L’IRPF sobre les rendes de l’estalvi, el gran desconegut

BarcelonaL'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) és, juntament amb l'IVA, el més fàcil de reconèixer per als ciutadans. La majoria de contribuents l'associen a la declaració de la renda que es fa cada any i a les retencions que s'apliquen sobre el sou, però no afecta només els salaris. A banda del que es paga per les rendes del treball, també s'aplica a les anomenades rendes de l'estalvi o del capital.

Les rendes del capital són precisament els guanys que provenen d'actius en propietat, com ara dividends d'empreses, rendiments de fons d'inversió o lloguers d'immobles. El salari d'un empleat o els guanys d'un autònom s'engloben dins les rendes del treball. Dit d'una altra manera: l'IRPF sobre els sous taxa la renda de les famílies, mentre que l'IRPF sobre el capital taxa el rendiment de la riquesa.

Amb l'entrada en vigor de l'última reforma del 2021, el 2022 es va aplicar una pujada als trams més alts de l'IRPF tant per als sous com per als rendiments de l'estalvi. Concretament, l'Estat va aprovar una pujada del 23% al 26% per a tots els guanys superiors als 200.000 euros en rendes del capital. Amb els pressupostos del 2023, a partir de l'1 de gener es començarà a aplicar una nova pujada, que situarà al 27% les rendes de l'estalvi entre 200.000 i 300.000 euros i al 28% les superiors als 300.000 euros.

Amb aquests increments, el govern espanyol juga la carta de taxar unes rendes que normalment van a parar a les butxaques de la població més rica de la societat. "La lectura que se'n pot inferir és que es busca fer tributar les capes altes", indica Eva Andrés, catedràtica de dret financer i tributari de la Universitat de Barcelona.

Així doncs, taxar més els rendiments del capital és una política que, afirmen els experts, és clarament redistributiva; és a dir, que permet a les administracions extreure diners de les capes més benestants de la població per transferir-los a les capes més desafavorides a través de polítiques socials, com sanitat, educació pública o subsidis d'atur.

Dos tipus de rendiments de l'estalvi

En el cas dels salaris, l'IRPF els grava tots igual: es paguen unes retencions amb la nòmina de cada mes i amb la declaració de la renda es liquida el que falta per pagar (o el que s'ha pagat de més). En canvi, a l'hora de tributar els rendiments del capital, l'impost diferencia dos tipus de guanys: els guanys sobre béns mobiliaris i els guanys i pèrdues patrimonials.

Els béns mobiliaris són les rendes pures que s'obtenen de ser propietari d'un actiu. Per exemple: els dividends que es reben d'una empresa si se n'és accionista o el lloguer que es cobra si es posa un pis en lloguer. Aquestes rendes, que sovint es perceben regularment, s'han de declarar cada any i es tributen amb la declaració de la renda. En el cas dels lloguers, tenen una bonificació del 60% sobre el total que cal tributar sempre que l'immoble s'hagi llogat com a habitatge a una família.

Per contra, els guanys (o pèrdues patrimonials) només s'han de declarar quan es ven un actiu, per exemple, un pis o unes accions. Aquests guanys són la diferència entre el preu al qual es va comprar l'actiu i el preu al qual es ven. És a dir, si una persona inverteix 10.000 euros en accions d'una empresa i, un any més tard, les ven per 15.000 euros, aquests 5.000 euros de diferència són un guany patrimonial que cal incloure a la declaració de l'IRPF.

Si la venda d'un actiu es fa a un preu inferior al de la compra, l'inversor ha tingut una pèrdua que pot utilitzar per compensar altres rendes del capital que hagi rebut durant l'any. És a dir, si una persona cobra 10.000 euros de dividends d'unes accions, però després les ven perdent 2.000 euros respecte al preu de compra, en total tributarà per 8.000 euros.

IRPF i impost de patrimoni

L'IRPF a les rendes del capital no s'ha de confondre amb l'impost de patrimoni, que grava el valor d'un actiu, no pas les rendes. És a dir, l'IRPF taxa els diners que s'obtenen de fer treballar el patrimoni, mentre que l'impost de patrimoni en grava simplement el fet de tenir-lo. Alguns fiscalistes consideren que tenir els dos impostos alhora suposa fer pagar un doble impost sobre el mateix –el que en argot es diu doble tributació–, però el fet que un gravi la simple propietat d'un actiu i l'altre els rendiments obtinguts gràcies a l'actiu és el que permet a les administracions mantenir vigents les dues taxes.