voluntàriament i sense dramatisme. Malgrat tot el que es parla de xifres rècord i de crisi sense precedents, la proporció de la població mundial que viu fora del seu país de naixement és només del 3,6%. Amb prou feines ha canviat des del 1960, quan era del 3,1%. Les xifres de desplaçats per la força fluctuen de manera salvatge, depenent de quantes guerres es desenvolupin, però no mostren una tendència clara a l'alça a llarg termini. El total ha augmentat de manera alarmant durant l'última dècada, del 0,6% el 2012 a l'1,4% el 2022. Però això és només una sisena part del que va ser després de la Segona Guerra Mundial.

La idea que els refugiats representen una amenaça greu per als països rics també és forassenyada. La majoria d'aquells que fugen del perill no van lluny. Dels 110 milions de persones que l'ONU va classificar com a desplaçats per la força a mitjans del 2023, més de la meitat es van quedar als seus països. Amb prou feines el 10% havia arribat al món ric, una mica més que la població de Londres. No és una xifra trivial, però és clarament manejable si els governs cooperen. En general, els països més pobres acullen nou vegades més persones desplaçades amb menys recursos i menys histèria.

Un enfocament més savi pel que fa a la migració tindria en compte dues coses. En primer lloc, moure's de lloc acostuma a fer que la gent estigui molt millor del que haurien estat si s'haguessin quedat on eren. Els que fugen del perill troben seguretat. Aquells que busquen un nou començament troben oportunitats. Els immigrants de països pobres a països rics veuen com augmenten enormement els seus salaris i això té escàs o cap efecte sobre els dels nadius.

En segon lloc, els països receptors es poden beneficiar de la immigració, sobretot si la gestionen bé. Les destinacions més desitjables poden atraure la gent més talentosa i emprenedora del món. Els immigrants als Estats Units tenen gairebé el doble de probabilitats de crear una empresa que els nadius i quatre vegades més probabilitats de guanyar un premi Nobel de ciència. Els migrants menys qualificats omplen els buits de la força de treball envellida i alliberen els autòctons per a tasques més productives (per exemple, quan una mainadera estrangera permet que dos pares treballin a jornada completa).

Un món amb més mobilitat de persones

Un planeta més mòbil seria més ric: segons una estimació, el moviment totalment lliure duplicaria el PIB global. Aquests guanys colossals segueixen sense produir-se perquè recaurien principalment en els migrants, que no poden votar en els països als quals volen traslladar-se. Així i tot, en lloc de deixar escapar tots aquests bilions de dòlars, els governs savis haurien de trobar maneres de compartir-ne alguns. Això significa persuadir els votants que la migració pot ser ordenada i legal, i demostrar que els immigrants no només es beneficien per a ells mateixos, sinó que milloren el bé col·lectiu.

Per tant, la seguretat fronterera hauria de ser estricta, alhora que es racionalitza el lent procés de denegació o concessió de l'entrada. S'hauria d'admetre un nombre realista de treballadors i seleccionar-los principalment per les forces del mercat, com ara les subhastes de visats. Els immigrants haurien de ser lliures de treballar i pagar impostos, però no de rebre les mateixes prestacions socials que els ciutadans, almenys durant un temps. Algun dia s'hauria de modernitzar el sistema mundial d'asil i la tasca d'oferir refugi s'hauria de compartir de manera més justa. Un acord provisional de la UE anunciat el 20 de desembre és un petit pas en la direcció correcta.

Els pessimistes de la dreta argumenten que més migració generarà desordres, ja que les persones de cultures diferents no s'assimilaran. No obstant això, els estudis no troben proves sòlides que els països més diversos siguin menys estables, contrastant la Somàlia homogènia amb una Austràlia de molts colors.

Els pessimistes d'esquerra diuen que Occident mai deixarà entrar molta gent ni tractarà els nouvinguts de manera justa perquè és incorregiblement racista. De totes maneres, tot i que el racisme persisteix, ha disminuït més del que molta gent es pensa. Quan va néixer Barack Obama, els matrimonis de races mixtes eren il·legals en gran part dels Estats Units, i molts britànics encara pensaven que tenien el dret i el deure de governar altres nacions. Ara, una cinquena part dels nous matrimonis nord-americans són mixtos, i els britànics troben insignificant que un descendent de súbdits colonials sigui el seu primer ministre. Els indis britànics, els sinocanadencs i els nigerianoamericans guanyen més que els seus compatriotes blancs, cosa que suggereix que el racisme no és el principal determinant de les seves oportunitats de vida.

En el futur, el canvi climàtic pot estimular la gent a moure's més. Però això serà gradual i també pot provocar l'efecte contrari. El canvi de les granges a les ciutats, un moviment massiu molt més gran que la migració transfronterera, s'alentirà, ja que la major part del món ja és urbà. I la humanitat es farà menys mòbil a mesura que envelleixi. Avui, els països rics tenen una meravellosa oportunitat per importar joves, cervells i dinamisme. Potser no durarà per sempre.

Copyright The Economist