Dues dècades de l'euro, la moneda imperfecta

BarcelonaEl dia de Cap d'Any del 2002, les imatges es repetien a tots els mitjans de comunicació d'Europa: ciutadans il·lusionats retiraven els primers euros dels caixers automàtics. L'euro entrava en circulació i, a ulls dels ciutadans, ja era definitivament una nova realitat que enfortia encara més els vincles econòmics d'onze països –actualment ja són 19– de la Unió Europea. Els europeus, i entre ells els ciutadans espanyols, portem doncs dues dècades amb euros a la butxaca, tot i que bancàriament i comptablement ja estava establert des de l'1 de gener del 1999.

Entre la ciutadania la il·lusió es barrejava amb la resignació d'haver d'acostumar-se a una nova divisa, mentre que a l'establishment polític i empresarial espanyol l'euro es rebia amb eufòria. L'aleshores president del govern espanyol, José María Aznar, parlava de la realització d'"un somni" i els partits polítics, amb poquíssimes excepcions, se sumaven a les celebracions. Vint anys més tard, però, el somni es pot xifrar: Espanya, com els països del Mediterrani occidental i Grècia, es troba entre els menys beneficiats pel que fa a creixement.

De fet, l'alegria general d'aquell 2002 contrastava amb les crítiques dels economistes. La teoria econòmica té ben estudiat el funcionament del que s'anomena una àrea monetària òptima i experts de tots els colors –inclosos diversos premis Nobel– van apuntar des del primer moment que els països que compartien l'euro no complien els requisits mínims d'integració econòmica i política. En altres paraules, avisaven que la UE estava construint la casa per la teulada impulsant una moneda única sense tenir una política econòmica ben unificada.

Els Estats Units, Suïssa o el Regne Unit demostraven que es pot crear una àrea monetària òptima malgrat tenir tant una gran diversitat cultural com una forta descentralització política. Però la principal diferència entre aquests països i l'eurozona és a escala fiscal: tenen un govern central o federal que recapta impostos i després se'ls gasta a tot el territori, tot compensant les capacitats i les necessitats de cada regió.

Si Califòrnia és més competitiva que Texas, els ciutadans de Texas importaran productes californians, però alhora el govern dels EUA també recaptarà més impostos dels californians i en gastarà més a Texas. Així, els diners que surtin de Texas cap a Califòrnia retornaran, en part, gràcies a les transferències del govern federal. La zona euro no té cap mecanisme similar, ja que el pressupost de la UE amb prou feines passa de l'1% del seu producte interior brut (PIB, l'indicador que mesura l'activitat econòmica). Amb l'euro, si Espanya importa molt d'Alemanya, a priori no hi ha cap manera de fer tornar els diners.

La solució teòrica a aquest problema va ser obligar tots els governs dels països de l'euro a limitar-se l'endeutament, tots per igual. La realitat és que aquest mecanisme no estableix un sistema de transferències entre territoris i, a més, evita que els estats menys competitius puguin utilitzar l'endeutament per finançar inversions i justament guanyar d'aquesta manera competitivitat.

Una forma de trencar amb això hauria sigut que el Banc Central Europeu financés l'endeutament dels estats comprant-los bons –els economistes en diuen fer de prestador d'últim recurs–, un fet considerat anatema pels dos primers presidents de la institució, Wim Duisenberg i Jean-Claude Trichet. En els seus inicis el BCE va seguir al peu de la lletra la tradició monetària alemanya —oposada a la dels països anglosaxons— que no accepta l'adquisició de deute per part dels bancs centrals com una política vàlida, ja que la creació de diners per ajudar el govern pot fer pujar molt els preus.

Recessió al centre, bombolles al sud

Els inicis de la zona euro van estar marcats per una recessió a França i Alemanya. El BCE va haver d'acomodar la seva política per ajudar els dos motors del continent i va abaixar els tipus d'interès, mentre la Comissió Europea feia els ulls grossos quan els governs d'aquests països incomplien sistemàticament els tractats i s'endeutaven per sobre del permès. Els tipus d'interès tan baixos van servir per remuntar l'economia alemanya, però van provocar forts creixements i augments de preus als estats més perifèrics, com Espanya o Itàlia, que haurien necessitat uns tipus més alts. La inflació en particular va provocar la pèrdua de competitivitat d'aquests països, ja que els seus productes s'encarien més que els dels estats del centre del continent. "Els països perifèrics van créixer més que Alemanya els primers anys", entre altres raons "gràcies a la forta reducció de tipus d'interès", explica Jordi Galí, catedràtic d'economia de la UPF i investigador del Centre de Recerca en Economia Internacional d'aquesta universitat.

Els tipus massa baixos per a Espanya expliquen dos fenòmens de principis dels anys 2000. El primer, les fortes pujades de preus, que molts ciutadans van atribuir equivocadament a la decisió dels comerciants d'arrodonir preus. La segona, l'abaratiment del crèdit, que va provocar la bombolla immobiliària: era l'època en què tothom tenia una hipoteca. Tots dos són fruit d'un sobreescalfament de l'economia causat per les polítiques massa laxes del BCE. "Una política monetària pròpia ben gestionada hauria pogut aturar el creixement excessiu dels 2000 i evitar la inflació diferencial [respecte a Alemanya] i la pèrdua de competitivitat", indica Galí.

Però amb l'esclat de la crisi financera el 2008, la situació es va revertir: la perifèria va patir més la recessió que els estats del cor d'Europa. I en aquesta ocasió, la Comissió Europea no va fer els ulls grossos i va imposar als governs una austeritat sense precedents en un moment en què països com Espanya, Itàlia o Grècia necessitaven que el sector públic incrementés la despesa per compensar la caiguda de l'activitat. El BCE, per la seva banda, va abaixar els tipus d'entrada, però els va apujar el 2011, en plena crisi. La recessió es va allargar molt més a Europa que a la resta del món i va impactar molt negativament en els estats de la perifèria, diversos dels quals –Espanya entre ells– van acabar rescatats. El 2009, els EUA ja tornaven a créixer, mentre que a Grècia o Espanya encara els esperaven cinc anys de penúries.

"La sortida de la recessió a la perifèria hauria sigut més ràpida amb una política i una moneda pròpies, com va ser-ho al començament dels 90", opina Galí. "Però no tinc clar que s'hagués aconseguit l'estabilitat de preus que ha aconseguit el BCE, ja que els bancs centrals perifèrics no serien tan creïbles en la seva voluntat de controlar la inflació", afegeix.

Integració els últims anys

La crisi i després el covid han servit per integrar més la zona euro. De fet, la crisi va acabar quan el 2015 el nou president del BCE, Mario Draghi, va trencar el tabú del deute i va iniciar la compra massiva de bons dels estats, la qual cosa va donar estabilitat als mercats i marge de maniobra als governs amb problemes, entre els quals l'espanyol, per endeutar-se a un cost més baix. Amb la pandèmia, s'ha anat encara un pas més enllà, amb l'emissió de bons europeus finançats pel pressupost de la UE, la qual cosa acosta una mica la Comissió Europea a fer el paper de govern federal, tot i que encara està lluny de recaptar impostos. Els fons Next Generation, tot i que són un programa puntual, també suposen un precedent de cara a tenir un sistema per transferir diners dels països rics i competitius del centre cap a la perifèria, també emulant el paper que faria un hipotètic govern europeu.

Es pot anar més enllà? "És una qüestió purament política. Depèn dels estats arribar a un acord per un arranjament més flexible i crec que l'adoptaran", assegura Galí. Per a l'economista, "l'arquitectura precovid, forjada durant la crisi del deute amb l'objectiu de calmar els mercats de deute perifèric, és obsoleta i ja no té cap credibilitat". "El finançament amb deute comunitari del NextGen és un salt qualitatiu important que pot convertir-se en l'embrió d'una política fiscal paneuropea", agrega. Però, segons apunta, "l'arquitectura òptima en una unió monetària també requereix flexibilitat fiscal per part dels estats membres". Caldrà veure com evoluciona l'economia per saber com de flexibles estan disposats a ser els governs nacionals en les matèries que afecten la seva moneda imperfecta.