L’home que va recórrer a l’emperador del Japó per intentar salvar Nissan
El secretari d'Indústria, Raül Blanco, s'ha convertit en una peça clau en els fons europeus, la reindustrialització de Nissan i la planta de bateries
El seu estat de WhatsApp ja és tota una declaració d’intencions: “Rock'n'roll actitud”, que és una cançó de Loquillo, un dels seus referents musicals. I rock'n'roll és just el que no li ha faltat durant els més dos anys (des del juliol del 2018) que porta Raül Blanco com a secretari general d’Indústria i de la Petita i Mitjana Empresa. Aquest barceloní nascut el 1975 i llicenciat en ciències econòmiques per la UB s’ha convertit en una de les peces clau per a projectes que condicionaran el futur de l’economia, tant catalana com espanyola. Entre aquests hi ha la gestió dels fons europeus, la reindustrialització de Nissan, que tancarà les seves plantes a Catalunya al desembre, o la recentment anunciada fàbrica de bateries “a prop de Martorell” impulsada pel mateix executiu espanyol, Iberdrola i Seat. De fet, des del consell de ministres s’apunta Blanco com la persona clau per decidir on s’acabarà fent aquesta planta.
El salt de Barcelona a Madrid el va fer sense paracaigudes. El primer govern de Sánchez –explica una font que fa més de 20 anys que el coneix– buscava un secretari d’Indústria, però només per pocs mesos, ja que el febrer del 2019 es convocaven de nou eleccions per al 28 d’abril. “Blanco va fer un pas valent, un all in”, detalla.
Venia d’una etapa de poc més d’un any a l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, on era director de serveis de desenvolupament econòmic i treball. Però la majoria de la seva trajectòria laboral la va fer a la Generalitat. Hi va estar 18 anys i mig, segons detalla ell mateix en el seu perfil a LinkedIn, i hi va ocupar diversos càrrecs: des de cap del servei d’estudis i publicacions fins a gerent d’estratègia industrial. La seva feina a l’administració catalana la va anar combinant amb la de professor d’economia aplicada a universitats com la de Barcelona i la Rovira i Virgili. Fins i tot es va posar en la pell de periodista fent de redactor d’economia en dues publicacions: 50x7 i Voces Económicas.
Tot i que al món de la indústria s’hi ha acostat bàsicament des del funcionariat, també el va mamar a casa des de petit. El seu pare va treballar com a operari a Philips, empresa que es dedicava a la fabricació de tubs per a televisors, i va patir el tancament de la factoria, amb manifestacions incloses. El mateix Blanco també va treballar durant una etapa curta a la planta just abans d’incorporar-se com a tècnic a la Generalitat.
“És diligent, honest, solvent, bona persona, treballador i sempre està a l’altra banda del telèfon, però no és especialment brillant”, coincideixen diverses fonts que han treballat amb ell en els últims anys. Tampoc tira la tovallola fàcilment. En les negociacions perquè es fabriqués un vehicle híbrid a les plantes catalanes de Nissan, i evitar-ne així el tancament, va moure tots els fils institucionals i diplomàtics que tenia al seu abast fins al punt de fer-li arribar un missatge a l’emperador nipó. L’esforç, però, va servir de poc.
Col·leccionista de corbates estampades
Tot i que algunes fonts asseguren que té un punt sindicalista, altres deixen clar que per sobre de tot és polític. És molt de partit, disciplinat i li costa pensar fora dels carrils marcats. “Si és molt d’esquerres? És tot el d’esquerres que són els socialdemòcrates. Això sí, respon al 100% allò que defensa el PSC”, concreten. Durant la seva carrera ha tingut com a aliats, entre altres, l’expresident José Montilla o el recentment estrenat ministre de Política Territorial, Miquel Iceta. En l’àmbit industrial se sent especialment còmode fent “plans Renove i pactant amb els sindicats”, en canvi es troba fora de la seva zona de confort en l’estratègia en recerca i desenvolupament (R+D). “No és el seu punt fort”, coincideixen qui el coneix.
En el seu vessant més personal, col·lecciona corbates estampades. En una entrevista publicada al diari digital Nueva Tribuna l’agost del 2019 assegurava que en tenia una cinquantena. “La de guitarres és una de les meves preferides, perquè soc fan de Bruce Springsteen i de Loquillo. Són la meva inspiració, a la vida fa falta actitud rock and roll”, deia.
En aquell moment assegurava que evitar el tancament de les plantes d’alumini d’Alcoa a Avilés i la Corunya (que va acabar comprant Parter Capital Group) va ser el major repte al qual s’havia enfrontat en els últims 20 anys. Però fa gairebé dos anys era impensable saber que un virus capgiraria l’economia mundial i convertia el seu desig de contribuir a millorar la indústria catalana i espanyola en una obligació.
