El greu error de Guindos en ple pànic bancari

BarcelonaLes paraules, feliçment, van passar desapercebudes, tot i que van ser pronunciades en el pitjor moment. Les va dir dijous passat el vicepresident del Banc Central Europeu, Luis de Guindos, i ho va fer en plena setmana de pànic bancari per les caigudes de tres bancs als Estats Units, els problemes d'un grapat més i després de fer-se públics els tremolors que han acabat amb Credit Suisse. L'exministre d'Economia espanyol en el govern del PP va posar paraules al contagi financer, l'única cosa, segons els experts, que no es pot fer en una crisi financera. "La caiguda de la confiança pot causar contagi a la Unió Europea".

Guindos ho va dir en la reunió de l'Ecofin a Brussel·les, on va insistir que els bancs europeus estan molt menys exposats que els americans a la crisi del Silicon Valley Bank (SVB), el Signature i el Silvergate. Però el mal ja estava fet: el simple fet d'avisar d'una caiguda de la confiança, i especialment la sola menció de les paraules "contagi a la Unió Europea", implicava un risc en si mateix. Tot i que el BCE no va voler comentar aquestes paraules, assistents a la reunió citats per Bloomberg explicaven que qui havia estat la mà dreta econòmica de Mariano Rajoy va admetre que el BCE no podia "descartar" que algunes entitats estiguessin en risc pels seus models de negoci.

Per què aquestes paraules són un categòric error? Doncs perquè la setmana passada va ser un moment en què els ciutadans es preguntaven, en última instància, si havien de patir pels seus estalvis. Sempre que existeixen aquests dubtes hi ha la possibilitat que, per evitar tot risc, un client d'un banc es desplaci a l'entitat i retiri tots els seus estalvis. I pitjor encara, que ho expliqui a familiars, amics i coneguts, que poden arribar a imitar-lo. Aquests comportaments, encara que siguin immotivats, poden arribar a enfonsar un banc en qüestió d'hores. Aquest fenomen de retirada massiva de dipòsits és el que es coneix com a pànic bancari i és el que va afectar el SVB i les altres entitats intervingudes als EUA.

Guindos ho sap (com a ministre va viure en primera persona la caiguda del Popular el 2016) i a tot el continent segueixen recents les ferides que va deixar la Gran Recessió i, per tant, es manté la por a un daltabaix financer.

Un banquer reincident

Guindos, que abans de ser ministre havia treballat a Lehman Brothers –el banc nord-americà que va ensorrar-se el 2008–, ja té un cert historial a l'hora de fer declaracions poc prudents i que atempten contra el principi econòmic de no posar mai en qüestió la confiança dels ciutadans. Ho va fer especialment, i de forma molt reiterada, durant els temps més convulsos del Procés, advertint de tots els mals que patiria Catalunya.

Durant mesos, Guindos va estar carregant una vegada i una altra contra la independència amb arguments econòmics, tot i la manca d'estudis que validessin les seves tesis. Va dir que era una situació "de perdre o perdre”, que amb la independència "Catalunya estaria sotmesa a un aranzel comunitari del 10% i al que s’anomena efecte frontera" i, més greu, va dir que quedaria fora de l'euro: “Haurien de crear la seva pròpia moneda i el seu banc central i arribaria la tensió entre la seva divisa i l’euro, amb un efecte inflacionista”.

A aquests pronòstics econòmics generals se n'hi pot afegir un de particular: Guindos va cultivar la profecia autocomplerta amb l'operació dissenyada des de la Moncloa, i amb ajuda de la casa reial, per intentar que el màxim nombre d'empreses traguessin la seva seu social de Catalunya després de l'1-O, segons va explicar l'ARA en el seu dia. El ministre d'Economia no només va ser un dels responsables d'aquell moviment –que va arribar a amenaçar la solvència dels dos principals bancs catalans i que va afectar l'economia del principal motor industrial d'Espanya, com és el Principat–, sinó que l'havia advertit prèviament: en un acte a porta tancada va dir als empresaris, segons recollia El Mundo, que a Catalunya es produiria “fuga de capitals a causa de la incertesa política”. La fuga de capitals, certament, hi va ser: les administracions controlades pel PP, les empreses públiques on el govern central decidia i un grup d'empreses afins del gran Íbex en van ser les responsables.