La Fiscalia muta amb el nou govern i no recorre contra Serra i Todó

Barcelona“Tot i fer-ho en un context general de crisi econòmica aguda i en una particular situació de debilitat de la caixa, no presenten caràcter delictiu”. Així es referia la sentència de l’Audiència de Barcelona feta pública el 12 de febrer passat a la pujada de sous que es va decidir en benefici d’Adolf Todó i del seu segon, Jaume Masana, entre el 2008 i el 2010, quan Caixa Catalunya, primer, i CatalunyaCaixa, després, ja estaven tocades de mort. L’escrit absolutori afirmava que aquests augments de sou eren “difícilment digeribles per a la població en el context en què estava” però recordava que no era la feina del tribunal “fer una valoració moral” dels fets. Així, els 41 encausats, amb Narcís Serra, expresident de l’entitat, i el mateix Todó al capdavant, quedaven absolts.

La sentència es va conèixer en ple febrer del 2019, però la Fiscalia va anunciar que investigaria l’augment de les retribucions dels dos directius el setembre del 2013, és a dir, fa cinc anys i cinc mesos. I segons ha pogut confirmar l’ARA, ningú no ha recorregut la sentència, per la qual cosa l’absolució ja és ferma. Quan es va conèixer la decisió del tribunal, fonts jurídiques afirmaven que era una sentència molt sòlida i raonada i plantejaven que difícilment hi hauria espai per a un recurs. Però el fet que aquest recurs no hagi arribat representa, certament, una sorpresa. Per què? Pels antecedents.

Els problemes de Todó van començar amb el seu acomiadament de CatalunyaCaixa, entitat que presidia. El propietari n’era el FROB (el banc dolent), on en la pràctica manaven el Banc d’Espanya i el ministre d’Economia, Luis de Guindos. Les dues institucions van ser les responsables que Todó ascendís de conseller delegat a president de l’entitat després de la injecció milmilionària de diners públics per evitar-ne la fallida. Amb un matís: quan va ser promocionat, l’octubre del 2011, encara no havia guanyat les eleccions Mariano Rajoy. Eren els últims dies del zapaterisme.

El 2013, doncs, qui acomiada Todó i Masana és Luis de Guindos, llavors ja ministre d’Economia. Ho fa, per primer cop en la història dels bancs rescatats, amb un acomiadament procedent, argumentant mala gestió en una entitat que havia tancat el 2012 amb 11.819 milions de pèrdues i després d’haver rebut en total 12.050 milions d’euros de diners públics (proporcionalment, un rescat superior fins i tot al que va necessitar Bankia).

Escalada judicial

El fet que el FROB afirmés que es tractava d’un acomiadament procedent suposava una important pèrdua econòmica per a Todó, que reclamava tres anualitats (després de la nacionalització el seu sou era de 300.000 euros, enfront dels 825.000 d’abans) i el fons de pensions. En total, 4,5 milions d’euros. Per això Todó va anar als tribunals i la justícia li va donar la raó un any més tard, el 2014. La sentència no apreciava cap abandó de funcions i decretava que tant ell com Masana havien de ser readmesos en el càrrec o indemnitzats amb 600.000 euros.

¿I què va fer aleshores el FROB, que seguia sota el control ferri de Guindos? Recórrer al TSJC. El novembre d’aquell any, aquesta instància va tombar el recurs presentat contra la primera sentència. Què va fer el FROB? Tornar a recórrer. Així, l’abril del 2016, tres anys després de l’acomiadament, el Suprem tornava a donar la raó als dos directius catalans. Al llarg del procés, fins a set jutges van considerar improcedents els dos acomiadaments. I la sentència condemnava l’entitat a pagar també els costos del procés judicial. Com recorden fonts judicials, “cada recurs té cost”.

En canvi, en el segon cas que tenia pendent, el de l’augment de sou, Todó ha vist com la sentència de l’Audiència Provincial no era recorreguda. Aquesta decisió, per cert, va ser rebuda amb satisfacció als despatxos nobles del PSC, com ha pogut comprovar aquest diari.

Què ha canviat? Potser la resposta està en els nous (per bé que inestables) aires que es viuen a la Moncloa, on des de l’1 de maig passat governa el PSOE.

La relació dels socialistes amb Caixa Catalunya és històrica. Potser això va permetre que Narcís Serra -figura central del poderós PSC i també exconseller de Política Territorial, exalcalde de Barcelona, exministre de Defensa i exvicepresident del govern espanyol- acabés també sent president de l’entitat. Tot plegat ajuda a entendre millor el canvi d’actitud, el del FROB i el de la Fiscalia.

Una qüestió ‘de partit’

Fonts financeres han sostingut reiteradament que durant l’època de Guindos com a ministre d’Economia (2011-2018) hi va haver una relació constant entre els escàndols que anaven apareixent a Bankia (amb un passat tan pròxim al PP com socialista era el de Caixa Catalunya) i les mesures judicials que s’emprenien contra CatalunyaCaixa. També s’ha apuntat que la relació personal entre el ministre i Todó es va deteriorar quan el segon va retreure a Guindos els retards en la venda de CatalunyaCaixa.

En qualsevol cas, fins ara la justícia, amb més o menys instàncies, no ha parat de donar la raó a Todó, que no ha volgut fer declaracions a l’ARA. A Serra li queda pendent un altre cas, pel refinançament de deutes dubtosos relacionats amb projectes immobiliaris. Ningú sap quan es jutjarà ni, per descomptat, quin govern manarà a Espanya aleshores.