El miratge de l'ascensor social a Espanya
Les dones i les províncies del sud són les menys afavorides per aconseguir la millora socioeconòmica
MADRID"Si no arribes a l'objectiu que t'has marcat, és perquè no t'has esforçat prou". Si bé aquest missatge sobrevola constantment la societat, en particular el col·lectiu de joves, el cert és que darrere s'hi amaga una realitat més crua: la de la falta d'igualtat d'oportunitats. En concret, a Espanya és 24 cops més fàcil acabar entre el top 1% –és a dir, entre l'1% de població que té més renda– si es prové d'una família del percentil més alt que si es prové del llindar més baix, és a dir, d'una família amb pocs ingressos.
Aquesta és una de les conclusions de l’investigador de la Paris School of Economics i membre del think tank Future Policy Lab Javier Soria en l'informe L’ascensor social a Espanya, publicat recentment per Esade EcPol. L’estudi se centra en la mobilitat intergeneracional de la renda; és a dir, posa el focus en el nivell d’ingressos al qual arriben els fills en funció de la renda dels seus pares. Quan un país registra una alta mobilitat intergeneracional vol dir que l’èxit econòmic d’una persona depèn menys de l'estatus socioeconòmic de la família: el que popularment es resumiria com un "bon funcionament de l'ascensor social", apunta el document.
"A Espanya, néixer en una família amb pocs ingressos condiciona les oportunitats d'educació i desenvolupament molt més que en altres països europeus", assumeix el mateix govern espanyol a l'informe Espanya 2050. L'engranatge de l'anomenat ascensor social no funciona bé. Si bé l'Estat se situa en una posició intermèdia, és a dir, entre països com Austràlia o Suïssa, on hi ha una alta mobilitat intergeneracional, i els Estats Units o Itàlia, on els ingressos dels pares influeixen “en gran manera” sobre els ingressos dels fills, especialment entre els nivells més alts de la distribució de la renda (com es pot veure en el primer gràfic). Com a tall d’exemple, els fills de famílies amb uns ingressos més alts acaben amb una renda mitjana 20.000 euros superior que la dels fills d'una família mitjana (del percentil 50).
"Diem que l'ascensor social està espatllat, però en una democràcia no hi hauria d'haver un ascensor social", afegeix el sociòleg i professor de la Universidad Complutense de Madrid César Rendueles, que prefereix parlar de "mobilitat horitzontal de la societat". Ell és una de les moltes veus que ha posat en el punt de mira la lògica de la meritocràcia; és a dir, que els èxits d'una persona són exclusivament fruit dels seus propis mèrits, deixant de banda les dimensions econòmiques o socials. A ulls d'una part de la societat la meritocràcia ha de ser l'esquelet de la mobilitat intergeneracional, una idea amb la qual Rendueles és crític. "Al final acaba justificant la desigualtat, i no el foment de la igualtat", apunta el sociòleg. "Tots volem que ens operi el cirurgià més bo, però això no té a veure amb la meritocràcia, sinó amb el fet que sigui just i convenient que les persones amb talent ho puguin desenvolupar independentment del seu origen", sosté.
Bretxa de gènere i territorial
La mobilitat intergeneracional, però, no només està influenciada pels ingressos de les famílies, sinó que s’agreuja en funció de si s’és dona o home –les primeres en surten més castigades– o si la persona ha crescut en un lloc o un altre d'Espanya. En el primer dels casos, les noies registren una mobilitat intergeneracional pitjor que la dels nois. Per exemple, en aquelles famílies amb uns ingressos mitjans, les noies acaben al percentil 46, mentre que els nois al percentil 52. Pel que fa a les llars més pobres, en el cas dels fills un 15% arriben al quintil més ric, mentre que en el cas de les dones només són un 10%, segons es desprèn de l'informe.
La investigació apunta que, si bé és cert que en les últimes dècades ha millorat l'accés a l'educació, els avenços no s'han traslladat del tot al mercat laboral. "Hi ha hagut un progrés important", apunta l'economista i professora de la Universitat de Barcelona (UB) Judit Vall, que posa d'exemple els canvis en els permisos de maternitat i paternitat, "però encara hi ha molts vicis i discriminacions", afegeix.
Pel que fa a la bretxa territorial, hi ha una clara diferència entre les províncies del nord i el sud d'Espanya, tal com s'observa al mapa adjunt. Mentre que a Catalunya la mobilitat intergeneracional arriba al nivell de països com Escandinàvia, a Andalusia o les Canàries se situa a llindars similars als del sud dels Estats Units. Com a tall d'exemple, la província on els fills de les famílies pobres aconsegueixen ascendir més alt és Barcelona, on de mitjana arriben al percentil 53, que equival a una renda de 20.556 euros. Això suposa una diferència de 6.000 euros amb Cadis. "L'educació pública, la cohesió social o la segregació són alguns dels factors que expliquen aquestes diferències, apunta Soria, per bé que anticipa que és difícil treure conclusions generals fruit de la diversitat dels territoris. Vall també apunta a tenir en compte les diferències en la composició sectorial i empresarial dels territoris i posa d'exemple Barcelona, on s'ha captat més inversió al voltant de la tecnologia, un sector altament qualificat.
En aquest sentit, l'informe assenyala que hi ha zones que s'han convertit en "àrees d'oportunitat", és a dir que ofereixen més igualtat d'oportunitats, mentre que altres es caracteritzen per ser zones de "desigualtat persistent", un fet que ha portat molts joves a migrar dins l'Estat. "El punt és que no se segueixi afavorint només la mobilitat territorial, sinó que Cadis pugui tenir nivells com els de Barcelona", afegeix Soria.
Vall i Rendueles coincideixen en el paper "primordial" del sector públic "a l'hora de distribuir la riquesa" però també "de permetre la barreja de persones de diferents orígens". En concret, per a Vall un dels elements que ajuden més a aquesta igualació de les condicions o oportunitats professionals és el sistema educatiu". "Espanya compta amb una extensa xarxa pública de qualitat en tots els nivells, però falta el tram dels 0 als 3 anys, que és crucial", diu. Al seu torn, Rendueles apunta que "és impossible posar en funcionament un projecte igualitarista sense reformes fiscals".
Amb tot, Soria recorda que s'han quedat xifres pel camí. "Una limitació és la falta de dades", assumeix l'investigador en una conversa amb l'ARA. En concret, no apareixen aquelles persones que no fan la declaració de la renda i que, per tant, estan a les capes més baixes de la societat. "En tot cas, sabem que com a mínim tenim això [aquest nivell de mobilitat intergeneracional a Espanya], però si hi afegíssim més dades segurament la situació seria pitjor", apunta Soria.