Alimentació

L’aterratge de la sidra al país del cava

Un pagès de l’Horta de Lleida se suma a sidreries ja establertes a la Vall d’Aran, el Solsonès i, sobretot, a l’Empordà

Joan Blanch,  distribuidor de fruita i elaborador de sidra.
4 min

LleidaLa cultura de la sidra és patrimoni dels països nòrdics (el Regne Unit, Alemanya i França) o de zones de l’estat espanyol com Astúries, el País Basc, Cantàbria i Galícia. A Catalunya, és purament residual. Ni tan sols existeix cap associació que integri la mitja dotzena de productors que avui comercialitzen aquesta beguda. És, de fet, una activitat que aquí té poc més de deu anys d’història i que alguns veuen com un nínxol de mercat encara per explotar.

L’últim agosarat ha estat Joan Blanch, un agricultor de l’Horta de Lleida que s’hi acaba de llançar amb una petita producció de 1.200 ampolletes (400 litres). Elabora la sidra amb poma de la seva pròpia collita. Sota les marques Padrí i Padrina, el pagès lleidatà inicia la comercialització de dues sidres molt semblants (sols es diferencien pel color) i que volen retre un homenatge als seus avantpassats. Amb una base de poma golden i un percentatge menor de granny smith i pink lady, aquesta sidra lleidatana és fruit de tres anys de recerca, viatges a Astúries i un procés de prova-error. “Veurem com funciona, però estic segur que les existències se m’acabaran de pressa”, avança Blanch, que destina el 90% de les seves collites al consum de poma de taula i la resta, a l’elaboració de sucs i melmelades. “Amb el preu de la fruita no ens guanyem prou la vida i hem de diversificar la nostra activitat”, justifica.

La principal productora de sidra a Catalunya és la família Frigola, propietària d’una finca al massís del Montgrí (Baix Empordà). Des d’allí, aquesta empresa familiar de tres generacions comercialitza Mooma, una sidra que, des de l’any 2016, dona sortida a una bona part de les seves pomes. Són aquelles que, pel seu mal aspecte, no tenen lloc al mercat agroalimentari i, des de fa anys, en fan també sucs. Pau Frigola, el fill dels propietaris i actual gerent, assegura que van passar més de quatre anys investigant el procés d’elaboració, “dedicant totes les vacances a visitar sidreries per Europa”. 

Actualment, ja elaboren més de 70.000 litres anuals, una quantitat que ha anat augmentant gràcies a la demanda dels restaurants que regenten. “Sense ells, difícilment podríem donar sortida a tota la sidra que produïm, en un país on no hi ha costum de beure’n”, admet Frigola. Si a finals d’any en sobra, l’acaben convertint en vinagre per als seus plats. “El nostre és un projecte de 360 graus”, confirma Frigola.

A Celrà, molt a prop dels productors de Mooma, n’hi ha un altre que treballa amb un concepte molt diferent. Es tracta de Marc Fuyà, propietari de la sidra Serps des del 2020. Produeix uns 6.000 litres, tot i que la majoria són per a exportació (França, Suïssa, el Regne Unit i, fins i tot, els Estats Units). Els seus coneixements de la sidra venen dels anys que va passar a Londres, però actualment és un ferm defensor del cultiu de pomes autòctones del Gironès, l’Empordà i, fins i tot, de la Garrotxa, i del procés ancestral de la fermentació de la sidra. 

“Estic malvivint d’això”, admet. Fuyà lamenta que la sidra estigui devaluada al nostre país. I és que les seves ampolles costen dotze euros, mentre que una d’asturiana pot arribar a vendre’s per dos. Per això està projectant l’obertura d’un bar on pugui maridar la seva beguda amb una gastronomia de qualitat. “Quan la gent prova una bona sidra, acaba obrint la ment”, assegura.

Els pioners catalans

La sidra a Catalunya va néixer a la Vall d’Aran. El 2012 Henning Gerdt, un alemany de Preetz, un poble a tocar amb Dinamarca, va aterrar fa més de trenta anys a Les i, amb tot el que el seu pare li havia ensenyat, va començar a comercialitzar la sidra Arandeterra, amb el seu soci Carles Macías. 

Un any després, els dos productors van decidir separar-se i Gerdt va crear la marca Arantast. Tots dos segueixen en actiu, però per separat. Produeixen poc més de 2.000 litres cadascú, amb filosofies diferents, però amb un denominador comú: cap dels dos pot viure exclusivament de la sidra. “Aquí no n’hi ha tradició, tothom beu vi, cava i cervesa, i ens falta suport”, reconeix Macías, que produeix majoritàriament per al mercat aranès. “Sort en tenim, del turisme”, reconeix. “A Catalunya cal més esforç perquè la sidra s’acabi consolidant”, afegeix el seu exsoci alemany. 

Una altra supervivent és la sidra de Biolord, una cooperativa de la vall de Lord, a Guixers (Solsonès). “Nosaltres ens guanyem la vida venent pomes”, assegura el seu president, Josep Pintó, que adverteix que sols un 10% de tota la seva collita ecològica va a parar a sucs i a les seves tres varietats de sidra. També provenen d’aquelles pomes que, pel seu mal aspecte, no poden comercialitzar. La sidra la fa un soci francès d’Arieja (al nord d’Andorra).

Malgrat la valentia d’alguns, d’altres ja han hagut de tancar les portes per culpa de la poca rendibilitat. Es tracta de la sidra Riera Badias, de Preixana (a l’Urgell), propietat d’una catalana i un basc que fa pocs mesos va haver d’aturar la producció. “La nostra sidra agradava, però no vam poder suportar les despeses”, admet Elena Bayo, que assegura que la idea és traspassar tot l’equipament perquè algú altre continuï. 

La veritat és que no és fàcil. El sector de la sidra, incipient i poc valorat a Catalunya, sembla haver tocat sostre amb una producció irrisòria. “A veure si algun dia ens en sortim de vendre-la”, confia el lleidatà Joan Blanch.

stats