El gir radical de la banca d’una crisi a l’altra

BarcelonaEls directius de la banca porten des de l’esclat de la crisi del coronavirus repetint un mantra: “Ara som part de la solució, no del problema”. La màxima es valida si s’afina la memòria i es recorda què va passar al sector durant la crisi que va arrencar oficialment amb la fallida de Lehman Brothers el setembre del 2008. 

La banca, en aquell moment, va descobrir que tenia uns balanços contaminats per hipoteques mal concedides i promocions que ja mai es vendrien. La confiança –i en conseqüència el finançament– entre bancs es va assecar i l’onada de morositat desencadenada per l’atur els va impactar fins al punt que durant anys els bancs no van complir amb la seva funció primordial: la de prestar diners a famílies i empreses. D’aquesta manera, els bancs van agreujar la situació, estaven al límit de la fallida i no podien proporcionar els crèdits que haurien salvat moltes empreses. 

Només 13 anys després la banca espanyola és un dels sectors que de manera més clara mostra que la Gran Recessió no només va deixar ferides, sinó també lliçons que s’han après: les dades fetes públiques aquest dimecres pel Banc d’Espanya mostren que la morositat de la banca espanyola es va situar al juliol en el 4,39%, la seva taxa més baixa des del llunyà 2009. Els crèdits impagats s'acosten als 53.000 milions, amb un total d’1,2 bilions d’euros de cartera creditícia total. En el pitjor moment, el 2013, la morositat havia superat el 13% dels préstecs i fregava els 200.000 milions.

Si aquesta dada és clau per a la salut de l’economia i per al flux de crèdit a famílies i empreses, també ho és una de més bàsica: els bancs espanyols no es troben en una situació desesperada de pèrdues com la que van viure durant la doble recessió viscuda en l’anterior crisi. La patronal bancària va informar aquest dimarts que durant el primer semestre de l’any les entitats van guanyar 7.190 milions d’euros fins al juny. El contrast amb el primer semestre del 2020, l’any de l’esclat de la pandèmia, és impactant: aleshores, fruit de les provisions per fer front a pèrdues, els números vermells van ser d’11.531 milions d’euros.

Les partides destinades a afrontar pèrdues han caigut aquest any en un 36%, fins als 9.000 milions, en una dada que ja se situa en els nivells habituals que hi havia abans de la crisi.

Si la relativa salut del sector en comparació amb la delicadíssima situació que va viure entre el 2008 i el 2014 s’ha notat en el volum de crèdits concedits, sí que hi ha una situació que no ha canviat: els bancs continuen aprimant plantilles per fer front a l’escassa rendibilitat d’un sector tocat per la decisió del BCE de tenir els tipus d’interès a mínims històrics. 

Pandèmia d’EROs

Des del 2010 fins ara, el sector ha vist reduït el seu nombre de treballadors en 120.000 persones, cosa que suposa un terç del total que hi havia. En els últims mesos CaixaBank i BBVA han afrontat la retallada de plantilla –en el cas de l’entitat fundada a Catalunya a conseqüència de l’absorció de Bankia– i ara mateix el Banc Sabadell negocia el seu propi ERO. Aquesta situació s’ha donat de la mà de la dràstica reducció de bancs i caixes que s’ha produït a Espanya: de les 62 d’abans de la crisi avui en subsisteixen nou. 

L’altre però que es pot posar a la manera com la banca ha driblat l’actual crisi és la seva gestió dels crèdits avalats per l’ICO estatal. En els últims mesos s’ha acreditat que diferents entitats van convertir crèdits antics i els van passar a nous, però amb l’aval de l’ICO, traspassant el 80% del risc de possibles impagats a l’Estat.