Algunes paradoxes que afecten l’Administració i les pime

Endarreriments en l’adjudicació de les explotacions dels serveis d’estiu a les platges o la impossibilitat de contractar directament obres de petita quantia són algunes de les conseqüències directes als nostres municipis de la vigència, des del mes de març, de la nova legislació estatal sobre contractes del sector públic. És un fet evident que, malgrat les activitats de formació en la matèria, el treball de base necessari per preparar el nou sistema de contractació duu un retard significatiu. Això ha obligat a improvisar mesures de tot tipus, no només en l’àmbit de les Balears, sinó en les administracions públiques locals de tot l’Estat.

Entre la doctrina jurídica especialista hi ha el consens que la nova Llei de contractes del sector públic de 2017 arriba amb retard i supera amb escreix el termini d’adaptació a dues directives europees sobre la matèria de l’any 2014, que incorporaven moltes novetats i l’impacte de les quals és, si cal, encara més significatiu en les nostres administracions municipals i insulars. Hi ha canvis profunds en la contractació administrativa pública que es vol reenfocar com una eina estratègica per implementar accions en matèria social, mediambiental, d’innovació, desenvolupament i de promoció de les pime, des d’uns principis de transparència i d’eficiència. Aparentment, es vol facilitar l’accés de les pime a la contractació a través de fórmules com la divisió en lots dels contractes o l’eliminació de determinades limitacions a la subcontractació. Ara bé, a les nostres administracions locals, essencialment ajuntaments i consells, les dificultats evidents en la disponibilitat dels recursos personals i materials adients per implementar el nou sistema porten inicialment al fet que es produeixi alguna paradoxa.

La conseqüència immediata és que les circumstàncies han abocat a una dinàmica dins la qual les pime potser estan ara, de fet, en la mateixa situació de desavantatge de la qual partien i que la nova legislació reconeix expressament. Així, el fet que els municipis i consells insulars no tinguin la possibilitat d’articular de manera immediata sistemes propis i àgils de contractació i que a la vegada pateixin una forta restricció de la figura coneguda com a contracte menor han dut a la utilització dels sistemes de racionalització: acords marc, sistemes dinàmics, contractació successiva per preus unitaris o la coneguda fórmula de la central de compres. Són sistemes més senzills d’utilitzar pels municipis i poden cobrir una necessitat immediata per afrontar els requeriments del nou sistema de contractació, però indirectament ocasionen una certa centralització en les adquisicions de productes, prestació de serveis o adjudicació d’obres, que obliguen les pime a integrar-se dins mecàniques d’exigències elevades pel seu volum de negoci. La licitació electrònica com a sistema general i obligatori, per bé que té com a finalitat afavorir la participació d’aquestes empreses en la contractació, és a curt termini un obstacle sobretot en la contractació de serveis i subministraments, per les exigències d’actualització digital i de coneixements tècnics.

Per tant, encara s’ha de veure en quina mesura els nous sistemes de contractació de les nostres administracions podran ajudar a assolir aquest increment significatiu de participació de determinades empreses que proclama la nova legislació, perquè la situació que ha provocat la seva vigència recent potser no ha tingut aquest efecte immediat.

Alguna comunitat autònoma ja ha escomès aquesta problemàtica amb relació a les entitats locals, moltes vegades dependents d’un teixit empresarial format per autònoms o per petites i mitjanes empreses, en les quals les limitacions imposades als contractes menors suposen que els escassos licitadors potencials queden inhabilitats per accedir a aquesta contractació, en clara contradicció amb l’objectiu de la normativa estatal i de les directives europees. La solució s’ha cercat per la via del decret-llei autonòmic, amb l’establiment d’una licitació i publicitat obligatòria dels contractes, que permet no limitar l’adjudicació de contractes posteriors pel mateix procediment. El nostre Estatut d’Autonomia atorga competència per desplegar el règim jurídic normatiu estatal sobre contractació pública. Per ventura caldrà explorar en quina mesura una legislació pròpia pot mitigar la problemàtica o establir unes peculiaritats per als nostres ajuntaments i consells insulars, per assolir els objectius programàtics de la nova legislació estatal.