El Nou Llevant, la pròxima víctima de la gentrificació

PalmaNomés entrar a Palma venint de l’autopista de Llucmajor o per la via de cintura cap al passeig Marítim, salten a la vista els múltiples blocs de pisos d’obra nova que s’estan construint al Nou Llevant. Un barri que va començar la seva “regeneració” a partir del Palau de Congressos, amb el gran hotel de Melià, i ara s’hi aixequen pisos destinats a butxaques benestants. Un perfil de persones que s’allunya de la realitat del barri, que sempre havia estat considerat una barriada popular.

És una reconversió que fa anys que es va plantejar. De fet, el Pla Especial de Reforma Interior de la Soledat i el Polígon de Llevant data del 2002 però, segons explica l’antropòleg social Marc Morell, de la Universitetet i Bergen, normalment les reformes urbanes a la ciutat s’estorben gairebé 20 anys a començar-se a executar, com és el cas. Aquesta en concret, segons indica Morell, va rebre un gran impuls el 2016, l’Any Ramon Llull. Llavors va ser quan es varen posar damunt la taula iniciatives culturals com la Caixa de Música, el projecte licitat d’una nova seu per a la Fundació Orquestra Simfònica de les Balears que havia de servir per obrir la ciutat cap al Nou Llevant.

El cas és que el barri està canviant d’ús i de destinatari. Segons el Pla General d’Ordenació Urbana del 1985, la zona que comprèn des del Molinar fins al Polígon de Llevant havia de ser d’habitatge social. Ho explica qui va ser el batle de Palma aquells anys, Ramon Aguiló, que reconeix que discrepa de l’adjectivació de la nova forma del pla urbanístic. Aguiló afirma que “és fruit dels consistoris posteriors, que han cregut oportú canviar el color de com estava tenyida l’expansió urbanística cap a l’est”.

Ja aleshores, el barri del Nou Llevant es va concebre com un barri popular diferent d’altres com podien ser el Rafal Vell i Camp Redó. En aquest cas, es va plantejar seguint un model més modern, amb zones més obertes i espais verds, com el parc Krekovic, però sempre amb un destinatari de classes populars. Aguiló també afirma que aquest model és el que es volia intentar implementar al barri de la Gerreria, això no obstant, “els governs següents del PP varen donar-li la volta i ha acabat sent el que és ara: un barri de classe mitjana-alta amb habitatges molt cars”.

Per Sònia Vives, la codirectora del títol d’Expert Universitari en Desigualtats Urbanes i Dret a la Ciutat de la UIB, el que està passant al Nou Llevant és “la materialització de les dinàmiques de postcrisis immobiliàries”. Segons diu, d’ençà que va esclatar la bombolla el 2008, s’han anat articulant estratègies a través de l’habitatge de lloguer. “Per això és tan car”, assegura, perquè “és com ara es treuen les rendes immobiliàries”. Vives defensa que això passa perquè s’han promocionat un tipus de polítiques que atreuen els fons inversors o ‘voltors’.

Es tracta de la figura de les Socimi, o Real Estate en anglès. Creades el 2012, són un tipus de societats que han de cotitzar en borsa i han d’invertir en lloguer, amb la particularitat que no paguen impostos. “Tots els grans fons estan creant aquesta mena de societats, com el Black Stone fa amb Fidere”, apunta Vives. Llavors, a través d’aquestes figures, els fons s’estan assentant a les ciutats, “compren el sòl barat de barris circumdants per després llogar-lo per preus elevats”. Perquè els habitatges no es venen o lloguen pel seu preu, explica Vives, sinó “per les expectatives que tenen els fons de crear rendes, i com més expectatives generen, més pugen”.

“El Nou Llevant és una repetició del 22@ de Barcelona, és molt atractiu per als grans capitals”, a parer de Sònia Vives. Alhora, explica que aquesta tendència que ara s’estén sobre el Nou Llevant “no és un procés que passi perquè sí, està molt estudiat”. En els anys 90, en la primera onada de gentrificació, va ser el barri de la Gerreria, i ara “anam per la cinquena onada, que és financeritzada”. Vives hi fa un apunt dient que, “perquè això no passi, no basta que un dels edificis sigui de lloguer social, hi ha d’haver polítiques més profundes”.

El Pla Especial que va funcionar

Sembla que cada vegada que s’executa un Pla Especial de Reforma Interior hi ha d’haver un procés gentrificador posterior. Així i tot, amb un no va ser així i es va aconseguir “redreçar durant molts d’anys”. Es tracta del primer que es va fer a Palma el 1979, segons indica l’antropòleg Marc Morell. Es va fer al barri del Puig de Sant Pere i va amb les directrius de l’urbanisme de la ciutat italiana de Bolonya de l’època, governada pel Partit Comunista. Seguia una lògica d’urbanisme allà on s’havia de mantenir l’entorn construït i la seva població. Ramon Aguiló, el batle que ho va dur a terme, diu que, una vegada rehabilitats els habitatges, “es va donar prioritat a les persones d’aquella zona, perquè no es produís gentrificació i els antics habitants no fossin desplaçats del barri”. Malgrat això, Aguiló reconeix que “les coses no són perfectes, es va assolir amb pros i contres”.

El capital estranger, inexpugnable

En moltes ocasions, les promocions com les del Nou Llevant són objecte de desig per les classes mitjanes dels països del nord d’Europa. El cas és que els sous mitjans d’aquests països no són els mateixos que existeixen a les Illes. La diferència hi és, però no hi ha cap mena de mecanisme per aturar que aquest capital inverteixi a les Illes. Només es coneixen dos casos excepcionals a Europa, segons explica el doctor en Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals per la UIB, Joan David Janer. Es tracta de la zona sud del Tirol austríac i el territori danès que toca amb la província alemanya de Slesvig-Holsten. A banda d’aquests dos indrets, avui dia és impossible crear cap casta de restricció. “Si s’hagués volgut fer un tractament diferencial, s’haurien pogut considerar les Illes com a territoris sensibles i limitats geogràficament per la por de l’especulació, però Espanya ho hauria d’haver incorporat en el moment d’entrar a la Unió Europea el 1986”. Així i tot, diu Janer, “en aquell moment ningú pensava que això seria un problema”, i afegeix que ara Dinamarca, Alemanya i Suècia mantenen el seu poder adquisitiu perquè varen devaluar la moneda i no els sous en la crisi del 2008, al contrari que Espanya.

D’altra banda, a Còrsega, el partit Femu a Corsica ha estudiat la possibilitat de limitar la compra d’immobles als francesos que no assegurin que viuran com a mínim cinc anys seguits als habitatges que comprin allà. De fet, MÉS per Menorca es va reunir amb el partit cors i va lloar la iniciativa. Així i tot, allò cert és que, segons les lleis europees, és completament impossible dur-ho a terme. “S’estaria restringint la lliure circulació de persones i capital”, diu Janer, cosa que no es permet a la UE.u