¿El gas rus s'encamina cap a un paper marginal a Europa i Espanya?

MadridDes que va començar la guerra a Ucraïna fa més de dos anys, l’arribada de gas natural d’origen rus a Europa ha anat disminuint de mica en mica. Això, però, que ara es pot llegir com una victòria (es depèn menys de Rússia), al principi va fer saltar totes les alarmes. El Vell Continent, en particular països com Alemanya, havia confiat gran part del seu mix energètic a Rússia i, per tant, la idea d'un cessament de les importacions de gas natural d'origen rus despertava fantasmes com el de talls elèctrics. Avui, passat el moment més greu d’aquella crisi energètica, apareix la pregunta de si el combustible fòssil que fa dos anys suposava més del 40% de les importacions al conjunt d'Europa (en el cas espanyol, un 9%) s’encamina cap a un paper marginal. De fet, la Comissió Europea ha adquirit el "compromís" de posar fi a la relació comercial gasista amb Rússia l'any 2027. "La solució seria incloure'l [el gas rus] a les sancions", ha arribat a dir la comissaria europea d'Energia, Kadri Simson, tot i que ràpidament assumia la falta d'unanimitat entre els líders europeus.

Tot i que la dificultat perquè els estats membres es posin d'acord en una qüestió tan sensible com l'energia —no deixa de ser geopolítica— no juga a favor d'una caiguda de les importacions d'aquest combustible fòssil d'origen rus, els pròxims anys passarà a tenir un "paper marginal", es conclou a l'informe El futur del gas rus a la Unió Europea editat pel Real Instituto Elcano i publicat aquest mes de març. "Haurà de competir amb altres subministradors, principalment els Estats Units i Qatar, en un context de descarbonització i esperable descens de la demanda de gas", apunta l'investigador de l'Àrea d'Energia i Clima del Real Instituto Elcano i autor de l'informe, Ignacio Urbasos.

Caiguda del 80%

Les importacions de gas rus a Europa a través de gasoducte han caigut un 80% des de la guerra a Ucraïna. Més enllà de la forta caiguda de la demanda d'aquest combustible fòssil, en especial entre la indústria Alemanya, entre els motius que expliquen la davallada de les importacions hi ha l'exigència de Rússia de pagar en rubles; la suspensió d'alguns contractes vigents, però també els sabotatges l'any 2022 del gasoducte Nord Stream. De fet, sense aquesta icònica infraestructura (connectava Rússia amb Alemanya a través del mar Bàltic) i amb el gasoducte Yamal (de Bielorússia a Alemanya) també tancat, el gas natural rus arriba bàsicament a través del tub que connecta Rússia amb Turquia; també pel conducte que travessa Ucraïna i, finalment, gas natural liquat (GNL) amb vaixells metaners. De fet, està previst que el 31 de desembre d'aquest any acabi el contracte de trànsit de Gazprom —l'empresa estatal gasista de Rússia— a través d'Ucraïna. "És possible que es mantinguin alguns fluxos puntuals, però seran inferiors als actuals i als d'abans de la invasió", afirma l'investigador.

A diferència del que es va plantejar en un inici, Europa ha sabut esquivar la dificultat de trobar altres proveïdors comercials i substituir el gas de Moscou. Així, ha vist créixer la relació comercial amb els Estats Units, d'on s'ha importat molt GNL, però també ha crescut la producció a Noruega i han pres pes proveïdor com Qatar, Algèria i l'Azerbaidjan, que ha incrementat la seva producció per enviar més gas, explica Urbasos en una conversa telefònica amb l'ARA.

En el cas del gas natural liquat rus, les importacions europees s'han mantingut estables, és a dir, no han caigut com les importacions de gas a través de tub. La imatge, però, en el seu conjunt (tant gas liquat com no liquat) és de clar descens: han passat de representar el 40% del total de les importacions de gas el març del 2021 a prop d'un 15% el març del 2023, tal com es recull a l'informe.

L'excepció espanyola

L'evolució del gas liquat és el que explica el que ha passat a Espanya. A l'estat espanyol hi ha arribat més gas natural rus que mai (en forma de GNL). L'any 2023, el GNL rus va suposar un 12,1% del total de les importacions de gas a l'Estat, segons dades d'Enagás, mentre que el 2018 era un 3%. Entre els motius que expliquen aquest creixement hi ha la capacitat de regasificació espanyola. Molts països europeus rebien gas natural rus a través de gasoducte, però un cop el transport a través d'aquesta infraestructura va començar a decaure, les empreses privades, conscients de la desesperació de molts països, van girar la mirada cap al GNL i el seu comerç a curt termini. Ara bé, no tots els estats tenen capacitat de regasificació (rebre i processar un GNL que arriba congelat). Això va fer que el destí de molts vaixells metaners acabés sent Espanya, que amb set plantes de regasificació s'ha convertit en una espècie de port d'exportació.

"El govern espanyol sí que va donar indicacions perquè s'acabés amb aquesta pràctica, però no hi ha una regulació [europea] que n'eviti les conseqüències: si una empresa cancel·la unilateralment un contracte, s'ha de pagar una compensació. No tenia gaire sentit prohibir-ho perquè no hi havia un marc regulador. A més, la sensació era que d'un dia per l'altre ens podíem quedar sense gas. Ara, en canvi, estem en una altra fase", reflexiona Urbasos.

Però al voltant del GNL pesen sobretot els contractes a llarg termini i l'anomenat take-or-pay, és a dir, el comprador està obligat a pagar tot i que el gas no arribi al port on toca. En el cas europeu, la majoria estan firmats amb l'empresa russa Novatek, tal com s'explica a l'informe, però també amb Yamal GNL. De fet, el contracte que Naturgy té és amb aquesta última companyia: 3,5 bcm (milers de milions de metres cúbics) anuals fins al 2038. Arran de les sancions internacionals a Rússia, companyies com Novatek veuen més difícil ampliar el seu negoci, sobretot pel que fa a la inversió en infraestructures per desenvolupar nous projectes. "Sense els gasoductes europeus, i els problemes al segment del GNL, Rússia toparà amb dificultats a l'hora d'exportar a altres zones com la Sibèria occidental", conclou Urbasos.