Les grans cadenes hoteleres, cada vegada menys mallorquines

Palma“ME by Melià desembarca a la tercera ciutat més gran de la Xina”, “Barceló inverteix 80 milions en dos hotels de cinc estrelles al Marroc”, “Iberostar gestionarà el nou cinc estrelles en el cor de l’Havana”, “Riu compra els terrenys per al seu tercer hotel a Nova York”... Aquests titulars són habituals quan els mitjans fan referència a les grans cadenes hoteleres que, malgrat que es varen crear a Mallorca, cada vegada estan més lluny de l’illa que les va veure néixer. Melià, Barceló, Riu i Iberostar han estès les seves xarxes de negocis ben lluny de les Balears, i el percentatge d’hotels que mantenen a les Illes és molt reduït. A més, malgrat que totes quatre mantenen les centrals a Mallorca, han hagut d’implantar societats filials a altres països, ja sigui perquè hi desenvolupen l’activitat o perquè hi troben millors condicions fiscals. 

Les grans hoteleres mallorquines varen iniciar la internacionalització entre les dècades dels 80 i els 90. Barceló va obrir el primer hotel al Carib l’any 1981; Melià va inaugurar un establiment a Bali l’any 1985; el Riu Taino es va obrir a Punta Cana l’any 1991, i I Iberostar va aterrar en aquesta mateixa regió de la República Dominicana l’any 1993. Des de llavors, 223 dels 363 hotels que té o gestiona a hores d’ara Melià –sota diferents marques– són a l’estranger. Aquesta companyia en té més d’una trentena a Cuba, una vintena a Croàcia i una quarantena a països asiàtics com la Xina, Indonèsia i Vietnam, per donar-ne uns exemples. En canvi, a les Balears només hi ha 29 hotels, un 7,9% del total.

En el cas de Riu, les cinc marques de la cadena mallorquina agrupen 96 hotels, 69 dels quals es reparteixen entre una vintena de països –21 són a Mèxic. En canvi, dels 27 que hi ha a Espanya, només sis estan a les Balears, un 6,2% de tots els establiments. “La internalització no és una opció, és la realitat quan una empresa s’ha de fer gran”, assenyalen fonts de la cadena, que també remarquen que “els serveis centrals estan a Mallorca”, on es decideix “des del vi que es beu a Cancun fins a com es fa un llit a Cabo Verde”. 

El mateix patró es repeteix en els més de 270 hotels de Barceló, cadena que està present a 25 països. A les Balears n’hi ha 11, mentre que a Mèxic n’hi ha gairebé el doble: 21. Pel que fa a Iberostar, té més de 100 hotels a 16 països, amb només 17 a les Illes –16 a Mallorca i un a Eivissa. Aquesta cadena també té una implantació forta a Mèxic, amb 11 hotels, mentre que en té 7 a la República Dominicana i 6 a Tunísia. També és un bon exemple el Grup Piñero, amb 24 hotels a quatre països i només un a Mallorca.

Les xifres no són comparables en el cas d’empreses mitjanes com Hipotels, Garden, Hoteles Globales i HM, amb una expansió internacional encara molt incipient: Hipotels té un hotel a Cancún; Garden, un a Punta Cana, i Hoteles Globales està present a Nicaragua (dos hotels), Bèlgica (1) i l’Argentina (1). HM és la primera d’aquest grup, amb nou hotels al Carib –en té 14 a Mallorca.

Ara bé, quines repercussions té el fet que el gruix del negoci de les hoteleres mallorquines estigui fora de l’illa? “Les inversions a fora són una pèrdua d’excedents per a les Balears, perquè els excedents no es reinverteixen aquí, sinó fora”, assenyala l’exconseller de Turisme del govern de FrancescAntich, Celestí Alomar. Segons el també exconseller –en aquest cas amb Gabriel Cañellas– Jaume Cladera, “el descobriment d’aquestes destinacions, que varen produir uns resultats econòmics tan poderosos, va fer que les empreses se centrassin en el desenvolupament en aquells països”. “Hi ha un buit d’entre vuit i deu anys, durant els quals aquestes cadenes varen lluitar més pel que tenien fora”, afegeix. Però l’esclat de la bombolla immobiliària a partir del 2008 va suposar una interrupció de l’estratègia d’internacionalització de les hoteleres mallorquines. “És quan varen tornar nous projectes hotelers a Mallorca gràcies a lleis que es varen aprovar i que legalitzaven situacions irregulars i permetien ampliacions. Hi va haver un esclat inversor”, explica el geògraf i professor de la UIB Ivan Murray. Un fet que remarca el vicedegà de la facultat de Turisme de la UIB, ToloDeyà: “Si alguna classe d’empresa ha impulsat les reinversions i el reposicionament dels productes turístics a les Illes, en primer lloc, han estat les cadenes hoteleres”, diu.

L’entrada dels fons d’inversió

La inestabilitat geopolítica en el nord d’Àfrica va fer la resta. “Es va començar a viure un boom turístic postcrisi”, diu Murray, i les companyies varen reprendre les estratègies d’internacionalització, però amb una nova fórmula. “Un fons d’inversió, Blackstone, es converteix en el principal propietari hoteler a Espanya”, apunta Murray. D’aquesta manera, les cadenes mallorquines varen vendre hotels, però els varen continuar gestionant amb la seva marca. Per això és complicat, quan parlam d’establiments, saber si són en propietat o només els gestionen les cadenes. Els fons d’inversió i els sobirans –un fons sobirà es constitueix amb recursos d’un estat i és de la seva propietat– també han comprat accions d’empreses. Melià n’és un exemple: el gestor d’inversions Global Alpha Capital, amb seu al Canadà, ja n’ha adquirit un paquet accionarial d’un 10,14%.

L’enginyeria fiscal d’aquestes grans cadenes és un altre punt on costa posar llum, perquè les empreses cerquen mecanismes per pagar el mínim d’impostos. “La caixa pública espanyola deixa de tenir ingressos, perquè les nostres empreses distreuen bona part del negoci a través de paradisos fiscals com Panamà, els Països Baixos, Suïssa, Luxemburg i Aruba”, explica l’investigador especialitzat en turisme Joan Buades, qui remarca que les grans cadenes hoteleres “viuen en l’opacitat absoluta”. Murray detalla que les estructures corporatives de les grans cadenes “solen estar formades per entre 40 i 50 filials” i que això “fa molt difícil seguir el flux de capitals”. “Es pot tenir un hotel a un país on no tenen empresa, i una empresa a un país on no tenen hotels”, continua. En canvi, fonts de Riu assenyalen que aquesta no és una qüestió amb molt de marge de decisió. “Si tens un hotel a Mèxic, has de tenir una empresa allà, però la raó social del grup és a Mallorca. En el nostre cas, no tenim cap empresa a un lloc on tinguem operacions”, asseguren.

En tot cas, basta una ullada a l’hemeroteca per recordar que tant Riu com Melià varen figurar en ‘els papers de Panamà’ per fer servir paradisos fiscals per administrar el seu patrimoni –Riu té dos hotels a Panamà i Melià, un.

Influència política

El fet que les grans hoteleres mallorquines tinguin gran part del seu negoci fora de les Illes no els ha restat capacitat d’influència política. Basta recordar el darrer comunicat de la patronal felicitant el PP i Vox després de les eleccions autonòmiques del maig, i reclamant “menys intervencionisme ideològic per part de les institucions”. Segons Celestí Alomar, el poder dels hotelers es va fer molt explícit a partir de l’ecotaxa, quan els empresaris es varen aixecar contra aquest impost a l’etapa en què va ser conseller. “Amb el segon govern de Matas, ja hi havia una intervenció claríssima”, afegeix.

Murray considera que la influència dels hotelers sobre l’estament polític és “directa”. “Això, que sorprendria en altres societats, aquí ho tenim naturalitzat. El sector turístic, que s’identifica amb els interessos de les grans companyies, defineix la política turística”, continua l’expert, el qual posa com a exemple la llei Delgado, una norma que es va posar en marxa durant la legislatura de José Ramón Bauzá i que permetia a les empreses ampliar hotels i les eximia de complir la normativa urbanística dels municipis. “És cert que el seu poder es produeix per les seves relacions institucionals, perquè són multinacionals amb resultats magnífics i els governs parlen amb elles”, diu Jaume Cladera, i en posa com a exemple la cadena Melià. “S’ha vist clarament la seva participació en moltes decisions a governs de torn”.