Quan fer feina no cobreix les necessitats bàsiques

Palma“Fer feina ja no és un sinònim d’estar fora de l’exclusió social”. És l’advertència de la directora de l’Observatori Social de les Balears i professora titular de Filosofia i Treball Social de la UIB, Maria Antònia Carbonero. Amb dades del 2020, segons l’Institut Nacional d’Estadística, 3,2 milions de persones es troben en situació de pobresa laboral a Espanya, un 16,9% de la gent que treballa. 

Malgrat que és prest per tenir dades, tot apunta que la situació enguany és encara pitjor, a causa de l’encariment dels preus per la guerra a Ucraïna –que se suma a la crisi econòmica generada per la pandèmia. Sense anar més lluny, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) feia públic aquest dimecres que la inflació de les Balears s’ha disparat un 9,4%respecte de fa un any, i en comparació amb el febrer, l’augment dels preus és d’un 2,8%. Destaquen especialment els increments de l’habitatge (31,3%), el transport (17,1%) i els aliments i begudes no alcohòliques (5,8%). Béns bàsics que es disparen i impacten directament a la butxaca dels ciutadans.

Així doncs, sense que es puguin quantificar encara els efectes directes de la guerra en l’economia domèstica, ja es pot afirmar que el nombre de persones que tenen una feina però que no poden arribar a final de mes creixerà més a les Illes. 

El director de l’entitat European Anti Poverty Network (EAPN) a les Balears, Andreu Grimalt, assegura que s’ha detectat “un increment incipient d’aquests casos” fins i tot a “les famílies normalitzades, que també s’han vist afectades”. Grimalt assegura que les entitats socials amb les quals fan feina han notat un augment de les demandes de productes de primera necessitat, a més de demandes materials, com per exemple roba. Segons les seves previsions, hi haurà d’haver més ajudes que l’any passat, quan, per exemple, la Creu Roja ja va donar cobertura de necessitats bàsiques a 14.800 persones, un total de 6.414 famílies. 

Així mateix, la coordinadora de l’àrea d’Inclusió Social de la Creu Roja, Ana Espinosa, afirma que “normalment és per Pasqua quan comencen a baixar les demandes”, a causa de l’obertura turística. Ara bé, diu que per veure què passa aquest any s’haurà d’esperar.

Un exemple d’aquesta situació és Maria. Ha hagut de recórrer a Càritas per poder alimentar-se, ja que amb el seu sou no li arriba per poder pagar el lloguer i les altres despeses. Té una feina fixa, però de mitja jornada, i cobra 700 euros. Viu a un estudi de 30 metres quadrats a Santa Ponça i paga 500 euros de lloguer. Segons explica, treballa a Marratxí, cosa que fa que gasti 200 euros mensuals en benzina. A partir d’aquí, ja s’ha de cercar la vida amb l’economia submergida, tot i haver demanat incrementar les hores a la seva feina, cosa que se li ha denegat. “Recorr Santa Ponça cercant mobles abandonats per tot el poble i els venc per Facebook, a no més de 10 euros, i no cada dia guany doblers”, assegura Maria, que reconeix que aquesta és l’única manera de poder comprar i pagar factures.

El cost de la vida, disparat

“L’error és parlar d’ingressos i no de cost de vida”, planteja Grimalt. Una afirmació amb la qual Maria Antònia Carbonero combrega, ja que explica que les mancances materials, per culpa de la inflació, són “l’indicador clau” per entendre l’escenari. De fet, considera que l’atur no és un dels indicadors més representatius a les Illes, i apunta més cap a la pobresa energètica. 

A l’estudi Evolució de la cohesió social i les conseqüències de la Covid-19 a Espanya, fet per la mateixa Carbonero, es presenten les Balears com la comunitat autònoma amb la taxa de pobresa energètica més elevada de tot l’Estat, un 7,7%, amb dades del 2020. A més, també s’han de tenir en compte dades dels retards en els pagaments, en què Balears té una taxa del 13,1% de la població amb aquest estat.

Tot i que l’encariment dels aliments, la benzina i l’energia compliquen l’economia diària, la dificultat més important per als illencs continua sent l’habitatge. Amb dades d’aquest passat març de 2022, segons el portal Idealista, el metre quadrat de lloguer a les Illes està a 12,5 euros, un 10,8% més que el mateix mes del 2021 i un 2,9% més que el febrer passat. Una xifra molt propera al màxim històric que es va viure el 2018, amb 14 euros el metre quadrat. 

Segons explica la coordinadora general de Benestar i Drets Socials de l’Ajuntament de Palma, Catalina Trobat, el preu mitjà de l’habitatge a Palma és de 800 euros. És per això que llancen les ajudes d’urgència social. “Estan pensades per complementar treballadors amb una situació precària que, tot i tenir ingressos, no poden arribar a final de mes”, explica Trobat. 

Per accedir-hi, els ingressos han de ser d’un màxim de 931 euros mensuals o 11.178 l’any. És el llindar més alt de tot Espanya. Per darrere s’hi troben Sevilla i Cantàbria, amb 9.600 euros anuals, i València, amb 6.400. Aquestes dades són un reflex del que costa la vida a les Illes en comparació amb les altres regions d’Espanya. Malgrat tot, reconeix que “enguany hem quedat enrere”, i que el mes de novembre, si el pressupost ho permet, pujaran el límit a 1.000 euros, per equiparar-lo al sou mínim interprofessional. 

Les ajudes d’urgència social demostren la situació per la qual estan passant els palmesans actualment. El 2019 l’Ajuntament va concedir 5.000 ajudes i el 2021 es van disparar fins a 15.000 concedides en un any, amb molta incidència a causa de la pandèmia. La coordinadora general de Benestar de Palma apunta que “seria normal retornar als 5.000 del 2019”,però la realitat és que el 2021 es van registrar 9.000 ajudes, una xifra que es manté, a l’espera del que passarà els pròxims mesos per les conseqüències de la pèrdua de poder adquisitiu de la població illenca.

Amb tot, les ajudes no arriben a tothom. A ca na Mercè són quatre: dos infants, ella i el seu home. Aquest últim fa dos anys i mig que està a l’atur sense cobrar res. Mercè fa feina al sector de l’hostaleria, però quan va irrompre la pandèmia estava de baixa per depressió i no ha pogut estar al corrent de l’ERTO, “m’han anat pagant quan han volgut i malament”, assegura. Ara, torna a treballar, però amb el seu sou no pot assumir totes les despeses que arriben a casa seva.

Mercè assegura que llevat de les ajudes de la Creu Roja, que li ha pogut oferir bosses de menjar, no rep cap ajut. “Tenc una nòmina de 1.300 euros i amb això ja em deneguen les beques de menjador i totes les altres”, explica, i, a més, diu que els seus fills no tenen llibres de text perquè no els pot pagar. 

A banda d’això, fa tres anys que van tenir un accident a casa i “ho van perdre tot”. Van haver de viure durant sis mesos a casa d’uns amics, havent de deixar de pagar la hipoteca per poder afrontar tot el que va arribar. També es queixa de l’Administració i dels serveis socials, que “no et fan cap seguiment” i que “si no et mous, ningú ve a ajudar-te. I, així i tot, si no estàs en una situació extremadament crítica, sembla que no et poden donar una mà”.

Canvi de paradigma

Com començava explicant aquest reportatge, hi ha hagut un canvi de paradigma dins la societat. Fer feina ja no garanteix estar exempt d’entrar dins l’exclusió social, ni poder mantenir les necessitats bàsiques d’una persona per poder viure amb una certa normalitat. Fins fa uns anys, a trets generals, era així, però “el sistema està canviant”, reconeix la directora l’Observatori Social de les Balears, Maria Antònia Carbonero. Aquest nou concepte “ve importat dels Estats Units. Allà aquesta estructura està estesa i els darrers 20 anys s’ha precaritzat més”, detalla, i assegura que s’estan incrementant la parcialitat i la flexibilitat laboral i irromp la idea que es pot ser treballador a temps complet i ser pobre.

Segons Carbonero, el futur d’aquestes tendències és de dominar el sistema. “Els treballs de serveis amb males remuneracions, com per exemple els riders, són el futur. I són feines que no et permeten una conciliació familiar ni poder sustentar-les”, afirma la sociòloga. Trobar solució a aquests problemes “està en mans de les polítiques públiques fiscals i resolutives”, i una bona eina podria ser la nova llei laboral. 

Així i tot, fa una advertència: “Reduir la temporalitat és una gran passa, però tenir un contracte indefinit no vol dir que estigui ben pagat i que la roda de la precarietat no continuï rodant”, conclou Carbonero.