PalmaLluís Torrens és llicenciat en Economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i director d’Innovació Social a l’Àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona. També forma part de la Red Renta Básica i dijous va participar en una conferència a la Universitat de les Illes Balears per parlar sobre com impulsar la renda universal.
La cobertura de l’Ingrés Mínim Vital (IMV) només ha arribat al 3,5% de les famílies balears, segons dades de maig del Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. És un fracàs?
— Molt gran. El Ministeri volia arribar a 850.000 llars, però fa tres setmanes informà que en duen 260.000. Extraoficialment, una font de la institució m’ha dit que ja se n’han beneficiat 300.000, però no deixa de ser una xifra molt per sota del que estava previst i de la qual cal descomptar les famílies que cobraven alguna renda autonòmica. El fracàs es deu a una combinació de factors. Els requeriments per rebre l’ajuda són molt estrictes perquè es donen a partir dels ingressos de l’any anterior. La tramitació es va decidir que es fes per internet a causa de la pandèmia i no es va tenir en compte la bretxa digital. Quan la petició de l’ingrés es posà en marxa, el sistema va col·lapsar pel gran nombre de sol·licituds rebudes.
Per què les ajudes socials, en general, no arriben a qui les necessita i tampoc solucionen la pobresa?
— Per a molta gent, demanar una ajuda implica un esforç molt gran perquè no saben com fer-ho o desconeixen les conseqüències que els durà; un pot estar treballant en negre i pensar que, si rep una prestació, l’investigaran i el multaran. En el cas de les classes mitjanes empobrides també hi ha un element de vergonya, mentre que en altres casos existeix una manca de comprensió idiomàtica, com passa amb alguns migrants. Els que cobren una ajuda pateixen la trampa de la pobresa. Si es beneficien de la subvenció i reben una oferta de feina, que quasi sempre és precària i temporal, s’estimen més no treballar per por de perdre l’ajuda. Estan encadenats a no treballar per no perdre la prestació. Això fa que treballin en negre, de manera que no cotitzen i perden la possibilitat de tenir una pensió. Seran pobres fins que morin. És un problema gravíssim que afecta molta gent.
La solució és la renda bàsica universal?
— Fem com passa amb la salut i l’educació, on no has de demostrar res per gaudir d’aquests serveis. La renda és el dret que tothom cobri una ajuda per tenir garantides les necessitats mínimes.
Com es finançaria?
— Amb impostos, i els rics haurien de pagar més. Calculam que, amb la renda universal, un 80% de la població guanyaria o es quedaria igual i el 20% més ric sortiria perdent. El mètode és fer-ho sobre l’impost de la renda, adaptat a cada cas. També apujant els impostos de successions i d’herències, perquè, quan moris, una part important se la quedi l’Estat per redistribuir. Per finançar la renda es podrien incrementar els tributs ambientals fins a igualar-nos a la resta d’Europa; eliminar l’IVA reduït; suprimir les ajudes socials que siguin inferiors a la renda; augmentar l’IRPF i l’IBI; i cobrar impostos sobre les transaccions financeres i especulatives. Hi ha discussions sobre quant es podria cobrar, però estimam que serien uns 10.200 euros a l’any.
Quines experiències s’han fet i com han funcionat?
— No hi ha casos en què s’hagin posat en marxa rendes que cobreixin tothom, però sí experiments similars. A l’estat d’Alaska, als anys 70, es va decidir que els guanys dels pous de petroli es repartissin com una renda bàsica. A Dinamarca, si quedes a l’atur, cobres, com a mínim, 2.000 euros. No és una renda, però és com si la tinguessis i amb un nivell d’ingressos elevadíssim. A més, per cada any viscut al país, més alta és la pensió rebuda. Finlàndia també va fer un experiment amb 2.000 persones, a les quals es donaven 560 euros i una ajuda per pagar l’habitatge. Els participants que rebien l’ajuda volien continuar treballant. A Seül s’estan donant unes prestacions d’uns 200 euros, que es paguen amb una moneda local per potenciar el comerç de proximitat.
Rebre un ingrés garantit creis que ens convertiria en ganduls, com argumenten alguns retractors de la renda?
— Els experiments fets diuen que no. A la Red Renta Básica hem fet dues enquestes, i la majoria de participants deien que continuarien treballant. Fins i tot podria incentivar la feina. Qui la deixàs ho faria per cuidar infants o estudiar.
Sou director d’Innovació Social a l’àrea de Drets Socials, Justícia Global, Feministes i LGTB de l’Ajuntament de Barcelona. Què heu fet per avançar en la vostra proposta?
— Hem fet el projecte B-MINCOME, una prova pilot per comparar diferents rendes i veure quina és més eficient. El projecte està aturat i estam reflexionant, a l’espera de com es desenvolupa l’IMV i la renda garantida. Barcelona, però, no té les eines fiscals per fer-ne una d’universal. L’únic que controlam és l’IBI; és l’Estat qui té la capacitat real per fer-ho. Un bon model aplicable a Espanya seria establir una renda per a tothom, que les comunitats en tinguessin una altra que es donàs en funció del cost de la vida de cada regió i que els ajuntaments més grans poguessin donar ajudes especials per accedir a l’habitatge.
El Fòrum Econòmic Mundial, integrat per grans elits, ja ha emès senyals favorables a la renda, perquè pot evitar futurs conflictes socials associats a l’increment de la precarització i la pobresa. Defensau la mateixa proposta?
La prova del cotó sobre la renda universal és com es paga. El model liberal proposa rebaixar l’estat de benestar per pagar-la, eliminant l’educació i la salut gratuïta. La visió progressista, que és majoritària entre els qui la defensam, considera que la renda ha de ser un altre pilar de l’estat de benestar. Es tracta de canviar el funcionament del model. L’efecte redistributiu que tindria la renda universal és brutal.