Les dues dècades d'eufòria privatitzadora a l'Estat
Els anys 80 Espanya tenia més de 130 empreses públiques estatals directes
"Serà l'operació més gran realitzada fins ara a Espanya i implicarà la pèrdua de la majoria pública a l'empresa elèctrica". Així es va registrar l'any 1997 l'autorització de la venda d'un 35% del capital públic d'Endesa per part del consell de ministres, presidit en aquell moment per José María Aznar (PP). "Permet seguir el calendari de privatitzacions que s'ha marcat el govern i que, en el cas d'Endesa, si els mercats ho permeten, es vol completar al llarg del 1998 perquè el capital estigui completament privatitzat. Es pot dir que [la privatització del sector públic industrial] ha agafat velocitat de creuer", afegiria hores més tard l'aleshores ministre d'Indústria, Josep Piqué. Amb el pas dels mesos, les dues prediccions –tant la de la venda total d'Endesa com la rapidesa a l'hora de vendre empreses públiques a mans privades– s'acabarien complint. "Amb perspectiva, algunes coses potser no les faria igual, però substancialment ho tornaria a fer", diu avui Piqué en una conversa telefònica amb l'ARA sobre aquelles decisions.
Els anys àlgids de privatitzacions van ser els del govern del Partit Popular (1996 -2005), però ja des del 1985, sota el govern de Felipe González (PSOE), s'estava cuinant la liberalització de múltiples empreses de diferents sectors. De fet, la presència de l'Estat en el sector de l'automòbil va desaparèixer abans del 1996. El PSOE ja havia privatitzat una trentena d'empreses a través de la venda directa d'accions, i també havia posat al mercat paquets d'accions de companyies públiques. Ara bé, malgrat aquelles operacions, en la gran majoria de companyies continuava havent-hi un "control públic" perquè l'executiu en va mantenir una part de les accions, com recorda el catedràtic d'economia financera de la Universitat Autònoma de Barcelona Joaquim Vergés. L'apoteosi arribaria després, del 1996 al 2005, quan es van vendre més de 45 empreses i en la majoria de casos l'Estat va deixar de ser-hi. En total, van ser dues dècades d'eufòria privatitzadora en què el sector del tèxtil, l'energètic i el de les telecomunicacions van anar perdent "les joies de la corona", com s'anomena en l'argot econòmic Repsol, Telefónica, Tabacalera o la mateixa Endesa.
Les privatitzacions es van traduir en una via ràpida per obtenir ingressos, "maquillar els comptes públics i reduir el dèficit", explica la doctora en economia aplicada de la Universitat de Santiago de Compostel·la Carmela Sánchez. Només a través de l'última venda d'accions d'Endesa, encara en mans de l'Estat el 1998, es van obtenir més de 6.500 milions d'euros, segons el Tribunal de Comptes. Si bé hi ha un "component ideològic" a l'hora de tirar endavant les operacions (el PP, per exemple, ho recollia al seu programa electoral), l'entrada d'Espanya a l'euro va ser "un element clau per entendre tot el procés", puntualitza Sánchez, que recorda que el fenomen també es va produir en més països europeus. Joaquim Vergés explica que calia reduir el deute i el dèficit "per complir els requisits" marcats per Europa.
Actius "infravalorats"
Des del 1995, fins avui, és la Societat Espanyola de Participacions Industrials (SEPI) la que manté una part del capital d'un bon grup d'empreses clau. És hereva de l'Institut Nacional d'Indústria (INI) i actualment està adscrita al ministeri d'Hisenda. L'espiral alcista dels preus de la llum ha tornat a posar damunt la taula el debat sobre el paper de l'estat en alguns sectors estratègics com el de l'energia. "Ara ens lamentem de com va ser el procés de privatització", reflexiona Sánchez. L'economista recorda que si bé el que feia Aznar era aplaudit, "amb els anys se n'han vist les deficiències", i explica que la concentració de les vendes d'empreses públiques en pocs anys va permetre obtenir ingressos ràpids però alhora reduïts. "Quan poses el preu de venda has de valorar els beneficis que deixaràs de rebre i, en aquell moment, la valoració no es va fer bé. Amb els beneficis dels primers anys les empreses ja van arribar al preu a què les havien comprat. Es van infravalorar els actius públics", conclou la investigadora. Piqué ho rebat: "Es va optar per OPVs, que fos el mercat qui en fixés el preu, i el mercat pagava el que considerava convenient. No conec un mecanisme més eficient. Esclar que les empreses evolucionen, però el preu de sortida era un preu objectiu".
"No preveure què pot passar després" és l'error que, segons Sánchez, ha comès Espanya. Posa l'exemple de països europeus o del Japó: "Quan allà es van privatitzar empreses que s'havien aixecat o sanejat amb diners públics, es van imposar condicions per no descapitalitzar-les o perquè la inversió i la innovació hi continués". A més, per als que coneixen de prop aquells anys, no només hi va haver un problema "d'infravalorització", sinó també de "socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis", explica Vergés, que afegeix que moltes empreses havien rebut diners públics per fer-les atractives als inversors.
"Sanejar, consolidar, privatitzar"
De fet, "sanejar, consolidar, privatitzar" era el lema d'un dels grans artífexs a l'ombra de tot aquell reguitzell de privatitzacions. Pedro Ferreras Díez, un advocat que, tot i ser nascut a Lleó, "se'l considerava català", segons apunta la premsa de l'època. Ferreras feia vida a Barcelona i va ser Piqué qui el va portar a Madrid. Va ser nomenat president de la SEPI i en tan sols cinc anys va vendre 35 empreses. Qui el va conèixer durant aquells anys apunta que "era discret" i no destacava per les seves aparicions públiques. Ara bé, sí que era conegut per una frase: "Aquí no fem política, aquí fem empreses". La recollia un article d'El País de l'any 2000. "Va ser una persona clau", reconeix Piqué.
Tant Vergés com Sánchez coincideixen a dir que probablement ara el debat públic sobre la privatització de les empreses seria diferent. "En aquell moment no hi havia debat, però tampoc hi havia internet ni accés a tanta informació com ara. Allò es portava al consell de ministres i amb poca transparència", reflexiona Sánchez, que recorda que quan va arribar l'empresa pública italiana Enel (el 2009, sota el govern socialista de Rodríguez Zapatero) i va absorbir Endesa, "tothom es va posar les mans al cap".
