El lent declivi de la classe mitjana

BarcelonaLa icònica imatge de l'Espanya del Seat 600 que prosperava i constituïa una nova classe social amb capacitat de consumir i l'ambició i possibilitat de pujar en l'ascensor social ha anat quedant antiga. I no tant per la llunyania històrica –ha passat ja mig segle des d'aquell boom– ni tampoc pel model automobilístic que caracteritzava l'època: és, sobretot, perquè la puixança i optimisme del moment han quedat superats per un temps econòmic molt menys vibrant pel que fa a la classe mitjana.

La definició de classe mitjana ja és, per si sola, controvertida i el consens entre els economistes és que no hi ha consens sobre com definir-la. Normalment, la classe mitjana s'associa a les famílies que es troben al mig de la distribució de la riquesa d'un país, però el fet que hi hagi països més rics i més desiguals que d'altres pot fer variar la concepció del que és la classe mitjana segons cada territori. Dit d'una altra manera, no és el mateix tenir una riquesa (o uns ingressos) equivalent a la mitjana de la població a Noruega que al Sudan.

De fet, l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE, l'organització que agrupa les economies més riques del món) dona una definició bastant tècnica de què és classe mitjana: qualsevol persona amb uns ingressos d'entre el 75% i el 200% de la renda mediana d'un país. Però no és l'única definició. "Diverses institucions utilitzen la distribució de la renda per classificar com a classe mitjana aquelles llars que es troben entre el percentil 30 i 60", és a dir, "el terç de la societat que es troba al centre de la distribució de la renda", explica un informe de CaixaBank Research. Això vol dir que, en el cas de Catalunya, l'any 2019 entrava dintre de la classe mitjana qualsevol persona amb uns ingressos anuals d'entre els 16.700 i els 41.900 euros.

Aquestes definicions, però, presenten tres problemes. El primer és el ja esmentat: no viu igual un sudanès amb una renda igual a la mediana del seu país que un noruec. El segon és que si un país pateix una crisi econòmica que ensorra l'economia i els sous, les condicions de vida de la gent considerada de classe mitjana empitjoraran. I el tercer és que no té en compte altres variables, sobretot el patrimoni personal (és a dir, la riquesa) i la capacitat potencial de prosperar econòmicament, fet que pot ser causat per variables tan diferents com el nivell educatiu, el barri on es viu o l'empresa on es treballa.

Malgrat això, sí que molta gent té una certa imatge mental de què és una família de classe mitjana: els adults tenen feines estables i relativament ben remunerades, habitatge de propietat (pagat o encara amb la hipoteca a mitges) i cotxe. Els fills podran estudiar, si ho volen, a la universitat. I tots tenen una despesa alta en oci i cultura: teatre, cinema, llibres, restaurants. A Europa, se'n van de vacances cada estiu, sovint a l'estranger, i s'allotgen en hotels o apartaments. Als Estats Units, el nombre de cotxes puja a dos o tres i viuen en una casa amb garatge i jardí. "El somni de pertànyer a la classe mitjana està associat amb assolir un bon nivell de seguretat i confort financer: poder pagar les factures a temps, tenir estabilitat en l'ocupació o poder estalviar per a la jubilació", explicava en un article del 2019 l'economista de CaixaBank Research Josep Mestres.

Malgrat les dificultats de tenir una definició precisa, el fet és que hi ha un consens que el declivi de la classe mitjana des de finals de la dècada dels 70 és un dels elements que explica l'evolució política, social i econòmica en bona part de les economies desenvolupades. Un bon exemple són els Estats Units, on l'any 2021 aproximadament un 50% de la població era de classe mitjana, mentre que el 1971 el 61% responia a aquesta definició, una tendència que es repeteix a les economies avançades, però a un ritme menys acusat: entre els anys 80 i el 2015 la classe mitjana va passar de representar un 64% a un 61% de la població dels països de l'OCDE, segons un informe de la mateixa organització. A Espanya, la xifra era del 59,7% el 2017, uns 3,7 punts menys que trenta anys enrere.

Per què aquest fenomen? Una de les raons principals és l'evolució dels salaris. "Als països avançats, els ingressos de les classes mitjanes han tendit a estancar-se" des de l'esclat de la crisi financera, segons CaixaBank Research, i les classes mitjanes i treballadores viuen, bàsicament, del que guanyen treballant (o de les pensions que han obtingut després d'anys de feina). Però als sectors més rics de la població aquest estancament salarial no els afecta, perquè poden viure dels rendiments dels actius que tenen en propietat, siguin immobles, inversions financeres o dividends empresarials, i en cas de necessitat extrema, vendre's part del patrimoni i aconseguir així diners.

En aquest sentit, destaca la recerca feta per l'economista francès Thomas Piketty, que apunta que l'augment de les desigualtats que han erosionat la classe mitjana a Occident respon en gran part al fet que, en les últimes dècades, els rendiments del capital creixen a un ritme més ràpid que el conjunt de l'economia mundial. Això dona un pes cada vegada més elevat al capital sobre el treball al conjunt de l'economia, fet que augmenta la desigualtat i allunya el nivell de vida de les classes mitjanes dels sectors més rics de la societat.

En el seu llibre Angrynomics, els economistes Eric Lonergan i Mark Blyth, catedràtic d'economia política internacional de la Universitat de Brown, apunten que el declivi de la classe mitjana respon al canvi de paradigma econòmic aplicat a escala internacional als països més rics. Segons la seva hipòtesi –que comparteixen altres economistes de renom, com ara el premi Nobel d'economia Joseph Stiglitz–, a partir de la Segona Guerra Mundial els governs europeus i nord-americans van veure's obligats a aplicar polítiques econòmiques basades en les idees de l'economista britànic John Maynard Keynes per mirar de cohesionar la societat i tancar les ferides d'uns anys traumàtics.

Keynes era un ferm defensor del paper del sector públic (als anys 30 ja va proposar a la Casa Blanca incrementar la despesa governamental per recuperar l'economia nord-americana de la Gran Depressió que va colpejar el país) per mantenir el creixement econòmic i, per extensió, que es creï ocupació. Durant aquests anys, la plena ocupació va ser l'objectiu principal dels governs, en una política que va tenir lloc en economies tancades, amb molt de pes de la indústria, sindicats forts i una gran intervenció pública per redistribuir la riquesa: els més rics pagaven molts impostos, que els governs transformaven en serveis socials, des de la sanitat pública fins a escoles, beques o habitatge de protecció oficial. Durant molts anys, el tipus màxim de l'IRPF als EUA va ser del 90%, una realitat que avui seria impensable.

L'impacte de les crisis

Amb les crisis del petroli i l'enorme inflació de finals dels 70, un nou corrent més liberal es va anar imposant –liderat per la primera ministra britànica Margaret Thatcher i el president dels EUA Ronald Reagan–. Aquell nou credo econòmic va anar desfent, durant quasi quaranta anys, bona part de les polítiques redistributives de la generació anterior. Actualment, el tipus més alt de l'IRPF als EUA no arriba al 40% i la plena ocupació no és la principal preocupació dels bancs centrals, que tenen com a primer mandat mantenir a ratlla la inflació.

Les dades donen la raó a aquesta hipòtesi: la gran frenada dels sous es produeix a partir dels anys 80. Per exemple, als EUA, entre el 1947 i el 1978, els sous i la productivitat van créixer pràcticament al mateix ritme. Això feia que els guanys productius de les empreses es traduïssin en una actualització dels sous dels treballadors, segons un informe del think tank nord-americà Economic Policy Institute. A partir del 1979, però, la tendència va canviar: entre aquell any i el 2022, la productivitat va augmentar un 64,7%, mentre que el sou per hora treballada es va apujar només un 14,8% de mitjana.

El problema, que té conseqüències en l'àmbit socioeconòmic i també en la política, no té una solució clara. I la classe mitjana, indefinible i amenaçada, s'ha hagut d'acostumar a mirar avall.