L'economia estancada de la Xina posa el món en alerta

XangaiDurant més d'un quart de segle, la Xina ha estat sinònim de desenvolupament implacable. A mesura que els seus 1.400 milions de persones van agafar gana per les mercaderies del món –pel·lícules de Hollywood, electrònica de Corea del Sud, mineral de ferro extret a Austràlia–, l'economia global va ser impulsada per un motor aparentment inesgotable. Ara aquest motor està començant a fallar i suposa riscos alarmants per a les llars xineses i les economies de tot el planeta. Havent sigut durant molt de temps la peça central d'una versió de la globalització que millora els beneficis, la Xina s'ha convertit en el comodí definitiu en un moment d'extraordinària incertesa per a l'economia mundial. Però els riscos s'han vist amplificats en les últimes setmanes.

Primer va arribar la notícia que l'economia de la Xina s'havia desaccelerat substancialment a la primavera i extingia les esperances d'una expansió sòlida després de l'aixecament de les restriccions extremes pel covid. Aquesta setmana es van aportar dades que mostren que les exportacions de la Xina han disminuït durant tres mesos consecutius, mentre que les importacions han caigut durant cinc mesos consecutius, un altre indicador de les perspectives deficients.

Després, els preus han caigut en una sèrie de béns, des d'aliments fins a apartaments, aixecant la sospita que la Xina podria estar a la vora de l'anomenada deflació –caigudes sostingudes dels preus–, presagi d'una activitat comercial anèmica. I, per aprofundir en l'angoixa del mercat immobiliari de la Xina –la intersecció de les finances, la construcció i la riquesa de les llars–, un important promotor immobiliari, Country Garden, no va pagar els seus bons i estima que va perdre fins a 7.600 milions de dòlars en la primera meitat del curs.

Per als treballadors i les llars xineses això va suposar problemes. A tot el món, el debilitament de l'economia xinesa va comportar una reducció de la demanda de productes principals, des de la soja collida al Brasil fins a la carn de vedella criada als Estats Units i els productes de luxe fets a Itàlia. "La desacceleració a la Xina definitivament afectarà les perspectives econòmiques mundials", diu Larry Hu, economista en cap de la Xina de Macquarie, la firma australiana de serveis financers amb seu a Hong Kong. "Com que la Xina és ara el primer consumidor de productes bàsics del món, l'impacte serà bastant gran".

Durant l'última dècada, la Xina ha estat la font de més del 40% del creixement econòmic mundial, en comparació amb el 22% dels Estats Units i el 9% dels 20 països que utilitzen la moneda euro, segons una anàlisi recent de BCA Research. A la preocupació s'hi afegeix la sensació generalitzada que les autoritats xineses estan limitades en les seves opcions per revitalitzar l'economia, atès que el deute creixent s'estima ara en el 282% de la producció nacional (més que el dels Estats Units).

L'estratègia del govern

El govern ha dissenyat programes destinats a estimular la despesa dels consumidors i la inversió de les empreses. Però els detalls han estat opacs i han deixat la impressió que els governs locals es quedaran atrapats en el projecte de llei. De fet, els governs locals són al centre de les preocupacions per la crisi del deute, perquè fa anys van demanar préstecs de manera agressiva per finançar la construcció de carreteres, ponts i polígons industrials.

Tot això s'està desenvolupant a mesura que el govern del Partit Comunista de la Xina intenta la transició d'una economia impulsada per inversions dirigides per l'estat en infraestructures i exportacions cap a una economia liderada per la despesa dels consumidors nacionals. L'antic model ha seguit el seu curs. Va funcionar notablement bé durant les dues dècades que abasten el mil·lenni, quan el govern va finançar ports, xarxes elèctriques i altres obres bàsiques per a un auge de fàbriques liderat per les exportacions. Al mateix temps, els empresaris privats van iniciar algunes de les empreses tecnològiques més innovadores i valuoses del món. En anys més recents, molts s'han vist limitats per una repressió reguladora supervisada pel president Xi Jinping.

A la resta del món, i especialment als Estats Units, l'exponencial creixement de les exportacions de la Xina, combinat amb la pèrdua de llocs de treball a les fàbriques nacionals, ha provocat conflictes pel comerç. L'administració de Trump va imposar aranzels generals a les importacions xineses. L'administració de Biden ha continuat amb aquesta política, afegint prohibicions a la inversió en sectors clau de la Xina, com ara els xips informàtics avançats. 

Davant les hostilitats entre Washington i Pequín i castigades durant la pandèmia per les dificultats per traslladar els productes de les fàbriques xineses als minoristes d'Amèrica del Nord i Europa, les empreses multinacionals han traslladat les comandes de fàbrica a països com el Vietnam, l'Índia i Mèxic. Per als polítics xinesos, les alteracions en la geografia del comerç internacional han afegit urgència a la transició cap a una economia centrada en el poder de despesa nacional.

L'estalvi xinès

Les llars xineses han estat durant molt de temps uns dels estalviadors més prodigiosos de la Terra. Durant el primer semestre d'aquest any, els dipòsits totals de les llars al sistema bancari xinès van créixer uns 12 bilions de iuans xinesos (1,7 bilions de dòlars), l'expansió més gran en una dècada. Però l'augment de l'estalvi, així com la feblesa de la inversió i la despesa dels consumidors, sembla reflectir una erosió general de la fe pública. Durant la pandèmia, la política va passar del bloqueig total a cap control, el que l'economista Adam Posen va anomenar recentment "covid econòmic llarg".

Per als consumidors de la Xina, una part del desig addicional per emmagatzemar diners en efectiu reflecteix el reconeixement generalitzat que la propietat immobiliària és una història plena de finals infeliços. Dècades de sobreinversió per part dels promotors han donat lloc a ciutats senceres plenes de blocs d'apartaments buits. A mesura que els preus cauen, els desenvolupadors estan aturant els projectes a la meitat, deixant esquelets de gratacels. Aquesta història ha provocat comparacions amb el Japó, on l'esclat d'una bombolla immobiliària especulativa a principis dels anys noranta va portar el país a tres dècades de decadència. El centre de la caiguda del Japó va ser la deflació, un terme que provoca calfreds als economistes.

La deflació entra en les expectatives bàsiques d'una societat, destrueix incentius per gastar, ampliar empreses o contractar treballadors, donada la probabilitat que tot sigui més barat més endavant. El que és per als individus un estalvi racional, desemboca en declivi per a la societat. La majoria dels economistes creuen que la Xina evitarà aquest destí. La caiguda dels preus es podria capgirar aviat. En l'escenari més optimista, el govern dissenyarà una transició gradual cap a un creixement més lent, intercanviant llocs de treball a les fàbriques per llocs de treball en serveis, alhora que conté les pèrdues immobiliàries. No obstant això, si el deute que sobrevola l'economia de la Xina limita la potència de resposta del govern, podria provocar els pitjors temors: una caiguda dels preus de l'habitatge, seguida de costosos rescats de prestadors amb dificultats i un èxode indisciplinat de diners.

Les exportacions i importacions de la Xina representen col·lectivament el 40% de la seva producció econòmica total, va assenyalar Yasheng Huang, professor d'economia a la Sloan School of Management de l'Institut Tecnològic de Massachusetts, en una conferència al maig. Moltes de les importacions de la Xina són components per a productes de fàbrica exportats. Així, com més cauen les exportacions de la Xina, més cauen les importacions, també: un bucle de retroalimentació de fortunes decreixents. Això arrossega llocs de treball i ingressos, deia Huang: "No hi ha manera que sigui una història feliç".

Copyright by The New York Times