La fórmula per repartir de manera justa les despeses de casa

BarcelonaLa Núria García, nom fictici perquè prefereix mantenir l'anonimat, va agafar dos mesos d'excedència dues vegades, per cuidar el primer fill i per cuidar el segon. Durant aquest temps, tot i no cobrar, va seguir pagant la meitat dels 1.300 euros que els costa la hipoteca a ella i a la seva parella, més la part proporcional que ella aporta per les despeses familiars, 700 euros més. "En cap moment em vaig plantejar si havia de seguir fent aquests pagaments o no, perquè era el que havíem fet sempre, tot i que durant aquest temps vaig haver de tirar d'estalvis", relata.

Com es poden repartir de forma justa dues persones les despeses de casa si tenen salaris diferents? Si algun dels dos membres agafa una excedència o mitja jornada per cuidar els fills, les regles han de canviar? I el cas de les famílies entrellaçades, com es pot gestionar?

"Els diners són un tema que s'ha de parlar amb la parella abans d'anar a viure junts o casar-se i, quan es faci el pas, s'ha de pensar quin seria el repartiment just si s'arribessin a separar", apunta Elisabet Ruiz Dotras, professora dels estudis d'economia i empresa de la UOC i experta en educació financera.

Actualment, la repartició de les despeses en moltes famílies no s'està fent de manera "equitativa", lamenta María Gijón, experta en gènere i creadora d'Educar sin Estereotipos. "Tenim la percepció que des que les dones s'han incorporat al món del treball, cada membre de la parella contribueix de la mateixa manera a l'economia domèstica, però hi ha un factor que sovint s'oblida: valorar econòmicament el treball de la cura dels fills o de les tasques de casa", apunta. En la majoria de casos són les dones les que fan una renúncia professional agafant feines amb horaris menys exigents o jornades reduïdes, o bé fent-se treballadores autònomes per poder fer-se càrrec d'aquestes cures. "Que renunciïs a part de la teva carrera professional per tenir cura dels fills s'ha de comptabilitzar econòmicament, ja que gràcies a aquest pas us estalvieu pagar cangurs, extraescolars, casals i algú que netegi la casa, i a sobre els teus fills tindran la millor cuidadora que podrien tenir, una de les seves persones de referència", apunta. "Per tant, a l'hora de fer la divisió de despeses, aquestes hores s'han de monetitzar", insisteix.

Partint del fet que cada casa és un món, "el principi bàsic perquè hi hagi un repartiment just és que els dos membres de la parella tinguin una capacitat d'estalvi similar independentment dels seus ingressos", coincideixen a dir Ruiz Dotras i Gijón. L'experta en gènere posa com a exemple estalviar 300 euros cadascú al mes i la resta posar-ho per fer front a totes les despeses, independentment que un membre de la parella tingui un salari de 1.500 euros i l'altre de 2.500 euros. "És clau que l'estalvi sigui el mateix, perquè el membre de la parella que renuncia a més hores de feina cotitzarà menys i per tant acabarà tenint una pensió més baixa", deixa clar Gijón.

La fórmula 50-30-20

Ruiz Dotras és partidària d'aplicar la fórmula 50-30-20: el 50% dels sous de cada membre de la parella s'haurien de destinar a despeses obligatòries (hipoteca, lloguer, llum, gas, alimentació...), un 30% a despeses personals, com l'oci o allò que no sigui de primera necessitat i, finalment, l'altre 20% a estalvi. D'aquest últim import, un 10% seria per fer front a emergències o una compra a llarg termini i l'altre per invertir a llarg termini, per exemple, en un pla de pensions.

El cas de les excedències de la Núria com s'hauria d'haver resolt? "Si algun membre de la parella no té ingressos perquè té cura dels fills dels dos no s'hauria de fer càrrec de les despeses", apunta Dotras, que insisteix que el que no es pot demanar és que els ingressos no es divideixin però les despeses sí. "Un cas molt diferent és que algú s'agafés un any sabàtic o que la persona que faci l'excedència cobri d'algun bé immoble, com el lloguer d'un pis, que això sí que comptaria com a ingrés", apunta.

La situació, però, encara es pot complicar més quan es tracta de famílies enllaçades. És el cas de la Joana Martín, també nom fictici. La seva parella té una filla d'una relació anterior, però la mare biològica de la nena no se'n fa càrrec. Des d'un inici van decidir fer una aportació del 75% de les seves nòmines per pagar totes les despeses, incloses les de la menor. "Va ser decisió meva: tots tres vivim sota el mateix sostre cada dia de l'any", explica Martín. Per a Ruiz Dotras està clar que l'habitatge que comparteixen s'ha de pagar a mitges. "Ara bé, dependrà d'ella si vol o no col·laborar en les despeses de la nena o que se'n faci càrrec exclusivament el pare", apunta.

Però què passa quan no hi ha capacitat d'estalvi?

Els baixos salaris que actualment s'estan cobrant (segons les darreres dades de l'Idescat, el salari brut mitjà a Catalunya és de 28.145 euros l'any, i en les dones baixa fins als 25.015 euros) i l'alt preu de l'habitatge poden provocar que a moltes famílies els sigui impossible estalviar. En aquest cas Gijón és partidària que tots els ingressos, siguin més alts o més baixos, vagin directament al compte familiar. Ara bé, tant Gijón com la professora de la UOC insisteixen que en aquests casos també s'han de revisar i reduir les despeses per aconseguir estalviar. "S'ha d'estalviar des de la primera nòmina, encara que el sou sigui baix per aconseguir una llibertat financera, i un dels grans problemes és que la gent estira més el braç que la màniga", apunta Ruiz Dotras. "És important tenir independència econòmica", deixa clar Gijón, però això no vol dir, afegeix, desconfiar de la teva parella sinó que cadascú tingui la seva intimitat financera, perquè ningú fiscalitzi el que gastes, tal com passava en generacions anteriors.

Nombre de comptes bancaris

Tenint en compte tots aquests factors, quants comptes bancaris seria aconsellable que tingués una parella? N'hi ha d'haver un de conjunt per passar totes les despeses familiars i de l'habitatge. La resta ja depèn de cada parella, si prefereixen tenir un compte d'estalvi individual o conjunt. "Si hi ha molta diferència en la manera com cadascú gasta els diners potser és més còmode tenir comptes separats per evitar discussions", apunta Ruiz Dotras, que també deixa clar que no és partidària de tenir-ne molts perquè "t'acabes perdent". Així i tot, la professora de la UOC recorda que hi ha bancs que tenen aplicacions que et deixen integrar els comptes bancaris d'altres de financers, cosa que possibilita tenir un millor control.

S'opti per la distribució de despeses que s'opti, el que sí que és important, asseguren les dues expertes, és deixar l'acord per escrit. "De la mateixa manera que en les parelles que tenen molts diners hi ha unes capitulacions matrimonials, que és l'acord que es firma abans del casament i en què es recull què passaria en cas de divorci, tenir un acord per escrit encara que sigui un document privat de la parella evitarà malentesos i en cas de separació pot ajudar a destensionar el conflicte", apunta Ruiz Dotras. De fet, afegeix, és molt habitual tant als Estats Units com a la resta d'Espanya si tens un matrimoni amb règim de béns conjunts. "A Catalunya, però, ens sembla molt estrany que demanem un acord a l'hora de repartir els diners", afegeix. La professora de la UOC insisteix en un últim consell: "Els diners semblen un tema tabú que poden portar molts problemes en la relació; per tant, si teniu clar com més aviat millor com estalviareu, quant estalviareu i per a què estalviareu, tot fluirà més fàcilment".