Els joves que han redescobert els oficis: "Ni sabia que existia aquesta feina"

BarcelonaCap d'ells havia pensat que aquesta seria la seva primera opció quan, fins i tot abans d'arribar a la majoria d'edat, els van demanar que escollissin "què volien ser de grans". Els set testimonis amb què ha contactat l'ARA van acabar, tard o d'hora, estudiant oficis tècnics o industrials que –per la manca de treballadors disponibles– van molt buscats per les empreses. Són professions amb futur i sectors que tant els centres de Formació Professional (FP) com els mateixos gremis intenten fer més atractius per als joves que ara mateix naveguen entre l'oferta de cursos a la recerca d'una feina amb bones condicions laborals i oportunitats a llarg termini.

Mar Zafón, soldadora

Quan la Mar Zafón va estudiar el primer curs de mecànica –després d’haver deixat l’ESO amb 16 anys– no s’hi va llançar de cap immediatament. “Em feia gràcia perquè sempre he sigut molt curiosa i m’agraden els cotxes i les motos, però pensava tirar abans per la jardineria. Després vaig reflexionar i m’estimava més canviar rodes que plantar flors”, comenta. L’FP la va portar fins a un ofici que mai havia sentit esmentar, la matriceria, aquells professionals que es dediquen a fabricar les matrius amb les quals després es produeixen peces en sèrie. “És una feina molt bonica, molt delicada”, explica Zafón. Amb la mala sort que l’empresa on es va estrenar va quedar afectada per un expedient temporal de regulació d’ocupació (ERTO) amb el xoc de la crisi de subministraments a l’automoció i es va veure obligada a buscar una altra sortida. Sempre li havia agradat la soldadura i li van parlar del certificat professional que es podia cursar al Centre d’Innovació i Formació Ocupacional (CIFO) de Sant Feliu de Llobregat, una formació d’uns sis mesos amb una setmana de pràctiques. Encara que al sector hi ha força demanda, a Zafón li ha costat un any –en què ha fet altres feines temporals d'operària– fer-se lloc com a soldadora. “Ara no puc estar més contenta. Hi ha oficis de tota la vida que no tenim en compte i que són maquíssims”, diu. A més, destaca que les condicions del conveni del metall de la província de Barcelona (amb un sou base d'uns 24.900 euros bruts anuals en la categoria més baixa) es respecten, pot fer hores extra remunerades i cobra “prou bé” en comparació amb altres amics de la seva edat.

Joel Arjona, instal·lador d'energies renovables

El Joel Arjona estava a punt d’inscriure’s en un curs per a ferradors de cavalls, que ja havia fet un amic seu, quan la seva mare li va proposar una alternativa. “Jo havia estudiat electricitat tres anys abans i no m’havia agradat massa la part pràctica”, diu. També havia provat sort amb un cicle d’esports que va deixar quan va esclatar la pandèmia. Res l’acabava de motivar. “Ella havia trobat una formació del Gremi d’Instal·ladors del Baix Llobregat per fer d’instal·lador d’energies renovables”, relata aquest jove de 20 anys. Després de completar el curs de FP Dual i fer pràctiques en una empresa, continua treballant en el sector un any i mig més tard d’engegar aquest canvi laboral. “Cada dia és diferent perquè anem de casa en casa fent instal·lacions de plaques solars o aires condicionats. Ho he hagut d’aprendre tot des de zero. Jo pensava que sabia fer servir un trepant i he vist que no”, bromeja. Arjona va entrar en aquest ofici sabent que era una professió amb molta demanda de nous treballadors i ara ho confirma. Lamenta, però, que a l’institut mai li havien parlat d’aquesta sortida laboral i que només hi va arribar per casualitat després de donar molts tombs. “Pot ser una bona opció per a molta gent perquè fàcilment surts del curs amb un lloc de feina assegurat”, defensa. La majoria dels empleats d’aquest sector estan adscrits al conveni del metall, però moltes companyies acaben millorant aquests sous per atreure treballadors a una indústria amb dèficit de plantilla.

Carolina Rodríguez, electricista

Fa un any i mig que Carolina Rodríguez va emigrar des de Veneçuela. Allà era enginyera química, un títol que des que ha arribat a Catalunya i mentre tramita el seu permís de residència s’ha convertit en paper mullat. “Em vaig trobar que no podia convalidar els meus estudis i havia de trobar feina on fos, és a dir, a l’hostaleria”, diu. Aquestes feines les recorda com a “matadores”, amb horaris partits i torns de cap de setmana, així que finalment va decidir buscar una alternativa. “Vaig tirar per un ofici pràctic que no necessités gaire formació prèvia”, explica. Es va capbussar en l’oferta de cursos subvencionats pel SOC i li va cridar l’atenció el certificat de professionalitat de muntatge i manteniment d’instal·lacions elèctriques de baixa tensió. “Vaig pensar que aquesta és una feina que es necessita sempre i pots treballar tant com a autònom com per compte d'altri”, indica. A més, li semblava un repte afegit que fos un sector tan masculinitzat. És l’única dona en tot el curs. “Sembla que les noies no ens atrevim tant amb aquest tipus de tasques i jo mateixa hi vaig entrar amb por perquè no sabia què esperar de la part pràctica. Sabia que amb la teoria me’n sortiria perquè ja tinc coneixements de física i matemàtiques, però em preocupava el muntatge”, reconeix. Amb el temps, s’ha acostumat als cables i és optimista de cara a les possibilitats de trobar feina quan acabi aquests estudis: “També em veig programant l’arrencada de motors industrials, hi ha moltes oportunitats”.

Marc Perales, dissenyador industrial 

A Marc Perales l'apassionen els viatges i sempre que podia es dedicava a organitzar rutes per a amics i coneguts. Per això va estudiar un grau superior que li permetés treballar en una agència de viatges, però quan va arribar a les seves primeres feines no va trobar-se amb l’oportunitat “adequada”. Després de fer de recepcionista i treballar a l’hostaleria tant a Barcelona com a Brussel·les, va descobrir per casualitat un curs del SOC de disseny industrial. “Era una porta que tenia mig oberta, com un pla B on redirigir-me en cas que no pogués continuar amb el turisme”. Un any després d’haver començat un curs de FP per entrar en aquest nou sector, creu que va prendre la “decisió correcta”. “He descobert un món nou ple de possibilitats i imaginació, on es pot crear qualsevol tipus de peça o superfície”, comenta Perales. Per ara, ha fet pràctiques en una empresa de Martorell fent el disseny d’una màquina en 3D i ja es troba en cerca activa de feina com a delineant. “Quan hi vaig entrar no sabia del tot on m’estava ficant, però havia sentit que era un negoci rendible i on hi havia demanda. Ara he vist que n’hi ha més de la que esperava”, comenta.

David Visiga, soldador

El David Visiga, que ara té 24 anys, va entrar al mercat laboral a través del sector de la distribució, fent de reposador i caixer en una cadena de supermercats catalana. “Després vaig seguir de repartidor amb una furgoneta i com qualsevol persona que tot just comença a treballar l’experiència va ser bona, però vaig veure que pel que fa als sous no era el millor sector”, admet. Però va ser treballant per a una altra empresa familiar de la construcció on va descobrir per casualitat una nova sortida professional. “Em van demanar que els ajudés a muntar unes estructures de ferro i em va agradar tot allò de soldar i arreglar coses amb les meves pròpies mans”, explica el David. Després d’aquella experiència va decidir “llançar-se a la piscina” i apuntar-se a un curs de soldadura, ja que el seu padrastre també s’hi dedica i l’hi havia recomanat. “A l’hora de trobar feina imagino que serà com a tot arreu, cal moure’s i arribar a l’empresa i a les condicions laborals adequades”, diu. De moment ha començat amb el curs de soldador bàsic de manteniment al centre de FP CIFO Sant Feliu de Llobregat i farà el següent de soldadura oxigàs i MIG/MAG per seguir aprenent noves tècniques.

Abril Nogué, operadora de maquinària

L’Abril Nogué és l’única dona al taller on treballa fent el manteniment dels motlles de la maquinària i es dedica a retocar les peces. “Em tracten molt bé”, diu. Té 18 anys i fa nou mesos que es va endinsar en la indústria, després de deixar la carrera de veterinària. La feina la combina amb un curs a la Fundació Eduard Soler, subvencionat pel Consorci de Formació Contínua, on està aprenent a fer servir el torn i el control numèric, el sistema que es fa servir per controlar els moviments d’una màquina. “Em veig quedant-me en aquesta feina durant molts anys. Hi ha molta demanda i no hi ha gaire gent que estigui tirant per aquí. En els 15 anys d’història de l’empresa on soc ara mai havien tingut un aprenent”, remarca. De fet, ella mateixa no sabia que existia aquest ofici i els seus amics encara se sorprenen quan els explica en què consisteix. “M’ha sorprès perquè pensava que era un treball més físic i ara està més mecanitzat. Jo tenia la imatge d’homes fent moltes coses a mà, per això en un principi no estava tan segura d’entrar-hi, però he vist que hi ha més sistemes que t’ajuden a evitar certs esforços”, argumenta. Als joves que també dubtin sobre les opcions de futur en la indústria, Zafón els recomana que ho provin i descobreixin si els agrada: “Som molt joves i no perds res. Si no, sempre seràs a temps de canviar”.

David Maqueda, programador web

L'última dècada, David Maqueda se l’ha passat viatjant per tot Europa i l’Amèrica del Sud amb una companyia de dansa, titelles i mim. Va estudiar interpretació a l’Institut del Teatre i des d’aleshores s’havia dedicat a fer de director i tècnic d’il·luminació i so de diferents espectacles. “Han sigut deu anys molt bons, però va arribar un moment en què vaig decidir aturar-me”, recorda. Aquesta pausa va servir-li per aprofundir en la idea de sumar la passió pel teatre amb una aplicació més tecnològica i la següent conseqüència va ser apuntar-se a un curs d’introducció a la programació al CIFO La Violeta, a Barcelona. “Jo, d’aquest camp no en tenia ni idea, però va ser un descobriment que em va agradar. Mentalment, em va anar molt bé perquè era un canvi total de manera de pensar: d’una cosa tan subjectiva com el teatre a una altra que funciona o no funciona com el desenvolupament web”, argumenta Maqueda. Després de gairebé set mesos de formació, unes pràctiques i un estiu buscant feina, a l’octubre va començar a treballar com a programador per a una empresa francesa. “He tingut molta sort perquè normalment no va tan de pressa quan no tens gaire experiència”, matisa. En els últims mesos, però, ha deixat de treballar en caps de setmana com quan era al teatre i també ha descobert que al sector tecnològic és habitual que les empreses competeixen per millorar condicions laborals i evitar que la plantilla marxi.