Les empreses i el govern del Japó combaten l’excés de feina

Sanae Abuta és gerent al gegant de l’electrònica Panasonic, amb seu a Osaka, al Japó. Un dia potser treballa des de les 9 del matí fins a les 17.45 de la tarda. Un altre dia potser s’agafa un descans a mitja jornada i s’escapa a fer gestions al banc o a veure el metge. O potser es queda amb el seu fill a primera hora i no es posa a treballar fins a les 11 del matí. Un dia a la setmana treballa des de casa. “Aprecio la flexibilitat que tinc”, explica.

L’horari de la Sanae és inusual al Japó. Passar-se llargues hores a l’oficina és considerat un símptoma de gran dedicació a la feina, i va ser justament la base del boom econòmic japonès durant la postguerra mundial. Les empreses ofereixen cuidar els treballadors tota la vida a canvi de la disposició a dedicar tota la vida a aquella empresa, incloses les hores extres (no pagades) o el trasllat a una altra residència si així ho vol la companyia. Els treballadors temen sortir de l’oficina abans que els seus companys, i per descomptat abans que el seu cap. Alguns dormen a la seva taula. Hi ha botigues que venen camises per a treballadors que no tenen temps d’anar a casa a canviar-se. Morir per un excés de feina és tan habitual (191 persones entre el gener i el març del 2017) que fins i tot hi ha una paraula que ho descriu: karoshi.

Ara les empreses i els polítics volen fer que el lloc de treball sigui més agradable. El 2016 el govern va posar en marxa un informe anual sobre els karoshi i va començar a assenyalar les empreses -entre les quals l’any passat apareixia Panasonic- que violen les normes actuals. La Dieta (el Parlament) està debatent una llei que limitaria les hores extres a 100 al mes.

El govern espera que relaxant la cultura del treball es dispari la productivitat (un paràmetre en el qual el Japó clarament està per sota del nivell de l’OCDE, el club dels països més desenvolupats) i que fins i tot ajudi a combatre la deflació (ha impulsat la idea que s’alliberi els treballadors alguns divendres a les 3 de la tarda perquè se’n puguin anar de compres). Les empreses, per la seva banda, estan sota pressió per atreure treballadors, especialment dones, arran de la creixent escassetat de mà d’obra que hi ha al país.

Canvis graduals

Alguns grans noms estan canviant la manera de funcionar. Un treballador de la televisió pública japonesa, NHK, coneguda per tenir treballadors que s’hi passen tota la nit, afirma que els horaris han millorat i que els caps estan nerviosos per si carreguen els treballadors amb massa feina. El conglomerat Hitachi està llogant espais de coworking perquè els treballadors no hagin d’arribar fins a l’oficina des de llocs massa llunyans. Els empleats de les botigues 7-Eleven estan tenint horaris flexibles.

Yuka Sanui, que lidera els esforços de Panasonic per introduir aquest canvi cultural, admet que “canviar és lent”. Sanae Abuta no té gaires companys de feina que estiguin disfrutant dels canvis que s’estan introduint a la companyia. Sacsejar la cultura del treball del Japó requereix reformes laborals més profundes, afirma Yumiko Murakami, de l’OCDE. Pagar pel rendiment en comptes de fer-ho per l’antiguitat o l’edat del treballador podria ser un principi, perquè faria que els treballadors fossin menys reticents a abandonar els empreses amb cultures opressives i en busquessin de més amables.

En la seva etapa prèvia com a treballador d’un banc d’inversió, Yumiko Murakami treballava durant jornades inacabables la majoria dels dies. “Però sabia que si no m’agradava, podria anar-me’n a un altre lloc”, sentencia.